Indiferència necessària

Un relat de: Bonhomia

-Ei, estàs bé?
-No.
-Per què?
-M'acabo d'injectar heroïna però no em trobo massa bé. No és bona.
En aquell mateix moment vaig fugir d'allí. Era un pis modest, modestíssim. Com el meu, però amb la diferència de l'heroïna. Em provoca pànic, i mai l'he provada. Vaig agafar el metro i vaig anar a un bar de vells del contorn del centre de la ciutat. Allà estava segur, i podia beure. Tres whiskys i em vaig posar a parlar amb el calv del costat. Em va sortir amb que si volia anar de putes amb ell, que pagava ell. Li vaig dir que no, em va dir que jo era un bon noi i va marxar somrient i amb els ulls brillants.
A la tele jugava Alemanya contra Brasil, no sé de quin any. La gent aplaudia i reia, se'n fotia dels jugadors i de qualsevol aficionat que sortís en pantalla. Jo vaig pensar en noies, però no en putes. Me'n vaig anar al cine. Vaig triar una pel.lícula de pacotilla que feia mitja hora que havia començat. M'interessaven força més, és clar, hi havia anat per això, els grups de noies que hi havia, però no tenia res a fer, ho sabia més que perfectament.

L'endemà era dilluns, i em vaig aixecar a les set per anar a currar. A les vuit en punt era al punt de trobada. Jo sempre sóc puntual, malgrat la meva marcada irresponsabilitat. Ens distribuïen per la ciutat i pobles dels afores i anàvem a fer encàrrecs pels ajuntaments. Cap secret, si no es considera un secret certificar que la gent té alguns papers poc importants en regla. Lleis. Res més.

A la tarda vaig trucar a la Sofia, provant sort. Doncs si, volia quedar per prendre alguna cosa.

Érem al bar de la cantonada i ens vam liar, vam anar cap a casa meva i vam follar com posseïts pel dimoni. Enganxats de suor i orgasmes, vam sopar el primer que vam trobar a la nevera i ens vam tornar a ficar al llit, amb la ràdio posada. Sonaven grans èxits dels vuitanta.
Va marxar amb mi al matí i no la vaig tornar a veure fins al cap d'un temps, quan va passar més o menys el mateix, altra cop la història.

No veig cap mena de futur, però no em sento desgraciat. Em sento indiferent. El treball, l'alcohol, l'enemistat, les palles, el sexe real de tant en tant, són les úniques coses que formen part de la meva vida. No sento amor, la vida no me'l fa sentir.
No puc canviar de feina perque m'arriscaria massa, i no em puc posar a estudiar perque, ja ho he dit, sóc massa irresponsable.
Simplement espero un canvi, no sé exactament quin... però me la sua el que passi al món, mentre no m'emprenyin a mi. De fet, ja m'emprenyen prou. Hi ha uns dictàmens a seguir que no segueixo, poca cosa em crida l'atenció. No em vull comprar un ordenador ni un cotxe, no tinc on anar. De tota manera, els diners no m'arriben per a això.
Potser sóc un llunàtic, o d'una altra galàxia, però sempre he sigut així, i és com m'agrada ser. Diguem que les aventures no existeixen, que formen part d'una fantasia que tampoc existeix. La vida és crua, per a alguns crua per dura, per d'altres com jo, crua en el sentit que no s'estova i segueix en el nucli del límit de les percepcions, de les desgràcies dels demés i, ja ho he dit, de la pròpia indiferència.

Comentaris

  • Segur?[Ofensiu]
    ESTEL | 28-06-2008

    la indiferència es necessària i molt quan et trobes amb persones que no mareixen la pena, no mareixen la teva atenció, Quan sentim indiferència per tot el que ens envolta i som feliços poder em traspassat una línea desconeguda, un pas endevant....?, no se, aquesta sensació d´indiferència per les persones que t´estimes no es molt agradable, normalment és una consecuència d´una convivència negativa....no creus?

l´Autor

Foto de perfil de Bonhomia

Bonhomia

646 Relats

1852 Comentaris

513866 Lectures

Valoració de l'autor: 9.87

Biografia:
L'armonia commou la selva verge de paratges interexternalitzats mentre els estels ens somriuen dolçament i les nits i els dies es confonen en boira d'un nou color que brillarà per la mare universal que va fer-nos i cerquem cuidar... si és que aquestes paraules contenen cert ressò d'esperança en un món tan difícil i complicat.