I’M DERANGED

Aquella nit la boira s’enganxava als parabrises com una memòria persistent. L’autopista, una cicatriu d’asfalt entre muntanyes, es va esvair en blanc. Els fars eren llàgrimes difuses. Ell va prémer l’accelerador mentre “I’m deranged”, sonava a la ràdio, la veu de Bowie esfilagarsada entre els estàtics. La velocitat li va cremar les venes, però la boira ho devorava tot: el temps, l’espai, la raó.

Va ser quan va aparèixer la silueta: Un camió sense llums, un fantasma de ferro. El crit dels frens va esquerdar l’aire, però ja era tard. La col·lisió va ser un sacsejament de vidre i fredor. Coses que volaven: un mocador de seda vermell, un CD de “1. Outside”, fragments de la lletra “... the hour of twitch and shadow...” La sang es confonia amb la boira, un quadre abstracte sota el clar de lluna.

Ell va arronsar-se entre la ferralla, però la boira no el va alliberar. Les sirenes llunyanes sonaven com un ressò d’una altra realitat. “I’m deranged” tornava a bategar, ara des del seu propi cap, mentre les ombres s’estiraven, líquides, formant figures impossibles: Bowie amb ulls bicolors per l’anisocòria, el camioner rient sense dents. La boira s’ensorrava sobre ell, dolça i agafatosa.

No van trobar-ne el cos. Només el mocador, embolicant un arbre com una promesa trencada. I a la matinada, quan la boira s’alça, alguns juraran sentir motors fantasmes i una veu que xiscla “... never go out into the fog...” Però ell ja és part del blanc, “deranged” per sempre, un vers atrapat en el bucle etern d’una cançó maleïda. Sí, exactament com una pel·lículade David Lynch.







2025