L'HOME QUE CAMINA / IDRISSA

Cames. Cames. Tot cames. Això erets tu. Les cames estilitzades, primes i fortes et servien per córrer: tot el dia corries d’una banda a l’altra d’aquella Guinea que et va veure néixer. De bronze. Erets de bronze lluent, del material que en Giacometti esfilagarsava per obtenir figures gairebé anorèxiques. I amb les cames et vas defendre i et vas escapar dels perills i vas aconseguir saltar muralles i filats. I aquesta força de cames et va trasbalsar, vas comprendre que podries traslladar-te amb un objectiu clar: un món millor. Vas travessar fronteres amb el pas valent, amb embranzida, impuls, però sempre amb els peus a terra: no et seria regalat res.
El teu color de pell et va amagar en les nits negroses, poc il•luminades del teu Tindila natal. Tan expert que erets en passar desapercebut i ara molta gent parla de tu. El teu córrer diari en estrets camins, enfangats l’agost i ressecats al gener, encara va desenvolupar més les teves treballades extremitats i per això quan vas veure la tanca de Melilla, vas pensar que no seria un obstacle per a tu, i no et va detenir ni la por, ni la falta d’agilitat, ni el pensar què hi hauria darrera. La detenció la va efectuar la policia quan no els vas poder mostrar els papers i per això vas ingressar en el CIE de la meva província, Barcelona, sense poder defendre’t amb paraules com t’havien defès les teves llargues cames de tots els obstacles. I la nit de reis de 2012, els teus peus ja no van poder tocar més el terra. Les teves cames havien perdut el poder en la nit màgica dels nens, quan tan sols tenies 21 anys.
Ara has pogut tornar al teu Tindila natal gràcies a la humanitat de persones que viuen en aquest món tan deshumanitzat i L’home que camina del Giacometti és com tu, Idrissa, de bronze i ens recorda cada dia que el mirem que en realitat tenim els peus a terra, fem passos més o menys encertats però casos com el teu ens enfanga la consciència i ens pertorba la tranquil•litat.