I sóc pluja

La pluja sempre ha aconseguit trure'm coses diverses.M'encanta trobar la paraula llamborda.
M'agrada, continua així, que ja et saps el camí.
Jo no fa massa vaig penjar Pluja i bes, quasi que podria ser una segona part.(perdò per la llicència)

...dolça pluja però dia gris, no ho crec. La poesia és llum i aquesta llum deixa una escletxa en la grisor que fa que tot s'ompli d'alegria.

Com sempre molt bé!


Una abraçada.

vull una vida nova i felic

... amiga Mariona!
Després del teu poema "Mantells de Sol" en el que ens parlaves del desert, no podries haver trobat cap millor per fer contrast que aquest:

"I sóc pluja i dis gris..."

Per cert que no sé si serà així però sembla estar basat en aquella fotografia d'aquell Repte de la xicona a l'andana esperant el tren sota la pluja. Almenys el sentit sembla ser idèntic; marxar per trobar una vida nova.
Una forta abraçada!
FRANCESC

PS La imatge de la "bio" no sé d'on l'hauràs treta, però ara sí que ets una autèntica gypsy, zíngara, gitaneta, etc...

La gent rep el que sembra. I la teva poesia és sensible, que no cal entendre al 100% per a gaudir-la, fer-la pròpia i deixar que penetri endins.

Gràcies, gitanina, per la teva poesia i per les teves paraules, sempre. d.

Ja veus, l'esperit noble supera adversitats, si vol.

Espero que sigui el teu cas. Petons

no sé, trist en el fons, fabricat com d'orfebreria, tot ondulant entre la certesa i els records...et vaig llegint, poetessa.

a.

He fet meu el teu poema. Vull dir que he mirat de posar-m'hi des del jo personal i no només des del jo líric. I de la mateixa manera que sóc "pluja i dia gris, arbre i llamborda", m'he adonat que també sóc el tren que em du a altres indrets. No és el mateix acte de marxar dels primers versos un canvi de tren, de trajectòria?

Crec que el secret del poema és en els darrers versos, en l'esperança d'aquest tren de les hores mortes que tragina el somni...
un poema de to malenconiós, però que jo no veig, potser per aquest final, tan fosc com alguns companys/companyes abans apuntaven.
Estic d'acord, però, amb l'Anagnost quan diu que potser caldrà fer-ne successives (re)lectures.

Una abraçada

Antoni

el tren que em porta a casa

Fugida de què? De qui?
El poema em planteja alguns dubtes. D'entrada,
"per estimar
uns llavis coneguts,
uns braços aliens
a la fugida que
em devastaels records"
no tenc clar si són el motiu que clava el jo poètic a un indret determinat o són el destí de qui fuig. Vull dir que acab de veure si és una oració causal o final. I és que, segons sigui, planteja una lectura distinta del poema.
Sigui com sigui, el final sem sembla obert i amb un cert regust d'esperança: bé està que el tren que ha de passar tragini el somni d'una vida nova.
Nova? Al marge d'aquells llavis coneguts? Lluny dels braços aliens a la fugida?

Crec que és un poema per a lectures successives, per a digerir-ne cadascun dels versos i veure de copsar la intenció última de l'autor.

Al marge de l'autor.

Fugida de què? De qui?
El poema em planteja alguns dubtes. D'entrada,
"per estimar
uns llavis coneguts,
uns braços aliens
a la fugida que
em devastaels records"
no tenc clar si són el motiu que clava el jo poètic a un indret determinat o són el destí de qui fuig. Vull dir que acab de veure si és una oració causal o final. I és que, segons sigui, planteja una lectura distinta del poema.
Sigui com sigui, el final sem sembla obert i amb un cert regust d'esperança: bé està que el tren que ha de passar tragini el somni d'una vida nova.
Nova? Al marge d'aquells llavis coneguts? Lluny dels braços aliens a la fugida?

Crec que és un poema per a lectures successives, per a digerir-ne cadascun dels versos i veure de copsar la intenció última de l'autor.

Al marge de l'autor.

ser tant el persistent colpejar de la pluja, de l'aigua que ha estat el baf que transita per l'aire ingràvidament, com la llamborda on espetega estèrilment. Potser la llamborda es desgastarà mínimamenr, però serà inert objecte d'un precipitat infructífer.
Però no tot és devastació, fugida sense fita. Hi ha esperança en els llavis coneguts, en els braços que potser ens esperen.
I de les hores mortes parteix una silenciosa perforació de la forcor de la nit cap a la renovació, cap a l'aigua que ha corregut i ha deixat enrera les grises llambordes.
Una abraçada,
franz
PS- casualment, el tema de la següent entrega d'abismes em recorda tant aquest meravellós poema que ara ens brindes!

gràcies per la visita, gypsy estimada (que fas petons a tots els sers, estranys o invisibles, tan li fà l'origen o l'aspecte mentre siguin innocents...)
tot i que passo de puntetes, sense deixar petjada, et llegeixo sempre, totes i cadascuna de les teves poesies.
I com dir-te
sense ferir-te
que et llegeixo
amb dificultat
que hi ha una vibració
tan trista, en el fons...
una fugida
cap a un lloc
massa tenebrós
per la meva pell blanca,
àvida de sol...
i el tren de les hores mortes
em fa basarda, gypsy
tinc por
d'aquest lloc
de túnel fosc
d'aigua antiga.
T'acompanyaré un tram curt només,
sóc massa feble,
i aquí des de l'entrada
no et perdré de vista
m'asseguraré
que surts per l'altra banda
i que allà, allinllà,
fa sol, estimada,
un sol calent per a tu.
gin

Malgrat que els records et clavin al present no restes quieta, et mous impulsada per un desig estrany e incontrolable,
pujant al tren de la foscor,
el que et porta als somnis d' una vida nova.

Avet

Diversos poemes de gent que no conec. I no sé per on caminar (pel que puc llegir hi ha més de 47000 relats...), però trobo una llista que m'ajuda: la dels darrers comentats.

Seguiré llegint els teus escrits, tenen un toc trist que m'agrada.

Dídac Sanahuja

I m'he trobat aquest poema preciós, intrigant i líric. Una vertadera passada!
Petons càlids des de l'observatori!

digne de la teva idiosincràsia. De la sensibilitat de la teva pell. De la teva lluita de vegades en contra de les baules que et lliguen al present...


Una abraçada en nit de lluna pel despertar dels sentits...

onatge

A vegades necessitem canviar de direcció i descobrir noves rutes. Confia en els rails, et duran una vida plena de cels nous.

;-)

tot bé??

feia temps que no trobava temps x llegir res teu i llegint aquest poema m'he quedat una mica preocupat....

el poema és ben bonic, m'ha recordat la cançó de "el tren de mitjanit" de Sau, però aquest tren de les hores mortes només porta a l'evasió, a la fugida i si, com dius, ets pluja potser el que hauries de fer no és fugir sinó caure en forma de ruixat emprenyador damunt de qui et fa sentir així i deixar-lo ben xop
;-)

perdona, ja sé que no sóc el més indicat x donar consells, simplement em sap greu que els demés estiguin malament i llegint els teus últims poemes no sembles esrar en un moment de plenitud... prò tranquila, tot passarà i vindran temps millors, sí?

arreveure!

ix.