I dius que m'estimes

el què flueix en una trista constatació i acceptació

records,
com anades que van i venen
com el pèndol de la vida,
fins a arribar al mar,
iniciant una nova travessia,
i noves experiències.

Avet_blau

que flueix suaument del poema, em quedo amb la serenitat de l'acceptació i la dolça melangia d'un passat viscut amb intensitat.
Es por estimar amb tants colros!
Una abraçada

Arribar al clímax de l'èxit. Com ho has fet? explica'm el secret que no saps explicar.

Et sento romàntica amb aquests versos, plens de sentiment, d'amor. Felicitats, Clàudia

quan diu que es tornarà a encendre el foc....

el foc ens mou

i la resignació a viure sense ella, però al costat de qui un dia la repartia. L'abandó, en definitiva, d'una espera.
Intens i dolorós, com la majoria dels teus poemes. El títol m'hi agrada molt : és com una pregunta disfressada d'afirmació repetida fins la sacietat, no sé, allò que tot i sentint-ho mil cops no acaba de semblar cert del tot.
M'ha agradat força, gyps.

angie

amb dues expressions: una que podria semblar poc "poètica", però que pren força en el context, "les coses són com són". L'altre la imatge dels ulls que deixen d'acaronar, més intensa que el que podria ser la pèrdua de l'acaronament de les mans, més dramàtica si cap (passeu-me el mot, sisplau).
Tendresa, llanguidesa, dolor, ja ho han dit els companys abans... Queda tant per dir i és tan difícil quan s'expressa d'aquesta manera...

No sé si és resignació, impotència o pura constatació d'una realitat. Però el jo poètic d'aquests versos ha decidit no lluitar. És més, ha decidit perdre aquell que li diu que l'estima des de la immensitat de les esperances perdues.
I, amb tot, aquest bell poema a mi no m'ha deixat mal cos. És tot tan suau, sembla tot tan inevitable... i està dit amb tanta tendresa!
Perfecte.

identifico totalment amb els teus mots, que deixes anar amb una tendra llanguidesa.
Acceptant la realitat d'una absència més o menys assumida.

Belles paraules, que destaco en aquest versos:

Vull que tot flueixi com un riu
quan va a cercar el mar obert
i perdre't en la immensitat
de tants records alliberats,
de tantes esperances vençudes.

1ptó. ESPIRAL.

...i sobre tot part de l'última estrofa ...

"perdre't en la immensitat
de tants records alliberats,
de tantes esperances vençudes. "

Hi han moltes coses que uneixen a l'altre quan un ha estimat. I quan l'amor és disolt realment prent força el que diu aquesta estrofa.


Una abraçada.

Aquest poema, amb l'anterior ("m'has abandonat/ i sagno per dins") formen un diàleg, o segurament un mateix monòleg encadenat, que a força de trist manté la força de les paraules ("i perdre't en la immensitat
de tants records alliberats,
de tantes esperances vençudes. ").
La força de les paraules. La força terapètutica de les paraules.
No es pot passar per alt el canvi sobtat en la fotografia de la biografia, que passa dels colors lleument difuminats a aquest poderosament expressiu, diria que expressionista, blanc i negre.
Una forta abraçada,

franz