Hiroshima

Un relat de: pivotatomic

És agost, i a Hiroshima, com a la resta del Japó en temps d'estiu, hi fa una calor humida i enganxosa des de gairebé la sortida del Sol. Encara no són les set del matí, però l'Akiko, que ja fa una bona estona que és llevada, sent com la temperatura va pujant grau a grau i, amb ella, aquella xafogor amb la que ha après a conviure però mai a acceptar. La noia mira d'alentir el màxim possible les seves accions, en un intent conscient per evitar una de les coses que més detesten els japonesos: la suor. Se li fa difícil, perquè sap que té molta feina i poc temps per fer-la. Però, malgrat tot, s'esforça perquè tots i cadascun dels seus moviments siguin harmònics i pausats. Se'n surt prou bé, i l'amenaça de la transpiració, com a mínim de moment, s'esvaeix.

L'Akiko fa un càlcul mental i decideix que ja és hora de fer llevar el Yoshito, el seu únic fill, de vuit anys. Des que el seu marit, el Takahashi, va marxar a la guerra ja fa més de dos anys, ella s'ha ocupat tota sola del nen i de la casa. Els darrers catorze mesos, a més, ha fet un torn de vuit hores, set dies a la setmana, en una de les fàbriques de municions de la ciutat. Fa temps que l'Akiko se sent molt cansada, al llindar de l'esgotament, però calla i segueix treballant sense emetre ni una queixa. L'emperador li demana aquest sacrifici i ella accepta el seu destí sense ni tan sols qüestionar-s'ho.

La jove mare deixa la feina al minúscul hortet de casa seva i entra al petit però elegant edifici d'una sola planta on dorm el nen. Obre amb delicadesa la porta de fusta i paper que dóna a la seva habitació i veu el cosset del Yoshito, encara adormit sobre el tatami. L'Akiko s'agenolla al costat del seu fill i li acarona els cabells, negres com una nit sense lluna. Està tan prim! Encara que el govern s'entesti en negar-ho, fa temps que és evident que la guerra no és favorable al seu país. Els queviures escassegen i cada vegada és més difícil trobar menjar. L'Akiko fa setmanes que sobreviu amb la sopa aigualida que els donen a la fàbrica i una mica d'arròs a la nit, reservant la resta dels aliments pel seu fill. Però malgrat el sacrifici, el Yoshito s'ha aprimat molt des que va començar l'estiu i ella està preocupada. Tan de bo hi fos el Takahashi! Ell sabria què fer per donar-los de menjar. Però el seu marit és lluny, a Okinawa. L'Akiko ha sentit rumors d'una gran batalla en aquella illa i no es fa il·lusions. El deure d'un soldat és morir abans que cedir ni un pam de terreny als gajins americans i el Takahashi... La noia branda el cap d'un cantó a l'altre per allunyar-ne els mals pensaments i sacseja suament al seu fill.

-Yoshi! Desperta, fill. És hora d'anar a l'escola.

El nen es remou sobre el tatami i es frega els ulls amb expressió enutjada. La mare l'acarona un instant més i, després, s'aixeca per seguir amb la seva feina. Abans d'arribar a la porta corredissa, la veu del nen la deté.

-Mare, tinc mal de panxa.

L'Akiko es gira i torna al seu costat. L'examina amb preocupació. És veritat que fa mala cara i que està una mica pàl·lid. Però, darrerament, tots els nens tenen més o menys aquest aspecte. Només per un instant, sospesa la possibilitat de deixar-lo quedar a casa aquell matí. L'escola s'ha acabat i els nens fan ara maniobres destinades a poder prestar el seu ajut en cas de possibles bombardeigs americans. Voldria dir-li que es quedi al llit, però la crida del deure és, una altra vegada, més forta que la devoció maternal.

-Yoshi. Aquest matí tens exercicis amb els altres nens de l'escola. El senyor Nakamura s'enfadarà molt si no hi vas. - Després, preocupada, afegeix- Et fa molt mal?

-No, mama. Ja hi vaig...

El nen es lleva amb un somriure tou. Pocs minuts més tard s'ha rentat, vestit i esmorzat les magres boletes d'arròs amb una mica de peix que l'Akiko va aconseguir ahir per ell. El Yoshito fa un petó a la mare i marxa cap a l'escola, a gairebé quatre kilòmetres de casa, en direcció al centre de la ciutat. No hi arribarà fins als voltants de les vuit, però a temps de l'inici de les maniobres. L'Akiko l'observa marxar amb pas irregular i es pregunta si no hauria fet millor deixant-lo quedar-se. El mira, amb el cor dividit, fins que el nen desapareix darrere d'unes cases properes. Després, branda el cap i torna de nou a la feina. Però, per algun estrany motiu, no es pot treure del cap la desagradable sensació de que potser s'ha equivocat fent-lo anar a l'escola.


* * * * * * * * * * * * * * * *


Com cada dia, a dos quarts de set del matí, el Shinji travessa a peu el braç més llarg i gruixut de la T que forma el pont d'Aioi i s'atura uns quants metres més enllà, gairebé davant del Pavelló per l'Exhibició Comercial de la Prefectura d'Hiroshima; un dels edificis més coneguts de la ciutat, tant pel seu estil, inconfusiblement europeu, com per ser dels pocs construïts amb ciment i no pas amb fusta. Per fer temps, el noi s'ha acostumat a deixar que els seus ulls es passegin lentament per les diferents seccions que el composen, fins arribar a la part més emblemàtica: una torre circular de quatre plantes, acabada en una elegant cúpula metàl·lica.

El Shinji s'allisa una arruga imaginària en el seu impecable uniforme de soldat de l'Exèrcit Imperial i consulta el seu rellotge: dos quarts i cinc de set. La senyoreta Masako està a punt d'aparèixer pel pont. Des del dia que la va conèixer casualment, just en aquell mateix indret, el Shinji ha pogut comprovar que la noia és tan puntual com ell. Davant la perspectiva de tornar-la a veure, el cor li comença a bategar més de pressa i un estol de papallones aixeca el vol dins del seu estómac.

Sense ser-ne conscient, la senyoreta Masako arriba a la seva cita a l'hora justa. És una noia menuda, preciosa. Camina amb passetes curtes però elegants i llueix amb dignitat un kimono de colors esmorteïts i tela una mica desgastada. La seva pell és tan pàl·lida com voldrien totes les noies japoneses i en Shinji sospita que al tacte ha de resultar suau i delicada com la seda de la seva faixa. Com fa sempre, la noia li passa pel costat amb total indiferència. Com si no recordés aquell fugaç instant que els va unir ja fa uns mesos, durant el simulacre d'un bombardeig, i que pel Shinji va significar el sobtat i irrefrenable despertar d'uns sentiments que ignorava dur a dins. Ell també resta immòbil, simulant que aquella noia que passa pel seu davant li és tan indiferent com la resta dels vianants. Malgrat els seus esforços, però, a un observador perspicaç no li costaria gaire adonar-se de com el torba la seva mera presència. El canvi de postura, passant tot el pes del cos d'una cama a l'altra, en un intent va de resultar més marcial. El glop de saliva que costa més d'empassar que l'anterior. La gota de suor que li neix al polze dret. Tots són petits detalls que el delaten. El mateix observador de vista aguda, però, veuria també sense dificultat que la indiferència de la noia és igualment fingida. El lleu moviment del cap envers el noi, els ulls que es desvien per un instant fugaç cap on ell l'espera cada dia i l'alentiment gairebé inapreciable de les seves passes quan arriba a la seva alçada, la descobreixen també a ella. Tot plegat dura només uns pocs segons. Després, la senyoreta Masako es perd per la porta del Pavelló per l'Exhibició Comercial -el Shinji ha esbrinat que treballa en una de les seves dependències- i el soldadet reprèn la seva marxa cap les enormes casernes on estan aquarterats gairebé 40.000 homes del II Exèrcit japonès.

Mentre el cor recupera poc a poc el ritme normal dels seus batecs i les papallones del seu estomac es van posant lentament, el Shinji comença a pensar en com s'ho farà per poder tornar a ser allà a les dues del migdia, quan la senyoreta Masako surti de l'edifici per anar a dinar.


* * * * * * * * * * * * * * *


El senyor Hassegawa es mira el cel amb preocupació, com ha fet cada matí del darrer any. Els dies victoriosos són cosa del passat. Ara dels núvols només cal esperar-ne la mort i el foc que porten les enormes formacions de bombarders americans, que torturen el Japó a plaer, sense que la abans orgullosa aviació nipona pugui fer res per impedir-ho. A l'Exèrcit Imperial li sobra el valor i la determinació de morir defensant el país. Però el valor i la determinació semblen molt poca cosa quan manquen la gasolina, les armes i els avions i vaixells per recolzar-les. El senyor Hassegawa, mestre d'escola jubilat, fa temps que sap que el Japó està perdut. Ho va saber fins i tot quan els alegres pilots cridaven Banzai! tornant, borratxos de victòria, després de Pearl Harbor. Llavors va ser una por íntima. Un mal auguri que es va negar a compartir amb ningú i que el va fer considerar-se a sí mateix dèbil i indigne. Ara, a penes tres anys més tard, és un convenciment silenciós i desesperat que reconeix també en l'esguard de tots els que l'envolten.

El senyor Hassegawa sap que és un covard, i es maleeix per ser-ho. Ja de petit, quan llegia les històries d'aquells que havien seguit el camí del Bushido, sentia una mescla de por i fascinació, com la que se sent davant d'una cosa que se sap que mai es serà capaç de fer. Ell s'ha lliurat de la guerra gràcies a la seva avançada edat. Però, en el fons del seu cor, sap que si li hagués tocat anar-hi, no n'hauria estat capaç. I aquest simple convenciment el fa sentir brut i miserable. Cada dia.

I és la mateixa por que li hauria impedit complir amb el seu deure amb l'Emperador, la que fa que, tot sovint, es miri el cel amb preocupació, esperant veure com el Sol s'oculta darrere d'un núvol d'insectes metàl·lics i la mort els cau al damunt en forma de penjolls de fruits de foc.

Aquell matí d'agost, però, el cel és clar i pintat d'un blau intens i tranquilitzador. Durant tota la guerra, Hiroshima ha restat gairebé incòlume, respectada per les bombes americanes. I sembla que, un dia més, continuarà així. El senyor Hassegawa sospira i torna a entrar a casa s
eva, amb el cor només una mica alleugerit. Si s'hagués esperat a penes un parell de minuts més, hauria vist aparèixer aquell avió solitari a l'horitzó i potser hauria seguit encuriosit el seu apropament a la ciutat. No s'hagués espantat, perquè tothom sap que un sol avió no significa una amenaça i que, gairebé amb seguretat, es tracta d'un aparell de reconeixement que busca fer fotografies i no llençar bombes.

Però el senyor Hassegawa no es queda al seu jardinet i gràcies a això, la mort li arriba, clement i sobtada, dins una bola de foc incandescent i precedida pel resplendor de mil sols.


* * * * * * * * * * * * * *


El coronel Paul Tibbets sent com si una mà invisible hagués agafat el seu avió per la cua i estigués jugant amb ell, com un infant juga amb un sonall. Vola a més de deu mil metres d'alçada, però l'ona expansiva de la brutal explosió els afecta més del que s'esperava. El pilot agafa amb força els comandaments del seu enorme B-29, que ha batejat com Enola Gay! en honor a la seva mare, i aconsegueix mantenir el rumb sense massa problemes. Són les vuit i setze minuts del matí.

Des del moment en que han deixat anar la bomba, la única que duien tot i que l'avió pot transportar més de set mil quilos d'explosius, en Tibbets ha virat en rodó i, igual que la resta de la seva tripulació, ha començat a contar. U, dos, tres... Ajudat per l'alleugeriment de deu mil lliures de pes, el l'Enola Gay ha guanyat ràpidament alçada mentre el pilot feia accelerar al màxim els quatre motors, en un intent d'allunyar-se el més possible de l'infern que acabaven de deslligar. Catorze, quinze, setze... Els onze homes que formen la tripulació del B-29 mantenen un silenci expectant. Porten mesos assajant intensament aquella missió, els detalls de la qual ignoren tots a excepció del comandant, i aquell és per ells el moment de màxima tensió. Trenta, trenta-u, trenta-dos... En Tibbets vola en línea recta, mentre xiuxiueja els números entre dents. Al seu costat, en Tom Ferabee, el navegant que ha deixat caure Little Boy, el nom amb la que els científics han batejat la inusual bomba, fa el mateix. Els dos homes no es miren ni intercanvien una sola paraula, mentre es posen les ulleres especials que els han donat per protegir-se els ulls. Quaranta-set, quaranta-vuit, quaranta-nou... El pilot, de forma gairebé inconscient, prepara el cos per l'explosió. Ha fet moltes vegades aquella mateixa operació i sap que la detonació tindrà lloc passats els cinquanta segons. Curiosament, en aquell moment no pensa en res que no sigui guiar l'avió. Cinquanta-u, cinquanta-dos, cinquanta-tres...

La bomba esclata just cinquanta-tres segons després d'haver sortit del ventre del B-29. En Ferabee havia pres com a referència la T gegantina que formen els dos braços del pont d'Aioi. El llançament és prou bo i només erra el blanc per uns centenars de metres. Little Boy esclata a sis-cents metres d'alçada, just en la perpendicular de l'edifici del Pavelló per l'Exhibició Comercial. Durant dos segons letals, una bola ígnia de tres-cents mil graus de temperatura cau damunt la desprevinguda Hiroshima, matant tot ésser viu en un radi de dos quilòmetres des del seu epicentre. Després, un vent de mil dos-cents quilòmetres per hora escampa les cendres en que s'han convertit edificis i persones, animals i plantes, esperances i pors. A partir dels dos quilòmetres, comencen a quedar alguns supervivents. L'Akiko, mig sepultada entre les runes flamejants del que havia estat la seva llar, mira amb horror i incredulitat en la direcció d'on ha arribat la mort: la mateixa en la que fa un parell d'hores ha enviat el seu fill. El Shinji, totalment despullat per efectes de l'explosió, observa, atònit, com la pell li cau a tires de braços i cames. Després, aixeca uns ulls desproveïts d'expressió i mira cap Pavelló per l'Exhibició Comercial de la Prefectura d'Hiroshima. Només uns minuts abans, els edificis li haurien tapat totalment la visió. Ara, tot ha estat arrasat, reduït a cendres. És així com el noi pot veure, en la llunyania, l'esquelet de l'edifici, un dels poquíssims que ha desafiat la fúria atòmica i que encara es manté dempeus, tot i que totalment destruït. És impossible que hagi sobreviscut ningú.

Deu mil metres damunt dels seus caps, la tripulació de l'Enola Gay ha vist, incrèdula, com un resplendor prodigiós il·luminava el cel per un instant fugaç. Després, un enorme i ominós bolet atòmic ha crescut de forma descomunal allà on només un segon abans hi havia hagut una ciutat. En Tibbets ha tingut la impressió de que, per un moment, el Sol ha baixat de cop a la terra per, només un instant més tard, tornar a encimbellar-se al firmament. Per un instant, també, juraria haver escoltat dues-centes mil goles esclatant a la vegada en un udol de pànic pur. Però només és el zum-zum dels motors del B-29, treballant a plena potencia, ha raonat. Llavors, mentre el fong de fum i foc s'elevava en el cel molt més amunt que ells mateixos, el pilot ha sentit la veu del seu artiller de cua murmurar "Déu meu! Què hem fet?".

El tremolor passa i l'avió recupera el seu vol recte i tranquil. Al cap d'uns minuts, en Tibbets ordena trencar el silenci radiofònic que havia imposat unes hores abans, i els xicots parlen entre ells, animats per l'aparent èxit d'aquella missió tan misteriosa. La conversa dura poc, però serveix per alleugerir la tensió, que és just el que pretenia el comandant. Només llavors, en Tibbets es permet relaxar-se també ell i deixar sortir el cansament acumulat per gairebé dos dies sense dormir. El vol de tornada a la base de l'illa de Tinian els durà ben bé sis hores. Com que el temps és excel·lent i l'aviació japonesa del tot inoperant, en Tibbets no espera complicacions. De manera que s'aixeca del seu seient, posa una mà a l'espatlla del seu copilot i li diu amb un somriure cansat: "Tot teu".

Camina uns quants metres per l'interior d'aquella veritable fortalesa volant fins arribar a un llit de campanya que duen per casos com aquell. Es treu la gorra, recolza el cap sobre el coixí i, simplement, deixa que el son vingui i se l'endugui amb ell.

Comentaris

  • punts de vista[Ofensiu]
    qwark | 29-08-2007

    Saps? Pensava que ja t'havia comentat aquest relat i resulta que no. Bé, el que em pensava que t'havia dit era que quan el vaig llegir per primer cop em va venir al cap Pearl Harbour, una pel·lícula que no he vist però que tinc entès que mostra els bombardeigs japonesos des de baix i els americans des de dalt. El teu relat ens dóna la visió del patiment de les víctimes japoneses. I això té valor perquè no s'ha fet gaire. Les notícies ens bombardegen amb 4 mesos d'eleccions americanes però algú sap com es diu el primer ministre japonès?

    Ens escrius tres petites històries quotidianes on intentes plasmar un retrat psicològic de la societat japonesa i les circumstàncies en que es vivia. Tot ben referenciat amb una sèrie de dades històriques que li aporten un plus de seriositat i rigor. Però sense sortir-te de la literatura, perquè tot bon periodista sap que per impressionar l'audiència, millor que "han mort esclafades x persones" és explicar la història d'un nen que tenia un osset de pelutx, dir molts cops el nom del nen i, si pot ser, mostrar al final una imatge d'un osset de pelutx esquarterat (si cal, el mateix periodista podria esquarterar ell mateix l'osset).

    He trobat algun detall que no m'acaba de quadrar: em penso que la batalla d'Okinawa va acabar al juny i crec que a més de l'Enola Gay, aquell dia van arribar uns altres avions, que van deixar anar instrumental tècnic en paracaigudes (que tampoc va inquietar la població) per mesurar els efectes de la bomba. I, això ja és de perapunyetes, jo hagués escrit gaijin, en cursiva i sense la s. Malgrat això, la majoria de dades estan molt ben documentades, cosa que no es pot dir de moltes notícies que trobem als mitjans de comunicació.

    Així doncs, et felicito per aquest relat perquè no s'ha parlat del tema ni des del punt de vista japonès (potser a "Hiroshima mon amour", però tampoc ho recordo bé), té una bona feinada de documentació i està explicat d'una manera fàcil de llegir i és capaç de tocar la fibra del lector més sensible.

  • Ben explicat[Ofensiu]
    Laiesken | 08-01-2007 | Valoració: 9

    M'ha agradat com has descrit aquella catàstrofe, des de les dues bandes, i els sentiments i situacions. M'agrada també que treguis la història de l'Akiko. Per un moment em pensava que la seguiries però només ha sigut un detall. Bon relat!


    Sir Darkest

  • L'he llegit...[Ofensiu]
    Ledesma Luna | 29-11-2006

    ...d'una tirada sense apartar els ulls de la pantalla, crec que está molt ben escrit, i conforme l'anava llegint imaginava els rostres de les persones, les expresions de la seva cara, els somriures dels soldats americans... crec que has descrit molt bé la situació. Algún cop havia llegit relats que parlaven d'aquest fet i la majoria de cops convertien el relat en una macabre descripció de dolor i plor... crec que tu ho has fet molt bé, no et feia sentir indiferent ni convertia el relat en una escabrosa matança
    1 Ptó.

  • encara[Ofensiu]
    peres | 11-07-2006 | Valoració: 10

    no t'havia llegit aquest relat, avui l'he vist entre els destacats i he dit, mira, ja ens hi acostem, potser toca fer un homenatge en aquest 61 aniversari, provem-ho amb aquest relat (i quan l'he clicat no sabia que era teu, ni si seria llarg o curt, ni res). Ha estat ben bé de casualitat.

    I m'ha agradat molt, moltíssim. He llegit un munt de coses sobre la guerra, també he escrit (no aquí) sobre Hiroshima i Nagasaki, crec que els americans un dia hauran de demanar perdó, perquè el fi no justifica els mitjans, i a ells l'únic que els interessava era provar l'invent i, de passada, acabar la guerra. Les guerres són totes un desastre, però si t'hi trobes, almenys no siguis tan degenerat que oblidis que totes les víctimes són humanes, hagin nascut on hagin nascut. En fi, se'm fa molt difícil defensar una hipotètica "guerra no bruta", perquè totes les guerres són brutes per definició, però és que això d'Hiroshima i Nagasaki, com els camps de concentració dels nazis, ja passa tan de mida que encara no entenc com és que els ianquis no han demanat disculpes pel que van fer.

    Molt bé les tres històries prèvies, que ajuden a situar la desgràcia en un terreny proper. No van ser només uns centenars de milers de morts immediats, i uns altres centenars de milers a terminis, van ser en Joan, la Pepa, el Gus, el senyor Isidre, la Trini i el fill de la Mercè. Amb només tres històries --molt ben escollits els personatges-- ens pintes tota una ciutat, tota una civilització, tota una humanitat a la qual no li és permès continuar endavant amb les seus petits i grans problemes, il·lusions, conflictes psicològics... Tot és esborrat, per estratègia, perquè els convé a uns altres. Adéu-siau.

    I els morts? Que els bombin. L'exclamació del tripulant, "Déu méu..." no és d'horror, és d'admiració. Si fos d'horror, sabríem qui és aquest home, hauria denunciat el que van fer, se n'hauria desmarcat, hauria anat després al Japó a demanar disculpes. No ho va fer.

    En fi, m'has emocionat. Convé fer més relats d'aquests, per sensibilitzar la gent contra les guerres.

  • Un tribut i un deure[Ofensiu]
    Carles Malet | 12-10-2005 | Valoració: 10

    La vergonya d'Hiroshima s'hauria d'explicar més sovint, i amb tota la seva cruesa.

    M'ha agradat que presentessis exemples de les veritables víctimes d'aquell horror: mares, nens, amants, ... Gent senzilla, gent innocent.

    Felicitats i fins aviat !

    Carles

  • Shu Hua | 30-09-2005

    quina reconstrucció més vívida, amb les històries tan reals i humanes. Torno a constatar que tens molt en compte les mares amb fills, crec que t'agraden els nens (incís sense cap segon sentit que no m'he pogut estar de fer); la primera història és la més llarga, per tant, la més important. Res a dir quant el tradctament i l'escriptura, potser que vigilis les repeticions de paraules, res més. Quant el fons, diria que qui ha tingut sort és el nen, que s'ha mort de cop, més que la mare, que li queda una llarguíssima malaltia per endavant.
    M'ha impressionat com has dut el festeig dels enamorats, em sembla sensible i real, segurament els nostres pares o avis, allà als pobles, festejarien també d'una manera similar.
    Les altres dues històries no m'han impressionat tant, però hi queden molt bé. Veure-ho tot des dels dos punts de vista.
    En fi, que collunut, xaval (ara que la nena no em sent, puc dir paraulotes). Et valoraria ben alt, però m'estimo més no posar número.

    I ara, per si t'havies emocionat en llegir el meu comentari i havies pensat, no sé... mira que simpàtiaca que em comenta, doncs no. O sigui, fa dies que et volia fer algun comentari, però també et volia dir una cosa. Ja saps, "el asco que da la confianza". Voy: em pots dir alguna cosa del llibre de poesies? Vulguis que no, aquestes coses són com a petits examens i no me'n puc estar de posar-me una mica nerviosa.

    Com a final, petons i abraçades.
    Glòria

  • Doncs ....[Ofensiu]
    Alícia Gataxica | 30-09-2005 | Valoració: 8

    aquest relat no m'ha agradat tant com d'altres teus. El portes ben estructurat, i el temà es de collons, i fas veure diversos punts de vista d'uin moment crucial en que ningú excepte potser el capità sap quin es el seu futur, curt o llarg. Tanmateix les teves històries acostumen a tenir molta força, molt carisme, i aquest cop li manca quel com, un impuls especial. De totes les mirades potser la lleugera sobre l'home una mica covard que no sap el que li espera perquè abandona el seu jardí es el que més m'ha sabut mantenir. En canvi la primera història, la del nen i la seva mare, em dona una visió descriptiva, no m'ha tramés res. Bé, suposo que no sempre es pot gunyar, i amb termes de basquet com tu dius, a vegades es guanya el partit en conjunt però no gaudeixes del joc, doncs això, el conjunt acaba siguen aconseguit, però no m'ha acabat de convencer.

  • De moment, el millor[Ofensiu]
    marc (joan petit) | 23-09-2005

    Pivot...

    De moment, és el relat teu que més m'ha agradat. Potser hi treuria alguna cosa o hi canviaria certs mots, però l'he trobat molt bo. La idea de fer tres escenes simultànies i independents, dona quotidianetat i humanitat a un poble civil en guerra. Com sempre, la guerra és injusta, sobretot amb el poble.
    Descrius, també, l'estat d'ànim de l'avió. L'enola gay es va convertir en un dimoni. I segurament la gent de dins no en tenia ni idea. Potser m'hagués agradat, al relat, fer més ènfasi en l'estat d'ànim de la gent de l'avió. Si no recordo malament (tu ho coneixes, segur) la cosa no els va sentar precisament bé. No?

    Bé, pivot.

    Moltíssimes felicitats per un relat extraordinari i preciós. Ple de sentiment i que a més hem de tenir present, ja que la memòria ha de servir per a reflexionar, cosa que molts, en aquests dies ha perdut de vista.

    Marc.

  • boooommm[Ofensiu]
    Isidre | 17-09-2005 | Valoració: 10

    Molt original el fet de buscar diferentes histories dintre del mateix relat, de fet, a la mateixa hora hi havia milions de vides que van quedar trencades per sempre més.

    Falta el final que tothom ja sap. Una exclamació resonant de l'enorme explosió: Booooomm!!! he, he, he...

  • jacobè | 16-09-2005

    Això de les guerres em toca molt. Sempre penso en persones humanes (!) com les d'aquest relat ple de quotidianitat, malgrat la guerra i el què els passarà.
    I ara què et dic jo després de tot el què t'han dit i el què ja saps? Que escrius molt bé, noi!
    A RC no acostumo a llegir relats llargs, però aquest me l'ha recomanat un ocellet. Ara li estic molt agraïda.
    A més de la documentació històrica i social, es nota que t'has empapat del lloc i sobretot els costums i actituds. Mentre el llegia ho feia al ritme japonés: a passets, en silenci, insinuant,...obrint portes de paper d'arròs, atravessant jardins dibuixats.
    M'acceptes un intent de remei per la teva al·lèrgia?

    RENCOR MI VIEJO RENCOR
    Cuando los japoneses adquirieron
    el rockefeller center
    ellos que tienen geishas y la sony
    y samurais y teatro no
    y kamikazes y kurosawa
    y matsuo basho y panasonic
    y aprenden flamenco por computadora
    y pueden cantar tangos sin entender palabra
    cuando los japoneses adquirieron
    el rockefeller center
    supe que por fin había empezado
    la sutilísima la dulce
    venganza de hiroshima

    Mario Benedetti

  • Aquesta...[Ofensiu]
    rnbonet | 14-09-2005

    ...i l'anterior, dues històries tòpiques i típiques de fets trascendents, paradigmàtics de guerra i persecució, que denoten la teua passió per la història. Però si de vegades aquestes narracions acostumen donar una visió simplista, perquè la construcció novel·lada vol guanyar en sentiment, tu, amic, has fet amb elles un acte d'homenatge i de solidaritat, reflexe de la consciència madurada que tens del passat històric. És llegint entre línies quan se n'adonem del partit que pren l'autor. Tot, adobat amb sentit literari i el tempo de cada narració, quasi perfecte.
    Millor, al meu entendre, l'anterior que aquesta.
    Salut i rebolica!

  • No sé què[Ofensiu]
    brumari | 09-09-2005

    li passa a la meva impressora, que va molt lenta i, com que els teus relats me'ls llegeixo sempre impresos, avui m'ha fet patir, perquè ja havia acabat el primer full, "- Després, preocupada, afegeix - Et fa mal?", quan tot just s'havia imprès la meitat del segon full. I així fins al final.

    Una segona lectura, sense interrupcions, m'ha permès constatar, un cop més, la teva professionalitat. Has fet la narració d'un drama històric a través de diverses circumstàncies personals, totes elles perfectament creïbles, i amb un ritme (cinematogràfic) molt intel·ligent

    A part de ser un treball molt ben documentat, demostres un coneixement més que regular de la gent del Japó. Ambdues coses et fan entrar en el relat des del primer paràgraf, i ja no en surts fins l'últim, quan comprens perfectament, gairebé sents, el cansament del coronel Tibbets.

    Una abraçada.

  • un moment que agafo aire...[Ofensiu]
    neret | 09-09-2005

    noi, sembla que t'has instal.lat definitivament en el gènere històric i realment se't dóna bé. Això d'apropart-te als protagonistes, per explicar un fet històric és un recurs que m'agrada molt. A més tu el convines amb una ambientació molt acurada que fa que les històries ens arribin molt més.

    A més l'estil es molt directe, es llegeix molt bé i alhora (això no sé mai si va junt o separat) la redacció és molt bona. Potser l'únic punt on fluixejava una mica era quan comences a explicar el llençament de la bomba, aquell paràgraf no l'he trobat tan rodó com els altres.
    Ah, i una crítica, vols dir que les "papallones a l'estómac" del soldat no estan una mica massa vistes?

    Doncs res tu, felicitats, a aquest pas els de la quàdriga t'hauran de publicar un llibre per tu sol!

  • uff...[Ofensiu]
    Gemma34 | 09-09-2005

    llegir-te m'ha fet sentir petita...
    Molt bé.

    Gemma34

  • Molt bona recreació.[Ofensiu]
    Sergi Yagüe Garcia | 08-09-2005


    Posaria èmfasi, no només en la recreació històrica (es veu llargament documentada), sinó que, també, assenyalaria que és molt encertada la recreació de la mentalitat japonesa, especialment en moments de guerra, i, encara més puntualment, el comportament que van tenir les autoritats nipones durant la Segona Guerra Mundial.

    Un molt bon relat.

    Sergi.

  • Per cert[Ofensiu]
    Biel Martí | 08-09-2005

    Per cert, fent referència al comentari de foster, la cançó "Enola Gay" no és de B-52's, sinó de OMD (Orchestral Maneouvres in the Dark).

    Biel dixit.

  • Terrible[Ofensiu]
    Biel Martí | 08-09-2005

    Terrible relat, en sentit positu. Està escrit, sobretot el començament, sabent què passarà al final (evident, ho sé, però havia de dir-ho). Totes les històries japoneses tenen un deix de tristor, no només el que suposa la guerra, sinó també el que fa prevenir el desastre. No has deixat cap fil sense lligar, les tres històries comencen i acaben, igual que la dels americans. (Espera que intento trobar alguna pega al relat...) Ah, sí, un dels tripulants del Enola Gay diu: "Déu meu, què hem fet?" i després sembla que tots segueixen tant tranquils, per dir-ho d'alguna manera. Ja veus que no he trobat res realment interessant per criticar. Potser no té aquell estil depurat de "Ítaca" o "Només un parell de dies", però no el necessita. Comences a fer-me enveja i això no em mola :p

    Biel.

  • Bona recreació[Ofensiu]
    foster | 08-09-2005

    d'un fet històric de tots conegut però sempre des d'una pespectiva massa còmoda, com a fet consumat i irreversible, sense entrar en l'horror personal dels que eren allà sota, dels que van veure les seves vides estruncades de cop i volta, fulminats sense saber perquè, vides innocents anorreades per una justícia humana amb pretensions divines.
    Escrius molt bé i això s'agraeix. Com en altres relats teus, "guerrers" per ex., tot i la trama interessant, el que més destaca és la construcció dels personatges i la distribució dels graons que construeixen l'argument.
    Felicitats pels teus relats amb cara i ulls.
    I ara perdona'm, però no era un B-52 l'avió de la bomba atòmica? (Recordo el grup "B'52" i la seva cançó "Enola gay".)
    foster

  • Impressionant![Ofensiu]
    OhCapità | 08-09-2005

    Relat colpidor. Quatre històries lligades per l'acció i reacció. En les dues primeres expliques una situació personal de cada un dels personatges en un dia determinat i concret. En canvi en el tercer ens llences la por, i finalment la mort que porta un ocell de ferro. I en l'últim m'ha semblat veure una similitut en la pel·lícula tant famosa del mestre Stanley Kubrick Dr. Strangelove, or How I Learned to Stop Worrying and Love the Bomb. Això em fa recordar que vós sou un expert en cinema. Ben escrit tot i que hi ha una frase (per ser "Pedropuñetas" com diu en perdix) que no l'entenc "El canvi de postura, passant tot el pes del cos d'una cama a l'altra, en un intent va de resultar més marcial", mmm potser en lloc de va hi toca anar fa, no ho sé. De fet tot és una delicia, amb els seus detalls precisos. Company, crec que en un pim pam has clavat un triple d'aquells des de mig camp, espectacular!.

    (estic treballant amb el poema aquell de 20 no sé què d'amor que tant et va colpir de jovenet; no penssessiu pas que m'he oblidat del tema crec potser que no arribo a tenir la capacitat adequada però no defalliré)

    Una abraçada,

    OhCapità.

Valoració mitja: 9.4

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de pivotatomic

pivotatomic

42 Relats

588 Comentaris

136631 Lectures

Valoració de l'autor: 9.42

Biografia:
Xatos, què us puc dir que us pugui interessar de veritat? No massa, suposo. Tinc 41 anys (Quaranta-un? Ja? Collons, ja sabien el que es deien els romans quan es van empescar allò de "Tempus fugit irreparabile"!), sóc de Sabadell, el bàsquet és la meva passió (d'aqui el sobrenom, que em va posar un amic que m'estima com us podeu imaginar) i m'ha agradat llegir des de ben petitet. Escriure va començar a agradar-me bastant més tard i, per ser-vos sincer, he escrit ben poc tenint en compte el molt que m'agrada. Suposo que és perque, un cop acabat, el relat gairebé mai em sembla digne de ser llegit i això fa que em talli bastant a l'hora de fer-ne un altre.
Agrairé molt i molt qualsevol tipus de comentari (especialment els crítics), encara que ja us aviso que estic molt més interessat en els comentaris sobre l'estil que no pas sobre el tema (com veureu, són força intrascendents els meus temes).
I, si us agrada, tampoc no us talleu. Feu-m'ho saber també. Potser així m'animo a escriure una miqueta més i li dono el cop de gràcia a la literatura catalana :-)

Si voleu contactar amb mi per a qualsevol cosa: Knick34@hotmail.com



R en Cadena

"EmmaThessaM em va encadenar i jo he passat la cadena a Carles Malet i Thalassa"

(fes clic a la imatge i descobreix què és "R en Cadena")