He perdut la gràcia d'escriure

No sé escriure, se m'ha esborrat el cervell. No em queden idees i quant més vull escriure menys en sé. Es com si m'hagues menjat un melicotó amb pinyol, i aquest se m'hagués quedat atrabancat al canal del cervell per on passen les idees, que després pasejen pel cor per posar-li sentiment i desemboquen a la mà si és escritura o a la boca si és parlant.
Em fa mal el cap si li dono moltes voltes. Tinc la ment com si fos una tovallola mullada que quan més la vols escorrer menys aigua surt, perquè de mica en mica s'ha anat aixugant.
Les lletres les trobo llunyanes, no les conec. És com si no sabés parlar, que és això de l'abecedari?No sé per on començar. Vull i vull i torno a voler, treure de mi tot el que sé,però no sé res.
Tinc un tap que no em deixa escupir totes els meus pensaments. Com si portés esparadrap a la boca, doncs ara el porto al cap.
Tant se val, si mateix, per a què ens serveix escriure? Per positivitzar!Per canalitzar la nostra energia, ja sigui negativa o positiva!Per crear nous móns on qui sap si hi podrem viure mai!Serveix per conèixer una mica més què som per dintre i no parlo de budells, ni d'ossos ni cabells rossos. Parlo d'allò que ningú pot enxampar, de la ment lliure quan està disposada a parlar.
Són tantes les coses bones que té escriure, que això darrer augmenta la meva ansia per redactar, per cantar versos originals en clau de fa. I es que he perdut la musa, la gràcia i el sentit de tot.
Ni les gotes d'aigua rajolinant els vidres m'inspiren a suspirar.
Tanco la llibreta, fins aquí hem arribat.
Adéu escriptura, tant se val el teu valor, t'he perdut ja de per vida; mal, oblit i un sol record


el teu nom.