Què en diem, d'això que vivim, d'això que ens envolta?

El sol s'ha perdut una nova nit, al mateix horitzó de sempre. Avui és més tard que mai i em pregunto si realment val la pena tot això, tota aquesta comedia que la gent anomena viure. Tant senzill com ser ermità, tant senzill com viure, pensar i sentir per a un mateix...però no, per sort o per desgracia convivim en societat. I en aquesta societat, en aquesta massa humana tant i tant superficial, ens trobem tu i jo, units per alguna mena de vincle que algú va voler dir-li amor. Ja no sé el que ens apropa, ni tampoc el que ens allunya, sols sé les paraules que un diccionari posaria a cada un d'aquest sentiments...la humanitat coneix tant com desconeix, tot allò que creu descobrir, tot allò que creu crear, tot allò que toca...i que de mica en mica va destruint. Ara mateix, tu i jo ens estem fent i desfent a l'hora. Por i desconfiança al que pugui ser de tot i de tothom, demà al matí quan obri els ulls...i quan novament posi un peu rere l'altre, al terra que cada dia he de repitjar. Una nit més, m'enfonsaré als meus llençols i demà un matí més, una veu extranya, una veu interior em dirà: Benvinguda a la Terra.