Un dissabte crític.

Un relat de: aiguademar

Sona el despertador a la mateixa hora que ahir. Llàstima que em desperti, són les 6:40 i avui crec recordar que era dissabte. M'aixeco, sé amb certesa que ja no tornaré a enllestir la son, i em disposo a posar-me les sabatilles. Mentres palpo amb els peus la suavitat de l'alfombrilla de pelusa, per adonarme'n de que estic desperta, em clavo alguna cosa al peu esquerre, que em fa recordar que ahir a la nit quan vaig arribar del bar, de pendre unes copes, se'm va trencar un got. Amb poques forçes que tinc, no sé si per la inconsciència de no haver dormit gairebé ni 5 hores o pel fet de que no vull veure com em sagna el peu, l'alço i l'allunyu de la meva vista. Potser he imaginat clavarme'l i senzillament ha sigut una busca de sunya que rondava per allà. Em degoten gotetes rojes, el peu em fa molt mal, caram quina manera de començar el dissabte. M'alço del llit i a pata coixa intento arribar fins el menjador, on al calaixet petit de la caixonera, trobare una gasa amb una mica d'esparadrap, per tapar-me el tall i d'aquesta manera oblidar que me l'he fet. De camí, entre la ressaca de l'alcohol, la son i l'impacte del rajolinet de sang, començo a veure-hi negre.
-Ring, ring!
Obro els ulls, res d'això ha passat! Un moment, on sóc? Al mig del passadís! Què hi faig aquí? Miro el despertador, 7:15 i el telèfon no para de sonar. M'alço el més ràpid que puc i me n'adono que tinc un tall al peu. Res ha sigut un somni, però porto desmallada un cert temps. Quan arribo per contestar el telèfon, aquest deixa de sonar.
Reposo al sofà fins que poc a poc recupero una mica la força i em proposo començar de nou el dia.
Una tassa de café, quatre coques mal contades i una mica de sucre per endolçir-me el dia.
No puc anar enlloc avui, tinc el peu que m'impedeix fer gaires esforços. Potser un dia de calma, lectura i música suau, sigui el que em demani el cos. Per si això no sigués prou, obro la cortina i veig regalimar les gotes pel vidre. Plou. Perfecte!Ja tinc excusa per no haver de sortir de casa.
Un cop vestida i amb unes gotes de perfum per no perdre la elegància, m'estiro al llit.
Afago el meu quadern de poesies i tanco els ulls, deixo anar el llapis i sento com la mina negra, HB2, arrossega paraules que no em sonen, pel paper reciclat d'aquella pàgina escollida a l'atzar.

"Dies foscos, que començen sense sol.
Esforços per llevar-se, desgràcies inevitables.
Solitut, fam, mal de cap i ressaca per l'alcohol.
Les penes matineres avui, són incontrolables.
La gent parla d'amor, la gent parla del cor,
jo en tinc prou amb veure'm el rostre
no en tinc més, no tinc valor,
porto a sobre la condemna de la feina,
la son l'arrossego amb les dues mans,
i res sembla cambiar, doncs és el que toca,
som humans."

Deixo estar el llapis, tant és, avui ni l'escriure inconcientment m'està sortint bé. Valdrà més que llegesqui una novela d'aquelles que romandren a la prestatjeria, aquelles que fa anys regalaven cada diumenge amb el diari. Són tant i tant dolentes, són com les pel·lícules americanes que parlen d'animadores rosses i d'hamburgueses amb "ketchup".
En trio una, la més gruixuda per tenir-ne per estona de pàgines carregades de lletres sense gràcia. Té un nom molt corrent, no és original, així que per jutjar-lo més encara, aquest llibre no m'ha entrat pels ulls. Es diu "Amor en Nueva York". Possiblement parla d'amor; tot comennça amb una parella enamorada que té pegues per estar junts, però finalment es casen, tenen dos fills, i viuen en una casa amb jardí i piscina. Segurament, perquè l'autor no ha sabut acabar-la millor, amb més volta.
Em sento tant crítica avui, potser enlloc d'una novela hauria de mirar programes del cor, d'aquells en els que no fan més que escridassar-se i cobrar diners per parlar del color de les calsetes de la famosa de torn.
Quin dissabte més feixuc. Tinc la boca seca, la panxa buida i el peu ferit. Dia tres de Febrer, dissabte, cinquè pis d'un edifici sense fi. Com un rascacels de la ciutat més gran del món. No, per sort no. No es tracta de res més que Barcelona. Sento el sorolls del carrer, s'hi senten cotxes, gent cridant, ambulàncies i espera! S'hi senten nens. Em porta a la calma, ells si que em relaxen. Durant uns instants faig una volta per la meva infantesa, innocent i llunyana, allà on tot era de colors, farcit d'alegria i tanta ingenuitat. Què se n'ha fet d'aquella noia riallera i somrient?Una ejecutiva que fa feina dia i nit, fins que arriba el divendres a l'hora de beure, surt i agafa un pet com el que més del bar, però sola una setmana més, marxa a casa a ficar-se al llit. Els dissabtes són estressants perquè ha de fer net un pis de quaranta metres quatrats. I ara el govern diu que podriem viure en pisos de trenta metres quadrats. Estressant dius? Fer net un pis de quatre rajoles contades, on tot està apinyotat i no hi queda espai ni per la pols.
Quina vida aquesta, quanta pressa, quin horror!Voldria ser ocell i volar lluny, allà on els límits de la esclavitut no alcançen, allà on la ment és lliure de tot i més.
Si vull, puc anar aquesta nit a la "Sala 41", pendre'm unes pastis i una copa, i volar allà i més enllà fin i tot.
La rutina ens fa creure que el que passa és normal, tot avança sense aturar-se per comprovar de que camina per on toca. Consumim les nostres vides, el nostre planeta, el verd dels boscos i el blau del cel.
Quin món el que estem construint, i avui solament és dissabte.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de aiguademar

aiguademar

12 Relats

41 Comentaris

20072 Lectures

Valoració de l'autor: 9.39

Biografia:
16 anys, i tants moments...pocs si pens amb tot el que em queda, però per haver viscut tant poc, em sento satisfeta.
Formo part d'un petit indret de mar, d'una roca al mig del Mediterrani, Menorca, terra de tants i de tant pocs a l'hora.
Em passo les hores vivint la intenssitat de cada segon, aprofitant les oportunitats que em dona la vida, i d'altres que no s'em planten al davant, parteixo a buscar-les.
Espero formar part d'aquest món durant molt temps, i si algún dia marxo, que la meva visita hagi servit per alguna cosa de profit, pels que hi són o pels que vindràn.