He fet una malesa

Ara he fet una gran malesa, he causat una desgràcia terrible.
A la terrassa he fet esment d’una bestiola que volia entrar a casa, desplaçant-se per terra, fent passes curtes però molt seguides, més d’una vegada l’he treta a fora per veure si canviava de camí i s’ha adreçava envers un altre indret, però tenia aquest fixament, només volia entrar dins de casa meva.
Em quedava l’opció d’emportar-me-la amb molta cura i treure-la al carrer, fins a un jardinet que tenim davant de l’edifici, però llavors m’ha fet mandra haver de baixar les escales i després haver-les de pujar, així que he fet el que m’ha semblat més pràctic i descansat, he agafat l’insecte i l’he col•locat a sobre de la teulada que hi ha al costat de la terrassa. Poc després m’he adonat que l’animaló a saltat d’una teula per caure sobre les rajoles de terra i he pogut observar que s’ha fet mal, doncs anava coix, s’ha trencat amb el salt o la caiguda accidental una poteta o potser dues.
Tots sabem que la natura és cruel i no consent cap tipus de feblesa, això implica que aquesta criatura lesionada ja està llesta, no crec que pugui sobreviure gaire més temps. També penso en el dolor que deu de patir ara mateix per tenir una o més extremitats fracturades. Segurament deu de passar per un gran sofriment.
Aquest ésser sent el mateix dolor com podem sentir-lo nosaltres, els éssers humans.
Malauradament no se’m permet de fer que el temps vagi enrere i així poder rectificar aquesta mala acció, li podria haver estalviat aquest enorme mal a la bestioleta. També és cert que si l’hagués deixat al jardinet del davant és possible que un minut més tard se l’hagués cruspida un ocellet.
Sortosament no som prou conscients de tot el mal que provoquem als éssers vius del nostre entorn, sinó és probable que el càrrec de consciència que ens vindria a sobre ens deixaria tan aclaparats que no podríem viure en pau.
En una pel•lícula, un noi amb poders va fer que un caçador posés la seva mà damunt d’un isard moribund al que ell havia disparat i el noi va fer que el caçador sentís el mateix que la seva víctima.
Ja us podeu pensar com va seguir el cas, l’home es va estar molts dies sense sortir de casa, no volia parlar amb ningú, va fer malbé les seves armes i es va donar de baixa de l’associació de caçadors.
Tot sovint causem dolor al nostre voltant par poder extreure’n l’energia que ens necessària per subsistir, però i quan causem aquest dolor només per sentir-nos poderosos? Al cap i a la fi poden pensar que simplement es tracten d’uns éssers evolutivament inferiors a nosaltres i tenim dret llavors, fins i tot el deure moral que ens correspon per ser al capdamunt d’una piràmide (artificial) biològica i això ens dóna llicència per fer ostentació d’uns certs privilegis.
Haver d’eliminar a un altre ésser tan sensible com nosaltres ho entenc com un sacrifici al qual a vegades no hi podem renunciar, comprenc que açò també és força discutible, però fora d’aquest cas quina mena d’éssers som els humans?
Possiblement aquest món si no hagués aparegut la raça humana o , si més no,. Aquesta no s’hagués desenvolupat tan en capacitat tecnològica, s’hagués estalviat molt de sofriment.