Guerrers

Un relat de: pivotatomic

Quan va tenir el blanc perfectament enfilat a la mira telescòpica, la Irina va prémer el gallet amb suavitat però amb fermesa. Tal i com li havien ensenyat molts anys abans. El silenciador va amortir el soroll del tret fins a fer-lo pràcticament inaudible i el canó va expulsar el projectil gairebé sense retrocés. La noia va veure amb claredat a través del visor com la bala impactava al cap del franctirador serbi i aquest es desplomava com una marioneta que es veu sobtadament privada de la mà del seu titellaire. Aquell solitari blanc va fer que les més de 40 hores que duia estirada al seu amagatall, immòbil, haguessin valgut la pena.

Una bona estona més tard, quan va estar segura que no havia estat detectada per cap tirador enemic, va reptar lentament sobre el seu cos fins arribar a una posició resguardada. Només allà es va permetre posar-se dreta i va passar el següent quart d'hora fent exercicis per desentumir les seves castigades extremitats. Un cop el pessigolleig va desaparèixer totalment de braços i cames, va extraure un petit quadern d'una butxaca del seu uniforme de camuflatge i va apuntar-hi l'hora i el lloc on havia fet blanc. Després, va comprovar la seva arma, que s'havia convertit en la seva cinquena extremitat: un fusell L96, de fabricació anglesa; el que utilitzaven els franctiradors de l'exèrcit britànic. Sis quilos i mig de pes i capaç de posar una bala del calibre 7.62 a l'ull d'un pardal posat sobre una branca a 1.100 metres de distància. La Irina es va assegurar que el rifle estigués net i preparat per tornar a fer foc quan ho necessités i, sense perdre més temps, va recular per entre les runes, mentre decidia quin seria el seu següent pas.

S'havia passat els dos darrers dies apostada als voltants de l'aeròdrom de Sarajevo, una zona situada al sud de la ciutat i, nominalment, controlada per les tropes de la UNPROFOR, les gairebé inútils forces de les Nacions Unides destacades a Bòsnia-Herzegovina per uns governs occidentals que semblaven més preocupats per aplacar els mitjans de comunicació dels seus respectius estats que en aturar la carnisseria que ja durava des de feia més de dos anys. Així, malgrat la presencia dels cascs blaus, qui controlava de veritat el lloc eren les milícies de Radovan Karacic, que tenien com a passatemps predilecte disparar contra els civils de la ciutat des dels turons que la circumdaven o apostant-se a les plantes superiors dels edificis alts que estaven sota el seu domini. En els gairebé 900 dies que durava el setge, des de la primavera de 1992, centenars de ciutadans de Sarajevo havien mort o havien estat ferits pels tiradors serbis. Fins i tot, la Irina sabia que les milícies sèrbies organitzaven tours clandestins per turistes amb molts diners, que incloïen una tarda disparant contra els habitants de la ciutat amb rifles de precisió. Com a resposta, ella havia matat 39 serbis amb el seu L96, quatre d'ells franctiradors enemics. De cadascun dels blancs en tenia apuntat l'hora i el lloc i, si es donava el cas, com en aquesta ocasió, de qui es tractava. D'aquesta manera, sabia que havia mort a 22 oficials serbis, un d'ells, creia que un coronel; quatre tiradors d'elit com ella i 13 soldats. Molts cadàvers per a una noia que acabava de fer els 24 anys. Encara que a ella ni de bon tros li semblaven prous. De fet, feia temps que la Irina sabia que per molts homes que matés en aquella guerra mai li semblarien suficients, i això, les cada cop més escasses ocasions en que s'ho permetia, la feien sentir-se buida i desesperada.

Només sis anys abans, quan havia recollit entre llàgrimes la medalla de plata de Tir Olímpic als Jocs de Seul, no podia imaginar-se que aquell do que tenia per fer sempre blanc la convertiria en una de les assassines més reputades del setge de Sarajevo. La Irina sabia que els serbis la odiaven i havien posat preu al seu cap. Fins i tot havien repartit còpies d'un reportatge que li havia fet la revista Time durant els Jocs, on apareixia somrient al costat del seu fusell de precisió i sota un titular d'un sensacionalisme impropi de la capçalera: La nina letal. Al text, el periodista la descrivia com una top model capaç de volar-te el cap a un quilòmetre de distància, encara que, per sort, només dispara contra fulls de paper. La Irina recordava perfectament com el jove reporter ianqui, alt, ros i amb un somriure obert i franc, havia intentat endur-se-la al llit mentre li feia la entrevista, utilitzant una barreja de romanticisme tronat i adulació barata, però efectiva. Una ombra de somriure li va creuar la cara quan va preguntar-se què diria aquell simpàtic fill de camperols del Midwest americà si sabés que aquella frase del seu article havia resultat ser una espècie de profecia fatal. Ben mirat, se n'hauria d'haver anat al llit amb ell, va dir-se. Es clar que, en aquells dies, ella estava enamorada del Dejan.

El Dejan.

Cinc anys més gran que ella i guapo com un actor de telesèrie americana, el Dejan formava part de l'equip olímpic iugoslau de tir el mateix any que ella. Eren sis: ells dos, la Katja, una noia encantadora que havia mort durant el bombardeig de l'Oblobodjonje, un gratacels compost per dues torres circulars que albergava un dels principals diaris bosnians i que s'havia cremat completament el 1992 per efecte dels obusos serbis; un noi croat que es deia Toni i que no parlava mai amb ningú i dos serbis, el Vlado, de la mateixa edat que el Dejan, i un home que anava cap als cinquanta i de qui no va saber-ne mai el nom. Tots li deien, simplement, Popov, i, gràcies als seus anys, el seu caràcter afable i el seu posat calmós, que reforçava la seva afició a fumar en pipa, el consideraven com el pare espiritual de l'equip. Un dels records més bonics de la Irina era l'abraçada emocionada del Popov, segons després de disparar el tret que assegurava la plata olímpica al camp de tir de Seul.

Igual que ella, el Dejan seguia disparant. Però ara ho feia amb l'equip contrari. Era franctirador de l'exèrcit serbi. Habitualment, es movia per una zona anomenada Stari Grad, situada bastant més a l'est de la ciutat. La Irina procurava no bellugar-se mai per aquella banda i ell intentava no acostar-se mai a Novo Sarajevo, un barri que estava més al nord, a l'altra banda del riu, i que era el territori habitual d'ella. L'actuació constant dels tiradors serbis feia que travessar el riu s'hagués convertit en tota una aventura pels habitants de Sarajevo, o sigui que, generalment no hi havia por de trobar-se. A ella, però, feia un parell de setmanes que li havien ordenat que travessés el Miljacka i anés a fer mal a les tropes que amenaçaven l'aeròdrom. No creia que ell n'estigués assabentat.

Després de començar els combats, el Dejan l'havia trucada una vegada al seu telèfon mòbil. Tots dos havien acordat una manera de trobar-se si calia. Si un entrava al territori de l'altre, havien escollit edificis on penjar un discret senyal que només ells sabrien identificar. Un cop divisat, havien triat un altre lloc on trobar-se a les 24 hores exactes. En dos anys i mig només ho havien fet dos cops. Ara, la Irina no estava exactament al territori d'ell, però els records dels dies feliços l'havien afectada molt més del previsible. Es va carregar el fusell a l'esquena i va començar la marxa cap a Stari Grad, sempre evitant sortir a terreny descobert i molt atenta als cartells que col·locaven els habitants de la ciutat per advertir als demés de les zones on hi havia més activitat dels franctiradors serbis. D'aquesta manera, un trajecte que abans de la guerra hauria cobert en vint minuts, ara li costaria unes sis hores, va calcular. Si tenia sort i l'artilleria sèrbia no es posava pesada, hi arribaria abans que es fes de nit.

* * * * * *


Inclinada al costat d'una petita foguera, la Irina va tornar a sentir el soroll que feia el Dejan acostant-se. Feia una estona que ell havia començat a anunciar deliberadament la seva presència, com una manera de deixar ben clara la seva bona voluntat. Malgrat tot, la Irina va extraure la Glock 26 de fabricació austríaca de la seva funda, li va treure el segur i la va deixar, ben visible, a l'abast de la mà. No pensava que el Dejan anés a trair-la, però tampoc volia donar la sensació de confiança total. Un parell de minuts més tard, després de fer un soroll ben fort, ell va treure lentament el cap per un forat fet per una bomba a la paret nord de l'habitació.

-Hem de deixar de veure'ns així - va dir com a única salutació, però exhibint el seu somriure d'estrella de cine.

Ella li va tornar el somriure amb tristesa. Aquella era la frase amb la que el Dejan es colava cada nit a la seva habitació de la vila olímpica de Seul, on ella l'esperava amb la febre típica dels amants primerencs. Sabien que la resta dels companys coneixien la seva relació, però ells fingien ignorar-ho i, a canvi, els altres feien veure que no tenien ni idea de les seves trobades nocturnes. Fins i tot el Popov, el sempre equànime capità de l'equip , simulava no saber-ne res i, amb la seva complicitat, beneïa la seva història, terminantment prohibida pel reglament intern de la federació. Seul havien estat els dies més feliços de la seva vida.

El Dejan va passar pel forat i va entrar a l'habitació en runes, un lloc segur i totalment resguardat de les mirades de l'exterior. De manera instintiva, els seus ulls es van passejar per l'habitació, detenint-se només un instant sobre la Glock de la Irina, negre i ominosa. Després, ell va deixar el seu rifle, un Dragunov de fabricació russa, com la majoria de les armes de l'exèrcit serbi, recolzat a la paret i es va deixar lliscar lentament esquena avall, fins que el cul li va tocar al terra.

-No et farà falta. - Va dir.

Mig avergonyida i mig enutjada per aquest sentiment, la Irina va recollir l'arma i la va desar un altre cop a la funda.

-Ja ho sé. - Després va afegir, molesta - No sé per què ho he fet...
-No et disculpis. Jo hauria fet el mateix. Mai se sap qui pot entrar per aque
ll forat, oi?

Ella va assentir en silenci i tots dos van quedar-se mirant l'un a l'altre. Passats uns segons incòmodes, ell va buscar en les seves butxaques i en va treure una barra de xocolata.

-No són aquells bombons que t'agradaven tant, però és molt bona - Va dir, allargant-li.

La Irina va agafar-ne un bon tros i va començar a assaborir-la lentament. Només llavors va adonar-se que feia gairebé dos dies que no menjava. Ell va imitar-la i, durant una bona estona, es van quedar allà, menjant xocolata en silenci i mirant-se l'un a l'altre, amb una barreja impossible de sentiments. A fora, nevava. I De tant en tant es sentia l'explosió llunyana d'un morter o d'una bomba de poc calibre. Era una manera inútil de gastar munició, però servia per tocar els collons.

-Estàs bé? - Va dir ell passada una estona.
-No crec que torni a estar bé mai més. Però no em fa mal res, si era a això al que et referies. I tu?
- A mi em fa mal tot, però confio en estar bé aviat, gràcies.

Malgrat ella mateixa, la Irina va somriure. Continuava tenint intacte la capacitat de fer-la riure, una de les coses que l'havien fet estimar-lo com mai més podria estimar ningú. Amb tot, va esforçar-se per mantenir en peu el mur invisible que els separava i que havia començat a trontollar perillosament..

-Encara sóc tan popular entre els teus amics?
-No és cosa de riure-se'n - va contestar ell fregant-se un ull amb gest cansat - Ofereixen molts diners per tu, saps? I molts més encara si el que et mata és capaç de tallar-te el cap i clavar-lo en un pal, en un lloc ben visible.

La brutalitat de l'afirmació va fer que la paret recuperés de cop tota la seva solidesa. Però ell li va assestar un cop mortal quan va dir sincerament

-Ves amb molt de compte, nena. Aquesta vegada van a per tu, i de veritat.

El to de les seves paraules i aquell nena, que la va portar d'una revolada als millors dies de la seva vida van fer que la Irina sentís la muralla trontollar sobre els seus fonaments.

-No t'hauries d'amoïnar tant per una enemiga, saps?
-Tu i jo no ho serem mai d'enemics, nena.

Hauria volgut saltar sobre ell i cobrir-lo de petons. Passar-li les mans per aquells cabells bruns que tant li agradaven i omplir-se la boca amb la dolçor eterna dels seus llavis. Però per comptes de fer-ho, es va quedar immòbil, clavant-se les ungles al palmell de les mans i reprimint les llàgrimes que clamaven per brollar-li dels ulls, com l'aigua brolla d'una presa que cedeix davant la seva pressió incontrolable. Llavors va fer allò que sempre feia quan la persona que vivia presonera dins la guerrera en que s'havia convertit intentava sortir-ne. Va recordar els cossos de la mare i de la Tania destrossats per les bombes mentre feien cua en un mercat. La mà del pare sobresortint de la pila de rebles a que havia quedat reduïda la casa de la seva infantesa. La cara del Drazen, el seu estimadíssim germà petit, eternament congelada en un gest de dolor i sorpresa després que una bala li travessés el cor mentre guardava una trinxera. Les llàgrimes van retirar-se en silenci i el mur es va fer definitivament impenetrable.

-El que no serem mai més és allò que varem ser.

Hi havia gel i acer a les seves paraules. El Dejan els va sentir perforant-li la pell i buscant amb avidesa els seus punts febles. El silenci va tornar a caure entre tots dos.

-Quants en portes, ja? - va dir ell passada una estona.
-Trenta nou. Aquesta tarda crec que he caçat al suec aquell que voltava per la zona de l'aeroport.
-El Larsson? Has matat al Larsson? Però si era un mercenari amb més de deu anys d'experiència...
-S'ha confiat. Ha disparat tres vegades des del mateix lloc. He vist com li explotava el cervell. S'hauria d'haver quedat a Suècia.

Més silenci.

-Irina... per molts que en matis, mai podràs matar-los a tots. Ho saps, oi?
-No. Però puc intentar-ho.

Ho va dir d'una manera que ell va saber que era veritat. I que aquell intentar-ho l'incloïa també a ell. En aquell moment, el gel i l'acer van arribar-li al cor i el van matar. Fent un esforç suprem, es va aixecar sobre els seus talons i va recuperar la seva arma.

-És la darrera vegada, no?
-Sí.

Es va carregar el Dragunov a l'esquena i va enfilar cap al forat per on havia arribat. Abans de sortir, va girar-se per últim cop.

-Si t'acostes a la zona del Zetra ves amb compte. Ha arribat un tipus nou. Un ex marine amb aires de cowboy que exhibeix una pila d'osques a la culata del seu M40A3. Va amunt i avall dient que ha vingut expressament per matar-te. És un cretí... però sap el que es fa.
-Gràcies.

Quan gairebé ja havia desaparegut per l'esvoranc de la paret, ella va cridar-lo.

-Dejan!
-Què? - Va dir traient el cap pel forat.
-M'hauria agradat molt... Moltíssim.

L'acer i el gel ja no hi eren. Només una tristor infinita que a ell encara li va fer més mal, encara que d'una forma diferent.

-A mi també.

I es va esfumar en la foscor, com desapareixen els somnis que mai es convertiran en realitat. Només llavors la Irina va permetre que una solitària llàgrima llisques per la seva galta.


* * * * * * * *

El Zetra era l'Estadi Olímpic on s'havien clos els Jocs d'Hivern i des del qual el president del COI havia exclamat el seu cèlebre adéu, estimada Sarajevo. Ara només era una immensa pila de runes cremades i ferros retorçats, a l'ombra dels quals diferents organitzacions humanitàries internacionals intentaven fer la seva feina a la ciutat. Amagada a l'espai que quedava entre un dipòsit d'aigua i la terrassa d'un edifici de pisos que havia cremat del tot, la Irina passejava la seva mirada letal per la zona controlada pels serbis. Feia dos dies que hi era. Quieta com una estàtua de sal. Sense menjar, orinant-se al damunt quan ho necessitava (l'escalfor era agradable... fins que es refredava i llavors era pitjor) i dormint només de tant en tant. Havia pogut fer blanc sis vegades en aquell temps, però havia resistit la temptació perquè buscava el cowboy. Volia que fos el número 40 i sabia que el Dejan sabria que havia estat ella.

El seu ull expert escodrinyava tots els racons que ella mateixa hauria escollit. Llocs elevats i que, a la vegada, oferissin protecció tant contra el vent i la neu, que queia amb insistència des de feia dies, com contra les bales dels tiradors enemics. Feia un parell d'hores, li havia semblat veure un moviment a la terrassa d'un edifici situat a uns 900 metres de distància. Però la cosa no s'havia repetit i ella no volia arriscar-se a fer un tret que no fos segur. Per això seguia amagada al seu lloc, procurant tornar la mirada cada pocs minuts a lloc sospitós. El canó del seu L96 es movia molt lentament damunt el bípode, que ella havia embolicat amb draps vells per evitar qualsevol reflex que la delatés.

Finalment, la seva espera va tenir recompensa. El seu ull expert va copsar un moviment i ella va fixar la mira telescòpica al lloc que duia hores vigilant. Així, va veure amb tota nitidesa com l'home amagat allà es movia per variar la seva posició, obligat pel fred, l'engarrotament de les extremitats o, simplement, per buscar un altre angle de tir. Va veure també el seu fusell M40A3, el preferit per l'exèrcit americà, pintat de color verd. La Irina va prémer el gallet i va observar, literalment, explotar el cap rapat del tirador enemic. Havia fet servir una bala amb punta de mercuri, capaç de provocar ferides terribles a qui la rebia. Era la darrera que li quedava, però havia valgut la pena.

Va esperar-se una hora més immòbil al seu lloc i, després, molt lentament, es va moure per sortir. Va arribar a l'escala de metall clavada a les restes de la paret que havia utilitzat per pujar fins allà, i va descendir-ne ràpidament, per oferir el menor blanc possible. Un cop va arribar a un lloc que li va semblar segur, va deixar el rifle recolzat a la paret i va buscar el seu quadern per apuntar-hi el seu quarantè blanc .

La bala li va entrar pel front, exactament entre els ulls. La part posterior del crani va esclatar-li amb un soroll sec i el ciment que tenia al darrera es va tenyir d'una tremenda esquitxada de sang, os, cabells grocs i matèria gris. El quadren i el bolígraf es van escórrer d'entre els seus dits i van arribar a terra només un instant abans que el seu cos, que va caure a pes després de donar una còmica mitja volta en l'aire. La Irina va quedar estesa boca amunt, mirant el cel sense veure'l amb els seus ulls turquesa, mentre la neu que hi havia sota seu es tornava de color vermell.

El Popov va trigar gairebé set hores a travessar les línees bosnianes i arribar al lloc on jeia el cos de la Irina. Era nit tancada i només disposava de la llum de la lluna, perquè fer servir una lot hagués estat com demanar a crits una bala al cervell. Volia estar segur de que era ella, encara que li quedaven pocs dubtes. La neu, que seguia caient tova i persistent, cobria gairebé el cadàver de la noia. Amb tota la delicadesa de que va ser capaç, el veterà tirador va apartar-li de la cara i es va retrobar amb aquell rostre de nina que havia estimat com a la d'una filla i aquells ulls blavíssims que ara semblaven dues boles de vidre opac i que el miraven amb incredulitat. Va recordar nítidament l'instant en que l'havia abraçada, després que guanyés la medalla als Jocs, i no va poder evitar que alguna cosa s'estripés molt dintre seu.

El Popov sempre havia sospitat que el Dejan i la Irina seguien en contacte. Recordava les seves mirades dels dies passats a Seul i els riures i gemecs de les nits, i intuïa que el seu vincle era dels que no es poden trencar, per molt que un ho desitgi. Per això li havia dit al noi allò que el bocamoll ianqui buscava a la Irina i s'havia dedicat a seguir al cowboy allà on anés, situant-se a una prudent distància d'ell. La resta, havia estat qüestió de paciència. I a ell, la paciència sempre li havia sobrat...

Sentint-se més enllà del cansament, el guerrer va
baixar la guàrdia i l'home va poder sortir al fred de la nit. Treballosament, va asseure's al costat de la Irina i va posar-se la pipa als llavis, sense encendre-la, mentre li acaronava les galtes glaçades. Es va quedar allà molta estona, mentre deixava que l'envaís aquella sensació de buit i desesperació que cada vegada li era més familiar i de la que sospitava que ja mai més podria fugir-ne.

Comentaris

  • gypsy | 21-06-2007 | Valoració: 10

    tinc la sensació de que les seves vides no valen res, ni la d'ells ni la de les seves víctimes.
    Néixer per fer això?, crec que és millor tallar-se les venes o llançar-se al buit des de un penya-segat.
    ma i he entès aquestes coses, suposo que mai no les entendré. Tampoc ho vull, ja estic bastant corrompuda per d'altres temes, comprendre això em mataria.

    És molt bo el relat, jo només et deixo el que em provoca per dins.


    gypsy

  • La guerra[Ofensiu]
    Laiesken | 19-12-2006 | Valoració: 9

    És així. Crec que ho reflecteixes de la manera més realista possible del que és una guerra. Al relat la protagonista esdevé una persona més, no és cap heroi, és tan humana com la resta de soldats que hi apareixen. I la trama amorosa també esdevé tràgica (estem en una guerra, què voleu) tal com podria perfectament haver sigut en la realitat. A mi el títol m'havia cridat l'atenció i he quedat complagut d'algú que hagi pogut reflectir una realitat tan i tan dura com aquesta. Un relat molt bo, tan fred de sentiments positius com la temperatura del relat. Sembla realment que nevi al teu voltant mentre llegeixes el relat. La forma d'escriure jo la qualifico de quirúrgica. Descripcions, successos i sentiments són descrits en el mes absolut objectivisme. Repeteixo, m'ha agradat molt.

    Sir Darkest

  • pivotatomic[Ofensiu]
    Sergi_Casals | 30-07-2006

    Si t'haig de ser sincer, aquest titol no em va cridar l'atenció i és un dels pocs relats que tenia per llegir-te. I mira per on, avui m'ha donat per imprimir-lo. L'he llegit mentre prenia el sol a la piscina, al costat d'una morenasa, i és clar, el seu cos em distreia de la lectura.

    Tens una molt bona entrada, ho he de reconeixer. I també un bon final. La trama fantàstica.

  • m'ha agradat molt[Ofensiu]
    Pink Panther | 21-09-2005

    clar i català...

  • Wow..[Ofensiu]
    SieMenS | 21-09-2005

    Sí! M'ha encantat! Preciós! Bé...he trobat aquest relat gràcies al Google, ja que buscant una paraula, m'ha sortit el relat.
    En realitat, he començat a llegir-lo gràcies al Dejan, i m'ha fet gràcia que al relat hi hagués el meu estimat Bodi.
    M'agrada com juga el Bodiroga, crec que és fantàstic, tot i que jo sóc més de futbol i el bàsquet... no em va gaire.
    El relat, fantàstic!

    PauLa*

  • senzillament genial!![Ofensiu]
    foster | 26-08-2005 | Valoració: 9

    Hola pivot,
    fa un parell de dies et vaig comentar aquest relat al fòrum. Encara és a la primera pàgina, però desapareixerà aviat en les catacumbes. Si t'interessa busca'l.
    En tot cas, ara i aquí moltes felicitats!!!
    foster

  • Comentari número 1.[Ofensiu]
    Fionn | 21-07-2005 | Valoració: 9

    La meva habitació s'ha omplert del fred invernal dels països de l'est, m'has obligat a mirar els racons de casa meva, els edificis d'enfront per vigilar ombres sospitoses i... a partir d'ara mirare als tiradors de les olimpiades amb altres ulls! El relat era llarg, però has sabut captar l'atenció de, crec, qualsevol arquetip de lector que s'hi apropi, la qual cosa demostra un gran domini de les lletres i, el més important i vital, saber dipositar el 100% del que hi tens a dins al "paper".

    Bé, no soc catedràtic (es més vaig a probar català a les PAAU amb un míser 5.6), i fer comentaris tècnics no sabré fer mai, només puc dir que m'ha agradat una història que, i això et sonarà, en teoria no m'agrada.

    Adeu amant del basket!

  • Doncs si que et recomentaré com diu la Conxa[Ofensiu]
    Alícia Gataxica | 03-06-2005

    I saps, del que parlavem ahir, aquest relat té molt a veure, no et sembla? Dues cultures, dues maneres de veure la vida, cnfrontades... aqui si hi ha amor, però també deseperació i incapaç de trencar el cercle viciós, oi?

    Plaer es un text fantàstic amb una relació amb el lector molt sorprenent, però aquest junt amb el psicòleg qu ha de curar el seu antic turturador son els teus millor relats de bon tros, i no m'apenedeixo de tornar-los a comentar. Per cert felicitats, ja tens els 200, eh!!!! Doncs ara son 202

  • Nítid[Ofensiu]
    Arxiax | 30-05-2005 | Valoració: 9

    M'agrada com recrees la imatge nítida i cruenta de la realitat. Com evites l'eufemisme, però també la recreació. És escabrós, però gens escatològic. M'agrada. I punt.

  • M'he enganxat als teus relats[Ofensiu]
    ofepe | 26-04-2005 | Valoració: 10

    Ho dic de debò. Abans, els 20 minuts de l'esmorzar de mig mati els
    feia llegint la premsa, però des que vaig descobrir aquest lloc i,
    sobre tot, des que vaig trobar els teus relats, he canviat el costum i
    ara m'imprimeixo els teus relats i me'ls enduc per a llegir-los mentre
    faig el cafè.
    Amb aquest de 'Guerrers' he al·lucinat i molt. Vaig recordar una
    pel·lícula que vaig veure no fa gaire i que em va agradar, però el teu
    relat supera amb escreix la pel·lícula i la seva trama. Per a mi ha
    estat una afortunada troballa.
    Només un però petit, el 'segur' de les armes és diu 'fiador' i no pas 'segur' (disculpa per la crítica).

    Salutacions i, si us plau, continua regalant-nos amb aquests relats.

  • bufff![Ofensiu]
    neret | 01-04-2005

    m'ha enganxat molt aquesta història, i suposo que això és el millor que li pot passar a un conte, no? A part de llegir-se molt bé, l amanera com recrees l'época (un però: ja hi havia telèfons mòbils en aquell temps?), la història dels personatges, com planteges el conflicte... tot plegat, aconsegueixen que, inclús llegint-lo a la pantalla, en condicions gairebé infrahumanes, el relat t'atrapi i t'emocioni.

    A part, m'agrada aquesta visió tan amarga de la guerra, com agafes unes persones, que en la vida civil eren feliços, esportistes famosos... i els arrossegues fins a les misèries del setge de sarajevo.

    Doncs això, que m'ha agradat molt.

  • Mira telescòpica[Ofensiu]
    Biel Martí | 01-04-2005

    M'he imprès el teu relat, piv, i l'he llegit calmosament a la butaca. Potser pel moment, però segurament pel relat, hi he entrat molt, he vist la Irina tota l'estona. Has aconseguit que el personatge me'l fes meu i la situació, encara que no tinc mira telescòpica, també. Encara que en alguna frase jo, que no sóc ningú a part de mi mateix, hauria canviat alguna expressió que es repeteix, el relat és veritablement bo i es nota treballat.

    Biel.

  • Hola de nou![Ofensiu]
    Llibre | 14-03-2005

    No et comentava des de la teva setmana del COMENT, i després de llegir aquest relat... em trec el barret! (espera, primer caldria que me'l posés, no? --> ok, ara sí: em trec el barret).

    Comparativament amb els que et vaig llegir durant la setmaneta esmentada, aquest supera qualsevol dels altres.

    Com a lectora he viscut la sensació d'entrar en el tema amb el ritme adequat. M'has mostrat els personatges: la Irina, el Dejan, i com no?, el Popov. Ho hs fet amb precisió però sense llargues descripcions: amb quatre traços. I m'has plantejat una situació complexa.

    A més, has aprofitat la història per fer-ne crítica, per posicionar-te (si no com autor, sí com a veu narrativa) i denunciar uns fets, una guerra que com sempre esdevé absurda quan intentes mirar-la als ulls.

    La història avança sense interrupcions, la lectura flueix i mantens l'interès. A més, el final no sé fins a quin punt és l'esperat, perquè després de narrar-nos la història d'amor entre els dos personatges, resulta que la mort de la Irina (aquí sí que mínimament esperada i suposada) no ve de les mans del seu amant, sinó de l'altre, aquell que l'havia tractada com una filla. O sigui que, per a mi, ha sigut un final diferent al que m'esperava (cosa que m'agrada --m'agrada que l'escriptor em sorprengui, que el seu relat no sigui allò que espero a priori--).

    Per altra banda, hi ha tot un seguit de dades sobre armament bèl·lic que podria resultar carregós, però dosifiques la informació de manera que això no passi.

    Hi ha alguns aspectes més... tècnics? No sé. Aspectes tipogràfics, suposo, que caldria revisar. Però això és peccatta minutta (s'escriu així?). I en tot cas... ja en parlarem!

    T'has superat, col·lega! De veritat que està ben escrit (per a mi, és clar!).

    Fins la propera.

    Salut!

    LLIBRE

  • Ai, "tiu"![Ofensiu]
    rnbonet | 02-03-2005

    Continue dient que fas històries massa llargues per ser llegides a la pantalla. I com jo, segur que ho fan molts...
    Per entretingudes i dinàmiques que siguen -com la teua present- es fan àrdues i difícils... Per què no subdividir-les? Es pot fer al moment oportú, per tal de no trencar l'emoció narradora... I per l'estructura donada, n'era ben fàcil!
    Bo, xicot! Avances progressivament, al meu parer...
    Veurem l'altra! Que siga més curta... i que no trigue!

  • Ben treballat![Ofensiu]
    pèrdix | 27-02-2005

    Bona feina, Pivotatòmic. M'ha encantat el temps que t'has pres en descriure i definir cada personatge per a posar el lector en situació, ho has fet de forma ràpida però no precipitada com a vegades passa (sobretot a mi) quan vols anar per feina.
    La fredor de la guerra, la fredor de l'ambient i la fredor de la relació entre els protagonistes està relatat molt bé.
    Es cert això dels turistes que anaven a fer de franctiradors?

    T'has superat, noi!

  • realista i aclaparador...[Ofensiu]
    ROSASP | 26-02-2005 | Valoració: 10

    Una història molt ben contada, que no perd el fil ni un moments. Barreja d'odi i amor, de venjança com a única sortida pel dolor.
    Les guerres que acaben amb la tendresa de les persones i les fan fortes i esquerpes per poder sobreviure.
    Un tema realment impactant, on no hi entra un final feliç. La mort , la impotència, el buit i la desesperació tenen un pes aclaparador...
    Moltes felicitats per aquest relat i una abraçada!

  • Violència intrinseca[Ofensiu]
    Alícia Gataxica | 26-02-2005 | Valoració: 10

    Genial historia en la qual ens fas viure amb intensitat durs sentiments barreja de por, dolor i venjança, en un aguerra absurda. Final esperat que tanca el cercle, però que al hora es sorprenèn i fa pensar en com un veu la vida i com pot ser de quotidiana i intrinseca a nosaltres la violència i el dolor.

    Molt bo noi, ja t'ho havia dit, però es que et superes... en aquest relat... Je!!!

Valoració mitja: 9.6

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de pivotatomic

pivotatomic

42 Relats

588 Comentaris

127688 Lectures

Valoració de l'autor: 9.42

Biografia:
Xatos, què us puc dir que us pugui interessar de veritat? No massa, suposo. Tinc 41 anys (Quaranta-un? Ja? Collons, ja sabien el que es deien els romans quan es van empescar allò de "Tempus fugit irreparabile"!), sóc de Sabadell, el bàsquet és la meva passió (d'aqui el sobrenom, que em va posar un amic que m'estima com us podeu imaginar) i m'ha agradat llegir des de ben petitet. Escriure va començar a agradar-me bastant més tard i, per ser-vos sincer, he escrit ben poc tenint en compte el molt que m'agrada. Suposo que és perque, un cop acabat, el relat gairebé mai em sembla digne de ser llegit i això fa que em talli bastant a l'hora de fer-ne un altre.
Agrairé molt i molt qualsevol tipus de comentari (especialment els crítics), encara que ja us aviso que estic molt més interessat en els comentaris sobre l'estil que no pas sobre el tema (com veureu, són força intrascendents els meus temes).
I, si us agrada, tampoc no us talleu. Feu-m'ho saber també. Potser així m'animo a escriure una miqueta més i li dono el cop de gràcia a la literatura catalana :-)

Si voleu contactar amb mi per a qualsevol cosa: Knick34@hotmail.com



R en Cadena

"EmmaThessaM em va encadenar i jo he passat la cadena a Carles Malet i Thalassa"

(fes clic a la imatge i descobreix què és "R en Cadena")