GUANTS

Havia arribat el dia. Es mirava al mirall i amb prou feines es reconeixia en aquella dona que hi veia reflectida. La imatge que li venia de tornada no tenia res a veure amb la que estava avesada a contemplar-hi. En principi no li agradaven els miralls, en realitat no hi perdia gaire temps cercant la seva aprovació. Avui, però, era diferent: anava al casament de la seva amiga Estela i no la podia defraudar; ni defraudar-se, necessitava sentir-se segura. Tampoc li agradaven aquesta mena d’esdeveniments, però en aquest cas no hi assistiria per compromís, volia ser-hi present. S’estimaven amb l’Estela, es coneixien des de l’institut i havien compartit mitja vida.
Una darrera mirada a la dona elegant i atractiva, encara. Els cabells, tot i dur-los mig tapats per una banda ample i cenyida, s’escapaven amb estudiada negligència. Tanmateix el guants, llargs fins el colze, acabaven de donar-li el toc de gràcia. Sortí de casa amb una certa pressa, s’havia entretingut massa, potser, però ho feia complaguda donant-se una bona nota.
En Tomàs s’atansava a rebre la núvia que feia l’entrada solemne als acords de la marxa nupcial que ell tantes vegades havia hagut d’escoltar, potser massa vegades; talment, com en aquesta ocasió, no havia tingut escapatòria.
Obedient s’assegué en el lloc que li assignaven. Hi arribava ben just, fins a darrera hora havia atès uns assumptes urgents del despatx, calia desfer-se’n el més aviat possible; de moment encara no se’ls podia treure del cap, a penes si sabia on era, conscientment. Uns rinxols que acariciaven el clatell de la dona que seia al banc del davant atragueren la seva atenció, i allà restà. Se la mirà d’esquitllada fins que acabada la cerimònia es troben al carrer; i del carrer al restaurant, i del restaurant...
És aviat, encara. Una copa? L’ambient és acollidor; la música suau afavoreix la conversa. Sense adonar-se’n, un a l’altre es prenen les paraules i riuen. T’he vist com feies trampes amb la disposició de les targes de les taules. No, martingales, tan sols; no volia deixar-te escapar. Tampoc intentava fugir. Els dos han trobat el to exacte per dir sense dir del tot, amb una certa contenció. El joc de les targes i la fugida del restaurant abans de l’hora convencionalment correcta, són estratègies que ja tenia oblidades. T’ho prendries com una estratègia si et dic que demà he de matinar?.
Un cop al cotxe, ell li pregunta si té algun itinerari preferit per tornar a casa. No. Tria el que vulguis, ni el massa curt ni el massa llarg.
Han passat hores junts, saben l’un de l’altre però ella fa la pregunta de rigor en, què treballes. Faig cases. I ella, que s’ha fixat en les mans cuidades que agafen suaument el volant, li diu que no en té pas les mans d’això. He dissenyat la casa dels nuvis, li respon.
Són davant del portal. El moment que un dels dos pronunciï les paraules màgiques, o vulgars, amb encant - la darrera copa-. Amb glaçons o sense?. Les ha dites la Lorna. Així de senzill. Ho era perquè valia la pena, simplement.
Un cop a casa es retroba amb el mirall que l’ha vist sortir, el saluda amb complicitat.
En Sergi ha passat a la sala mentre ella va a buscar les copes, i els glaçons, per suposat. S’entreté mirant per aquí i per allà; li crida l’atenció el dibuix d’un guant negre, un bon quadre. Coincidències. D’un calaix obert, en un moble proper, en surt un altre que ell, inconscientment toqueja fins que arriba la Lorna; parsimoniosa es treu els guants. La reté entre els seus braços i la besa amb tendresa. Simplement tàcitament estan d’acord i es deixen anar. De sobte, ell sent una descarrega elèctrica com si li hagués passat el corrent, dóna un bot, esporuguit corre fins la porta i fuig. Darrere del sofà, durant l’abraçada, ha descobert els guants que durant la jornada duia la Lorna, un d’ells però prou diferenciat de l’altre, més voluminós conté part d’un braç ortopèdic, i ara ben visible als ulls.
Ha estat al replà, no sap si un instant o una eternitat; del que n’està cert es que aquest instant és la seva vida i l’eternitat vol compartir-la amb la Lorna. Truca la porta; quan s’obre els ulls de la Lorna ploren i riuen alhora. Ha estat l’ensurt i prou, diu, confio que no s’hagin desfet els glaçons, i besa les llàgrimes que regalimen dels ulls de la Lorna.