Gener 2026: Maduro primer mem de l’any, Julio Iglesias no va a l’església, Rodalies tu també la lies, i més!

Primera setmana, la celebració ígnia d’Any Nou i la fam de Trump:
Just celebro el Cap d’Any amb la família i posteriorment amb els amics, per adonar-nos un dia després que han mort quaranta persones a un local suïs... No sé realment qui té la culpa, de debò, els cambrers per elevar les botelles amb bengales al sostre que no estava a prova de foc? L’alcalde per no revisar aquell local des de 2021? O la propietària per no haver sabut anticipar-se a possibles situacions de risc? De totes maneres, l’any comença amb una xifra de morts que és per donar-se amb el palmell al front.

Després d’aquesta notícia, per fi podem parlar de safareig... Tenim probablement l’única notícia que les parts afectades i no afectades veurien venir: la captura de Nicolás Maduro. I caram amb els mems d'internet, se n'han fet pocs, però amb suficiència per acabar de retratar aquesta notícia com un escàndol mediàtic, i no fotem, la caserna general del 4F va ser bombardejada?! No ben bé... Sí que es van reportar una sèrie d’explosions a Caracas, però en aquella caserna de la muntanya només una part va resultar danyada. Igualment, Maduro i la seva dona no estaven allà, sinó a una instal·lació militar.

Mentrestant, Corina Machado té el Premi Nobel de la Pau, però, ¿no ha tingut la possibilitat de ser la nova presidenta? És clar que no, i no només per ser l’oposició contra un parangó de la corrupció, sinó perquè l’home taronja de la Casa Blanca ja tenia altres plans... Sota la seva batuta republicana i ben a gust amb la seva petulància, controla qui està manant a Veneçuela i el que haurà de fer per arreglar un país que ha fracassat econòmicament; i, qui sap, quan tornin les eleccions en aquesta nació tan pobra de Sud-amèrica, ja haurà obtingut el petroli que necessita. I pot ser més que això, des que el seu objectiu més real és el mateix que el de qualsevol altre estatunidenc orgullós i ultra capitalista: dòlars. Els plans i afers polític-econòmics que té Trump amb la resta de Llatinoamèrica encara romanen misteriosos, només podem deduir que el petroli i la pujada d’aranzels no és suficient per a aquest senyor; la finalitat del seu objectiu amb Groenlàndia, així com el seu suport a les protestes de l’Iran, se centra a sortir guanyant i adeu si au... O és que no té intencions similars amb la Guerra d’Ucraïna i la crueltat de Netanyahu? El títol d’egoista li queda curt.



Segona setmana, un odi incessant als aiatol·làs i l’assassí inesperat del meu poble:
Estimo Calella, el meu poble, pel que representa: una comunitat plena de diversitat i que conserva una rica història de més de cent anys com a ciutat, on la pesca, la indústria tèxtil i l’agricultura han tingut una època daurada a principis de segle XX; té una de les platges més belles de Catalunya, un far i una lloba com els símbols més representatius... i el turisme que s’ha convertit en la seva activitat més destacada un cop acabada la dictadura. Tanmateix, en l'àmbit cultural i cívic aquest últim punt és el més controvertit, a part de la pobresa que s’ha desenvolupat a certs carrers, on més d’un cop s’ha produït activitat il·lícita relacionada amb drogues o, com a alternativa, violència. Sobretot de dia, la violència passa més desapercebuda als ulls dels que no vivim a l’interior del poble, fins que n'ocorre una de ben grossa...
El dia vuit, un jove de vint-i-quatre anys comet un crim masclista inesperat. Doble. Es veu que portava un temps (no se sap quant) sense accedir-hi al domicili de les víctimes, ubicat als Apartaments Toyca, una de les zones més polèmiques dels últims anys a Calella. Agafa una olla i apallissa tant a la seva parella com a la seva sogra, la primera deixant-la en mort cerebral i l’altra en estat crític. Només escrivint això, se’m fan perdre les ganes d’escriure i no tinc cap intenció d’esmentar més apartats sobre la violència en el món, però malauradament les notícies més impactants que han ocorregut aquesta setmana són així. Igualment, però, la següent és l’última, i prefereixo comentar-la amb indignació explícita.

Entre el dia set i deu, les protestes iranianes contra el règim aiatol·là arriben al seu punt més àlcid. Ho diré ben clar: que els donin pel cul a tots aquests “polítics” religiosos radicals; tanta opressió i silenci als mitjans de comunicació... Però el veritable detonant d’aquestes protestes ve del desembre, quan la tassa d’inflació del país no es reduïa, i per rematar, els impostos tampoc. Això és el que va encendre la metxa. Molts habitants ja pobres i silenciats es tornen cada cop més pobres i silenciats, i aquest any ja no poden aguantar més. Es fiquen tots llavors a protestar fins altes hores de la nit, però no triguen gaire a ser massacrats; les autoritats d’Alí Khamenei, àlies Astaroth, eliminen com mosques a qualsevol protestant. Aquesta setmana se’ls hi ha tret quasi per complet l’accés a internet i ja han caigut més de tres mil habitants, on la majoria no volien fer mal, sinó demostrar el seu profund i comprensible dolor per no obtenir una llibertat que els fills de puta de dalt no els hi permeten fins que morin... Així i tot, la majoria d’aquests manifestants ja es consideren màrtirs, per tant, l’esperança també és l’últim que podrien perdre; mentre nosaltres veiem això com una causa perduda o semi impossible de guanyar, ells creuen en la seva victòria, i tant de bo la seva lluita no acabi amb un resultat del tot inútil. I com no, l’heroi number one in the world Donald J. Trump, envia el seu suport als manifestants, però com si no digués res, ja sabem que és un home de negocis amb deliris de pacificador.



Tercera setmana, soy un truhán, soy un señor, l’efecte Xaloa i Adamuz:
Ai Julio Iglesias... Aquest és de tot excepte home de Déu. Ja hem vist més d’un pecat en aquestes notícies: líders polítics altius, el que utilitza olles per trencar caps i un que encara no ha aparegut prou, la descarada irresponsabilitat d’Adif i el MITMA, possiblement també peresa... Doncs bé, ja tenim un quart, la luxúria! Què coi aquest ja té la seva història des del segle passat, i no cal ser d’esquerres o de dretes per dir que el Julio Iglesias és un depravat sexual (y lo sabes). Em fa ràbia aquest tipus de personatge, però no en el sentit de sentir-me ofès, sinó cansat, perquè la indústria musical i de l’art en general rebutja aquest perfil d’Homo sapiens; una cosa és que entre dues dones tinguis vuit fills i quedis retratat com un faldiller, olé! Però, l’altre és que de faldiller passis a ser-ne un de professional i en el seu cas, amb poc autocontrol... és a dir, dona sexi que veus, dona que acabes repassant el seu cos com una panerola, no? I a sobre aquest és el tipus d’home que et diria que si una dona i un home volen mantenir una bona relació junts, aquesta ha de ser seriosa, veritat? Ha, ha, ha, ha, ha, quina ironia! La pitjor part és que avui en dia hi ha molts joves que els sembla atractiva aquesta actitud tradicional, i diuen que són cristians els poca-soltes...

Si creieu que tindríem prou exemples de presidents amb un ego estratosfèric, encara no hem acabat, en queda un, i és del club que més detesto en la meva vida, senyores i senyors: Florentino Pérez! Revelació irrellevant o grata sorpresa per altres, soc culer. I aprofito aquest moment que sé que no us importa a tots, però, quina alegria haver vist el Real Madrid perdre contra un equip de segona divisió que estava lluitant per no quedar-se a baix de tot, l’Albacete. Xabi Alonso no ho portava tan malament, però el president decideix acomiadar-lo després de perdre la Supercopa; llavors fica l’Arbeloa, i es produeix l’efecte Xaloa, el debut més humiliant de la història d’aquest club. A veure, és una notícia inèdita i definitivament divertida, compartir-la no està de menys, i una cosa que sempre vull pel que representa el futbol a Espanya, és que l’immerescut rei del futbol europeu i nacional rebi les seves lliçons d’humilitat cada any. Vulguem o no, el futbol és una gran part de la cultura espanyola i catalana, sobre tot aquest segle, però el que no pot ser és que el Madrid (que té un orgull nacional bastant tòxic i el seu símbol rebutja l’independentisme català) surti guanyant, sobretot quan durant la dictadura ens ha tocat patir molt per destacar com a club i se’ns ha tractat injustament. Per això sempre seré culer, per demostrar que tenim un millor club i una millor història. Entesos, suficient futbol!

Com a última notícia de la setmana, el diumenge 18, un dels accidents ferroviaris més tràgics que hi ha hagut a Espanya. I aquí és on entra la peresa, negligència, impotència o com vulgueu dir-li dels qui manen a Adif, que gestiona totes les línies ferroviàries de cada comunitat autònoma, o pot qui hauria d’assenyalar és... Óscar Puente? Em sap greu, però no puc evitar buscar culpables, desgraciadament és l’ésser humà qui té més implicació amb les tragèdies que ocorren cada any arreu del món. Doncs es veu que aquest accident, un que ha provocat més de quaranta morts ha sigut provocat per una ruptura d’una soldadura del carril... Inicialment, això ha sigut una hipòtesi, però s’acosta més a ser la veritable causa, perquè segons les investigacions, aquest carril tenia unes altres quinze soldadures com aquesta, i algunes antigues! Revisió és el que falta a cada zona ferroviària per on circula un tren, si no, això és el que ocorre. La causa definitiva ja serà anunciada, espero, però error del maquinista no ha sigut per res, ni tampoc dels AVE, això està rotundament descartat.



Quarta setmana, la llevantada que ha recordat al Glòria, la dependència dels busos i ICE out:
Us recordeu com va afectar el Glòria als litorals dels nostres països, quan faltava un mes i mig per l’estat d’alarma? Déu n’hi do aquest últim episodi... ha sigut un mini Glòria i això no és poca cosa eh, precisament el dimarts d’aquesta setmana un tren va xocar contra un mur de formigó de l’AP-7, el maquinista és l’únic mort... No ho podem negar, si aquest accident ha ocorregut, en part és pel temporal violent que hi ha hagut per tots o pràcticament tots els litorals de Catalunya; quan les condicions meteorològiques són perilloses, una cosa que definitivament es produeix és la debilitació d’estructures. L’accident d’Adamuz, encara que no hagi sigut per un temporal violent, és per una raó que també afecta el de Gelida i a qualsevol zona: la matèria es deteriora amb el pas dels anys! És inevitable. Han sigut entre dos i tres dies, però suficients la veritat; lamentablement un altre home a mort mentre no podia sortir del seu cotxe, no sé si més gent ha mort per aquest temporal, però moltes zones costaneres han estat afectades i s’ha notat.

Per acabar, i com a últim repàs als EUA... Cada dia suporto menys la cultura ianqui, avui en dia és una guerra d'ideologies o com diuen ells, cultural war, que no para d’extremar-se fins a arribar al punt més insuportable de l’esquerra o la dreta. Sembla que cada cop hi hagi menys gent capaç d’acceptar diferències, i això allà és un gran, gran problema... Sort que encara hi ha gent que conserva tant la dignitat com el seny i no causa problemes, sinó que vol solucionar-los a través del diàleg o actes de consciència com l’última cançó de Bruce Springsteen; encara sort que hi ha americans que saben pensar i tenen la capacitat de veure quines coses estan realment malament amb el seu país... Ho demostren bé quan volen, perquè això va més enllà d’un conflicte ideològic, això es tracta de lluitar per aconseguir viure en un règim més just. Pels aduladors de Trump, tot progressista, no importa amb quina moderació, és woke, i això és una provocació, però cada cop té menys importància perquè es pensen que tots els progressistes són uns radicals i no és veritat; quan es fan protestes, quan es fa una denúncia o quan algú vol reclamar els seus drets, normalment és per una bona raó que qualsevol ésser humà que no li faltin neurones entendria. Perdoneu tant de preàmbul, però on vull anar a parar amb tot això és amb l’última gran disputa civil que es viu allà, Minneapolis com a epicentre: els agents d’ICE. Han matat a dos pobres innocents que no han fet res, sobretot la primera dona, l’altre com a molt els ha provocat amb escopinades, però per això acaba morint...? Quina autoritat més descontrolada i horrorosa... Minneapolis es mereix millor que això, el mateix dic per tots els estats on les autoritats continuen sent espantoses. Sé que hi ha americans decents i m’encantaria poder veure’n més; no conta assenyalar a un immigrant com a possible amenaça només perquè porta poc temps com a resident, i si és il·legal no significa que sigui un assassí, o acabi sent-ho; tant de bo l’educació allà millori per a tothom, així aquest país tan polaritzat pugui ser més tolerant i respectuós tant amb la gent de dins com de fora.



Última setmana, cada cop ens acostem més a la vigília de la destrucció, reflexions:
Hi ha una famosa cançó composta per un geni que fins ara, continua sent rellevant, i és un geni perquè ha aconseguit que una de fa seixanta-un anys encara pugui connectar amb nosaltres. Eve of Destruction de Barry McGuire reflexiona en forma de protesta sobre la sensació d’imminència d’un cataclisme global, i com els conflictes del moment acabaran afectant la societat occidental i la resta del món, per la intervenció dels EUA a la guerra del Vietnam, la tensió entre el comunisme i el capitalisme en plena guerra freda, i la por per una guerra nuclear. De moment tot el que hem vist aquestes setmanes continuen el seu curs... noves protestes s’intensifiquen, les negociacions entre líders mundials són cada cop més incertes, però també, com l’ésser humà està cada cop més connectat amb els seus productes o dispositius electrònics i més allunyat de la natura i les persones... I jo, una víctima més del materialisme i el consumisme excessiu que hem fet possible, no crec que sigui l’únic que en el fons necessita tornar a connectar amb la vida; tanmateix, sense voler continuo distraient-me... Aquest món tal com el coneixem probablement acabarà col·lapsant i l’ésser humà tornarà a ser la causa, i encara que no ho veiem venir, almenys fem allò que ens agrada, com ens agrada i amb qui ens agrada, perquè de tantes opcions que podem triar, al final és millor buscar un equilibri de què volem fer i recordar quins hàbits ens estan perjudicant diàriament... Apa, positivitat, bon ritme i fem un esforç per recuperar el nostre temps desaprofitat, així el 2026 ens porta menys putades i més riures.

A donar-li canya collons!