Cercador
El final del Montnegre, part II
Un relat de: -Marcus-Hem baixat tots per veure com transporten els quatre afectats a dues ambulàncies; només pot caber-hi un, per desgràcia, no hi ha ambulàncies grans que estiguin disponibles en aquests moments... Per això mateix, en David sacrifica el seu temps i porta la Maria i en Joan al cotxe, les ambulàncies marxen i ell les segueix fins arribar a l’Hospital de Calella...
No hi ha tendes al terra ni res que ningú pugui veure ni robar, o destrossar. La inquietud i la inseguretat regne dins l’ermita, refugiats amb cada peça d’equipament que hem portat. Diferents facetes de la por estan escrites per cada cara que es troba aquí dins.
–El puto senglar encara està fora. Encara està fora i tornarà hòstia que vindrà! –exclama un company.
–Tomàs, hem d’intentar calmar-nos, no aconseguirem dormir si seguim pensant en ell –li diu l’Anna.
–Joder... Però que és veritat, no estem segurs ara! Sabeu la força que tenen aquests bitxarracos? –pregunta ansiós i el seu company més proper l’intenta callar–. Pfff; que no; que no, que no, que no, que no; que no tio que no vull dormir jo aquí ara passo tio joder!
–Tomàs! –exclama l’Anna–. No siguis pesat i calla d’una vegada! Aquesta ermita està ben protegida, no podrà fer res per venir aquí. Aquesta porta, el frenarà. Les parets, també. No pot entrar aquí i estem segurs. T’ha quedat clar?
–Bro, que jo visc a la muntanya i té raó, no poden fer res quan estem protegits, i per què ho farien? Tu pregunta-t’ho, és inútil –li diu una companya amb prou tolerància.
–Silvia, ja no només és això, ha desaparegut, i si tornés aquí no tindria cap sentit –li diu l’Anna.
–Pot ser vindria un altre, això sí que pot ser –diu el Tomàs i més d’un el fa callar–. ¡No, no, a veure, a veure, dic que pot ser! Que... hòstia, vale tu, ja no dic res.
–Tomàs, has aportat alguna cosa en tota la sortida? –li pregunta la Silvia.
–Tu, ara no comencis amb les teves merdes perquè no estic per això...
I torna a haver-hi un altra discussió absurda.
–Ja n’hi ha prou! –crida l’Anna–. Jo no vull estar aquí tota la nit desperta, i menys amb vosaltres discutint com si sembléssiu de segon de l’ESO. No estic de conya eh, ho passarem fatal si seguim així, i fatal de debò...
La Silvia i el Tomàs es detenen, mentre l’Amir té els ulls activament encesos i, alhora, els dos comprovem que res ens està ajudant a tenir més son.
–Gràcies. Pot ser que torni a passar una altra cosa, però que torni un senglar, ho dubto molt. Per això mirarem d’estar atents i desperts alguns, d’una manera que ens assegurem que no passi res de res. I ara si us plau, esperem-nos perquè arribi el David i si pot ser amb veu baixa i controlada. Si us plau us ho demano, que jo també estic patint, val?
Al cap de pocs minuts, el David torna amb el cotxe. L’aparca i el para. Surt d’ell i tanca la porta. Escolta com la vegetació es mou, a la pendent més propera, però ràpidament se centra en tornar amb nosaltres.
A l’ermita, escoltem unes passes. Ja intuïm que és ell. Arriba a la porta.
–Ei...
Més d’un pronuncia el seu nom amb interès i preocupació constant, altres simplement escoltem.
–Què hi ha d’ells? –pregunta l’Anna i aquest es manté en silenci abans d’asseure’s, més d’un es fica nerviós.
–Hi haurà un que probablement no sobreviu –s’escolta un gemec trist d’una companya, com si aquest estigués a punt de transformar-se en un crit d’esglai–. En Lluc es troba en un estat molt crític de salut –les reaccions de preocupació es barregen–. Si tot va bé... que no ho hauria de dir així però, ja m’enteneu... la Maria podrà ser perfectament curada. I... a part del Joan, que no pot moure cap part del cos, només el cap –en David li costa seguir però no per ell, sinó per l’expressió de derrota i horror col·lectiu que hi ha en totes les cares del grup–... En Gerard respira, però no ha obert els ulls ni ha produït cap altre estímul. És probable que estigui en coma.
Poc després que el grup hagi pogut calmar-se una mica més, la tribulació segueix present, i no farà més que créixer si la idea que es proposa a continuació no ens la prenem amb un mínim de preparació i compromís.
–Hi haurà al menys quatre persones que haurem d’estar despertes per torns, per assegurar-nos que no correm cap perill aquí dins –diu el David–. Jo estaré de dotze a una i mitja; el Mario d’una i mitja a tres; i l’Anna de tres a quatre i mitja, us sembla bé o voleu fer canvis?
–Per què no podríem ser quatre? Així un es queda de quatre i mitja a sis, algú ho hauria de fer –diu l’Andrés.
–Ja vaig jo si voleu. A mi m’és igual, si puc dormir ara encara que sigui quatre hores ja em va bé –diu la Silvia i l’Anna fa contacte visual amb ella, hi ha un assentiment mutu.
–A part de la Silvia, hi ha algú més que s’ofereixi? –pregunta l’Anna–. Escolteu, que això és molt serio, no podrem tancar els ulls mentre estiguem de guàrdia, i l’anterior que vigili haurà d’avisar el següent, l’haurà de despertar amb el mínim soroll possible.
–Anna, i perquè no ho fem per parelles? Així, si la persona que vigila s’adorm que al menys algú la vegi... –diu una companya.
–Estarem despertes nosaltres segur, no podrem dormir tota la nit algunes persones –diu una companya encara melancòlica, estirada a les cames de l’anterior que ha parlat.
–Podríem fer-ho així si voleu. Però llavors, Etna... Fes que l’Ariadna no reposi en les teves cames, o tria una altra persona però les dues hauríeu d’estar igual d’atentes –diu el David.
–No, no, no, o sigui... Vull, vull estar atenta; vull fer alguna cosa que em mantingui desperta, en serio –diu l’Ariadna, que ja no vol sonar entristida.
–A veure doncs... –rumia el David mentre observa companys que encara no han aixecat la veu.
–Qui vol vigilar amb el David de dotze a una i mitja? –pregunta l’Anna i l’Amir aixeca la mà abans que jo–. Segur eh?
–Seguríssim, soc incapaç de dormir ara –diu l’Amir convençut, una actitud que no m’impressiona d’ell, però tampoc l’esperava en aquest instant.
–Val... D’una i mitja a tres, qui va amb el Mario?
–Jo mateix –proposo–. Però llavors, si som un parell de persones... perquè no una vigila des de l’entrada i que l’altra es quedi a baix de l’ermita? Ho dic perquè així hi hagi millor vigilància, no? –pregunto, i més d’un ho veu bé, l’Anna s’ho rumia una mica.
–Val, podeu fer-ho així Eric, però llavors cadascú es queda en la seva part, res d’intercanvis; ja decidim després qui es fica en cada part. Qui anava després?
–Tu no? –li pregunta la Silvia.
–Cert. Vigilem les dues de tres a quatre i mitja eh? –assenteix i l’Etna aixeca la veu.
–I després nosaltres no?
–Si ho teniu clar noies...
–Jo vull fer-ho, ja ho he dit, l’Ariadna també està d’acord.
–Penseu que si no esteu presents, haurem de despertar altres persones que no vigilaran igual.
–Volem fer-ho. Estem segures –diu l’Ariadna i l’Etna assenteix.
–Molt bé. Sé que esteu d’acord en ser despertats a mitja nit, en sou conscients; tant de bo no ho féssim però la vostra... determinació, per així dir-ho, no podria ser millor en aquests moments; gràcies, de debò, i ara només falta fer una última repassada abans de començar. Preguntes?
–Sí –diu el Tomàs–. Ho sento si no he fet més que l’inútil en tota la sortida, ho sento, però per això m’agradaria ajudar –el David l’interromp però ell no es deixa.
–David, no, no, no vull que em diguis res ara!
–Tomàs... –diu l’Anna.
–Deixeu-me acabar, si us plau. Igual que l’Andrés, a ell tampoc l’heu tingut present per aquesta vigilància... val, sí, ha aportat, no com jo, molt bé, però ens quedem vigilant –algú riu i gairebé ningú se’l creu–. Ens quedem de sis a set, l’hora que normalment ja se’n van d’aquestes rutes a l’estiu.
–I... per què t’hauríem de creure? –pregunta la Silvia.
–Rieu de nou va, que ara us dic el què... He vist documentals de senglars fa poc; quan el Sol surt, se’n van a les zones més amagades i on a la vegada hi ha més fang, vegetals i aigua. Quan es pon, comencen a sortir dels seus refugis. Que un va atacar un veí al costat d’on visc, quan tornava a casa a mitja matinada, us ho juro. Per poc el mata, fa dues setmanes –li diu amb una cara molt seria, encara que ella segueixi veient-lo com si fos un pallasso i l’Anna el para.
–Ok, ja n’hi ha prou, si vosaltres, que no volíeu fer res aquesta nit tampoc, igual que l’Eric i l’Amir, decidiu ajudar ara... perfecte. Però si us acabeu dormint quan l’Ariadna i l’Etna us despertin, al matí següent no us queixeu quan us mirem amb mala cara –diu el David i un silenci torna a governar l’espai.
–Tu, millor comencem ja no? –pregunta l’Amir.
–Si no hi ha més dubtes i tothom sap quina és la seva hora... Endavant –diu el David un cop ha vist que tots ho tenim clar.
–Nois, noies... Que la nit ens acompanyi amb forces; aguantem bé, perquè podem fer-ho –diu l’Anna, intentant animar-nos.
* * *
00:00
Excepte l’Amir i el David, la resta ens mentalitzem per dormir, alguns triguen més que altres, però tots hem de fer un esforç col·lectiu per no posar més estrès a l’ambient.
Ens movem i col·loquem bé els nostres aïllants i sacs al terra procurant de no quedar pressionats.
Jo em quedo al centre de tothom, literalment; si em toca sortir després, miraré de no fer gens de soroll. Fins ara no he estat atabalat; puc treballar sota pressió sense perdre els nervis, però ara, començo a estar insegur de tot el que passarà, començo a tenir la ment inquieta. Respecte a la resta, segueix havent tensió i nerviosisme, fins i tot pels animadors.
Ja m’he quedat amb les cares de tots els companys presents... L’Etna i l’Ariadna, que són amigues de confiança, no pensen allunyar-se; mentre l’Etna té una actitud més de protectora, l’Ari és molt independent i de fet no li molesta ser acompanyada, però ara ho prefereix.
L’Amir és nerviós per naturalesa, i es nota sobretot quan vaga en solitari, en canvi en Tomàs, és just el contrari, i ho sé perquè fins fa no molt ha estat respirant més ràpid que ningú.
L’Andrés és el company més proper d’en Tomàs, sempre està allà per ell i el tracta com un germà, encara que moltes vegades fa veure que ni el coneix, però és una altra relació forta entre dos amics, més que escoltes.
La Silvia em sembla una dona exemplar, és valenta, madura i a vegades es passa a l’hora de criticar-te, però no ho fa per fer mal; em recorda a la meva novia, excepte que ella és més divertida, i més guapa.
I per últim en Mario, no em parlo molt amb ell, i no perquè em caigui malament, tampoc perquè sigui tímid, simplement, parla poc; fins ara, és la persona més concisa que he conegut, és com el típic protagonista d’un videojoc de rol que parla poquíssim però a l’hora de parlar, no pot ser més clar amb les paraules.
Ara és quan començo a valorar de veritat aquest petit equip, mentre miro el sostre, estàtic i pensatiu. Jo també pateixo per tots i no vull que ningú més surti malferit, o mori... Si us plau, hem de superar aquesta nit, si us plau...
(A partir d’aquí, comencen a succeir una sèrie de coses que, pel moment, jo desconeixia, però de les quals més tard, he acabat assabentant-me)
L’Amir i el David estan separadament custodiant l’ermita. El David està a baix i l’Amir davant de l’entrada, mirant bé cada possible racó on qualsevol animal salvatge podria colar-se.
L’Amir baixa per fer una petita comprovació, sense fer gaire soroll.
–Què fas? –li pregunta el David.
–Agh... No, res, res, que pensava que hi havia un lloc per pixar aquí baix...
–Collons nano ho hauries d’haver fet abans –es queixa i l’altre assenteix ràpidament, mentre mira al voltant–... A veure...
–¿Puc sortir un moment? Un moment de res, i torno de seguida David...
–Escolta –li intenta advertir i quan mira a munt, recorda que es deixa una cosa–... Espera un moment.
–Què passa?
–Les claus, que estan a dalt, un moment...
Puja i mira d’agafar-les amb compte, sense aixecar cap cap. Col·loca els peus pràcticament de mig metre a mig metre mentre avança al seu sac, i allà les troba, just darrere, sobre una llosa quadrada que hi ha al costat de la porta metàl·lica.
L’Amir alça la mirada quan el David estira el braç des de dalt.
–Segur? –li pregunta.
–Va... Jo ja aguanto.
–Què?
Intenta no estressar-se i insisteix que arribi a la seva mà, fent un gest amb ella.
Es decideix i arriba, el seu braç agafa el del David i aquest el puja mentre aguanta bé el seu pes muscular.
–Estàs bé? –pregunta l’Amir.
–Tranquil, sí –li diu després d’aguantar el riure.
La porta, molt a poc a poc, s’obre, encara que els sons de metall es produeixin de totes maneres, però el mínim possible perquè l’Amir pugui sortir.
Satisfactòriament, encara que amb precaució, aprofita els segons que pot a fora mentre el David l’espera a l’entrada.
Acaba de col·locar-se bé els pantalons, però, de sobte, un desconegut l’apunta amb la llanterna.
Després d’un petit ensurt, es queda petrificat, ni tan sols tanca els ulls per aquesta súbita presència.
La figura incògnita indica amb la llanterna que vingui on està parada, a certs metres de l’ermita.
L’Amir es queda dubtós i no se’n fia.
–Amir, vine cap a dins –xiuxiueja el David.
S’escolta un so amenaçant, acaba de preparar el seu fusell per disparar. Li dona una oportunitat més.
En David es queda sense paraules, vol intervenir però sap que no pot. L’Amir accepta, camina suaument cap a ell, amb prudència... El cap intenta no acabar amb pànic mentre veu com un dels seus escoltes pot acabar segrestat.
El desconegut li demana que aguanti la seva llanterna i li apunti a la mà; indica amb un gest al David que tanqui la porta amb clau.
Ja saben que estan dins d’un perill imminentment letal. La tanca amb el mínim soroll possible. Il·lumina el terra per assenyalar on ha de baixar. Arriba, els dos son apuntats amb el fusell.
–Seguiu-me –els hi diu tranquil·lament i amb veu baixíssima.
Recula vàries passes mentre no deixa d’apuntar-los, no tenen una altra opció més adient.
Ja prou distanciats del seu refugi com per parlar amb veu normal, redueix la llum de la llanterna i li passa a l’Amir.
–Agafa-la.
Quasi se li cau, però no la deixa anar de les seves mans recentment tremoloses.
–Noi, tranquil, només vull que m’ajudeu... –diu encara amb serenitat.
–Es pot saber qui ets? –li pregunta el David.
–Si aquest noi tan educat pot apuntar-me amb la meva llanterna, us ho faré saber.
L’Amir respira fons per intentar controlar-se, el David el reconforta ficant els braços en les seves espatlles.
–Tranquil, tranquil, fes el que et diu...
Amb menor tremolor, l’apunta poc a poc.
Botes d’explorador; pantalons llargs de muntanya amb moltes butxaques; un ganivet militar al costat esquerre de la cintura, una pistola al costat dret; l’armilla antibales sota una jaqueta militar, el fusell... I la seva cara. Té una cicatriu impressionant, des de la patilla dreta fins al mentó. Han quedat prou intimidats per aquesta imatge.
–Soc un caçador local, he estat a punt d’acabar amb un senglar que s’ha escapat; el malparit casi era meu. Sabeu on està?
–Ostres... –diu el David sonant decebut i rancorós.
–Què? –pregunta el caçador.
–Hem vist un senglar aquí...
–Sí? On ha anat doncs?
–L’hem vist i ha atacat a quatre escoltes, a quatre dels meus escoltes per la teva culpa...
–Ui, ara tranquil·litzat millor...
–Ets un puto...
Li apunta l’arma en el pit.
–Col·labora amb mi si us plau. Si no, nyaca-nyaca, sí? Un tret aquí mateix i et deixo mort –assenteix interrogativament i el David afirma, baixa l’arma–. D’acord, ho sento si us he enviat un senglar, i perdoneu els meus mètodes, no sabia jo que avui hi hauria escoltes en plena nit de juliol aquí dalt –diu a penes mostrant importància–. No era intencional collons, jo només vull matar-lo perquè ha acabat amb tot el que em quedava, i no l’he tornat a veure fins fa unes hores... Aquesta nit no penso dormir, o sigui que si us plau, si l’heu vist, digueu-me on collons ha anat exactament –diu amb paciència reduïda.
–Què passa... s-si et diem que no?
–No ho sabem... en serio. –ha intentat exclamar l’Amir, però només obrint la boca, el caçador ha demanat silenci.
Passa pel costat i darrere d’ells mentre reflexiona.
–He intentat que algú m’ajudés a trobar-lo. Seria més fàcil, no? –es gira un cop ha pensat prou i s’intercanvien les mirades novament–. Jo us ho dic, no penso matar-vos, però, necessito que m’acompanyeu a buscar-lo, així estic més segur, i de pas, farem una petita ajuda a la pobra gent que vagi a la muntanya, sense protecció, no?
–Senyor... em sap molt de greu pel què està passant. Però, n-no volem matar cap senglar, si us plau –li diu el David, tement per la seva vida com mai.
Es treu el ganivet i l’aguanta bé amb la mà esquerra. Sosté el fusell amb l’altra.
–No és cap suggeriment. Avanceu per on jo us digui, i no us passarà res en tota la nit, jo mateix us faré guarda. Som-hi –acaba amb una veu més sonora.
----------------------------------
TERCERA PART: DEMÀ
No hi ha tendes al terra ni res que ningú pugui veure ni robar, o destrossar. La inquietud i la inseguretat regne dins l’ermita, refugiats amb cada peça d’equipament que hem portat. Diferents facetes de la por estan escrites per cada cara que es troba aquí dins.
–El puto senglar encara està fora. Encara està fora i tornarà hòstia que vindrà! –exclama un company.
–Tomàs, hem d’intentar calmar-nos, no aconseguirem dormir si seguim pensant en ell –li diu l’Anna.
–Joder... Però que és veritat, no estem segurs ara! Sabeu la força que tenen aquests bitxarracos? –pregunta ansiós i el seu company més proper l’intenta callar–. Pfff; que no; que no, que no, que no, que no; que no tio que no vull dormir jo aquí ara passo tio joder!
–Tomàs! –exclama l’Anna–. No siguis pesat i calla d’una vegada! Aquesta ermita està ben protegida, no podrà fer res per venir aquí. Aquesta porta, el frenarà. Les parets, també. No pot entrar aquí i estem segurs. T’ha quedat clar?
–Bro, que jo visc a la muntanya i té raó, no poden fer res quan estem protegits, i per què ho farien? Tu pregunta-t’ho, és inútil –li diu una companya amb prou tolerància.
–Silvia, ja no només és això, ha desaparegut, i si tornés aquí no tindria cap sentit –li diu l’Anna.
–Pot ser vindria un altre, això sí que pot ser –diu el Tomàs i més d’un el fa callar–. ¡No, no, a veure, a veure, dic que pot ser! Que... hòstia, vale tu, ja no dic res.
–Tomàs, has aportat alguna cosa en tota la sortida? –li pregunta la Silvia.
–Tu, ara no comencis amb les teves merdes perquè no estic per això...
I torna a haver-hi un altra discussió absurda.
–Ja n’hi ha prou! –crida l’Anna–. Jo no vull estar aquí tota la nit desperta, i menys amb vosaltres discutint com si sembléssiu de segon de l’ESO. No estic de conya eh, ho passarem fatal si seguim així, i fatal de debò...
La Silvia i el Tomàs es detenen, mentre l’Amir té els ulls activament encesos i, alhora, els dos comprovem que res ens està ajudant a tenir més son.
–Gràcies. Pot ser que torni a passar una altra cosa, però que torni un senglar, ho dubto molt. Per això mirarem d’estar atents i desperts alguns, d’una manera que ens assegurem que no passi res de res. I ara si us plau, esperem-nos perquè arribi el David i si pot ser amb veu baixa i controlada. Si us plau us ho demano, que jo també estic patint, val?
Al cap de pocs minuts, el David torna amb el cotxe. L’aparca i el para. Surt d’ell i tanca la porta. Escolta com la vegetació es mou, a la pendent més propera, però ràpidament se centra en tornar amb nosaltres.
A l’ermita, escoltem unes passes. Ja intuïm que és ell. Arriba a la porta.
–Ei...
Més d’un pronuncia el seu nom amb interès i preocupació constant, altres simplement escoltem.
–Què hi ha d’ells? –pregunta l’Anna i aquest es manté en silenci abans d’asseure’s, més d’un es fica nerviós.
–Hi haurà un que probablement no sobreviu –s’escolta un gemec trist d’una companya, com si aquest estigués a punt de transformar-se en un crit d’esglai–. En Lluc es troba en un estat molt crític de salut –les reaccions de preocupació es barregen–. Si tot va bé... que no ho hauria de dir així però, ja m’enteneu... la Maria podrà ser perfectament curada. I... a part del Joan, que no pot moure cap part del cos, només el cap –en David li costa seguir però no per ell, sinó per l’expressió de derrota i horror col·lectiu que hi ha en totes les cares del grup–... En Gerard respira, però no ha obert els ulls ni ha produït cap altre estímul. És probable que estigui en coma.
Poc després que el grup hagi pogut calmar-se una mica més, la tribulació segueix present, i no farà més que créixer si la idea que es proposa a continuació no ens la prenem amb un mínim de preparació i compromís.
–Hi haurà al menys quatre persones que haurem d’estar despertes per torns, per assegurar-nos que no correm cap perill aquí dins –diu el David–. Jo estaré de dotze a una i mitja; el Mario d’una i mitja a tres; i l’Anna de tres a quatre i mitja, us sembla bé o voleu fer canvis?
–Per què no podríem ser quatre? Així un es queda de quatre i mitja a sis, algú ho hauria de fer –diu l’Andrés.
–Ja vaig jo si voleu. A mi m’és igual, si puc dormir ara encara que sigui quatre hores ja em va bé –diu la Silvia i l’Anna fa contacte visual amb ella, hi ha un assentiment mutu.
–A part de la Silvia, hi ha algú més que s’ofereixi? –pregunta l’Anna–. Escolteu, que això és molt serio, no podrem tancar els ulls mentre estiguem de guàrdia, i l’anterior que vigili haurà d’avisar el següent, l’haurà de despertar amb el mínim soroll possible.
–Anna, i perquè no ho fem per parelles? Així, si la persona que vigila s’adorm que al menys algú la vegi... –diu una companya.
–Estarem despertes nosaltres segur, no podrem dormir tota la nit algunes persones –diu una companya encara melancòlica, estirada a les cames de l’anterior que ha parlat.
–Podríem fer-ho així si voleu. Però llavors, Etna... Fes que l’Ariadna no reposi en les teves cames, o tria una altra persona però les dues hauríeu d’estar igual d’atentes –diu el David.
–No, no, no, o sigui... Vull, vull estar atenta; vull fer alguna cosa que em mantingui desperta, en serio –diu l’Ariadna, que ja no vol sonar entristida.
–A veure doncs... –rumia el David mentre observa companys que encara no han aixecat la veu.
–Qui vol vigilar amb el David de dotze a una i mitja? –pregunta l’Anna i l’Amir aixeca la mà abans que jo–. Segur eh?
–Seguríssim, soc incapaç de dormir ara –diu l’Amir convençut, una actitud que no m’impressiona d’ell, però tampoc l’esperava en aquest instant.
–Val... D’una i mitja a tres, qui va amb el Mario?
–Jo mateix –proposo–. Però llavors, si som un parell de persones... perquè no una vigila des de l’entrada i que l’altra es quedi a baix de l’ermita? Ho dic perquè així hi hagi millor vigilància, no? –pregunto, i més d’un ho veu bé, l’Anna s’ho rumia una mica.
–Val, podeu fer-ho així Eric, però llavors cadascú es queda en la seva part, res d’intercanvis; ja decidim després qui es fica en cada part. Qui anava després?
–Tu no? –li pregunta la Silvia.
–Cert. Vigilem les dues de tres a quatre i mitja eh? –assenteix i l’Etna aixeca la veu.
–I després nosaltres no?
–Si ho teniu clar noies...
–Jo vull fer-ho, ja ho he dit, l’Ariadna també està d’acord.
–Penseu que si no esteu presents, haurem de despertar altres persones que no vigilaran igual.
–Volem fer-ho. Estem segures –diu l’Ariadna i l’Etna assenteix.
–Molt bé. Sé que esteu d’acord en ser despertats a mitja nit, en sou conscients; tant de bo no ho féssim però la vostra... determinació, per així dir-ho, no podria ser millor en aquests moments; gràcies, de debò, i ara només falta fer una última repassada abans de començar. Preguntes?
–Sí –diu el Tomàs–. Ho sento si no he fet més que l’inútil en tota la sortida, ho sento, però per això m’agradaria ajudar –el David l’interromp però ell no es deixa.
–David, no, no, no vull que em diguis res ara!
–Tomàs... –diu l’Anna.
–Deixeu-me acabar, si us plau. Igual que l’Andrés, a ell tampoc l’heu tingut present per aquesta vigilància... val, sí, ha aportat, no com jo, molt bé, però ens quedem vigilant –algú riu i gairebé ningú se’l creu–. Ens quedem de sis a set, l’hora que normalment ja se’n van d’aquestes rutes a l’estiu.
–I... per què t’hauríem de creure? –pregunta la Silvia.
–Rieu de nou va, que ara us dic el què... He vist documentals de senglars fa poc; quan el Sol surt, se’n van a les zones més amagades i on a la vegada hi ha més fang, vegetals i aigua. Quan es pon, comencen a sortir dels seus refugis. Que un va atacar un veí al costat d’on visc, quan tornava a casa a mitja matinada, us ho juro. Per poc el mata, fa dues setmanes –li diu amb una cara molt seria, encara que ella segueixi veient-lo com si fos un pallasso i l’Anna el para.
–Ok, ja n’hi ha prou, si vosaltres, que no volíeu fer res aquesta nit tampoc, igual que l’Eric i l’Amir, decidiu ajudar ara... perfecte. Però si us acabeu dormint quan l’Ariadna i l’Etna us despertin, al matí següent no us queixeu quan us mirem amb mala cara –diu el David i un silenci torna a governar l’espai.
–Tu, millor comencem ja no? –pregunta l’Amir.
–Si no hi ha més dubtes i tothom sap quina és la seva hora... Endavant –diu el David un cop ha vist que tots ho tenim clar.
–Nois, noies... Que la nit ens acompanyi amb forces; aguantem bé, perquè podem fer-ho –diu l’Anna, intentant animar-nos.
* * *
00:00
Excepte l’Amir i el David, la resta ens mentalitzem per dormir, alguns triguen més que altres, però tots hem de fer un esforç col·lectiu per no posar més estrès a l’ambient.
Ens movem i col·loquem bé els nostres aïllants i sacs al terra procurant de no quedar pressionats.
Jo em quedo al centre de tothom, literalment; si em toca sortir després, miraré de no fer gens de soroll. Fins ara no he estat atabalat; puc treballar sota pressió sense perdre els nervis, però ara, començo a estar insegur de tot el que passarà, començo a tenir la ment inquieta. Respecte a la resta, segueix havent tensió i nerviosisme, fins i tot pels animadors.
Ja m’he quedat amb les cares de tots els companys presents... L’Etna i l’Ariadna, que són amigues de confiança, no pensen allunyar-se; mentre l’Etna té una actitud més de protectora, l’Ari és molt independent i de fet no li molesta ser acompanyada, però ara ho prefereix.
L’Amir és nerviós per naturalesa, i es nota sobretot quan vaga en solitari, en canvi en Tomàs, és just el contrari, i ho sé perquè fins fa no molt ha estat respirant més ràpid que ningú.
L’Andrés és el company més proper d’en Tomàs, sempre està allà per ell i el tracta com un germà, encara que moltes vegades fa veure que ni el coneix, però és una altra relació forta entre dos amics, més que escoltes.
La Silvia em sembla una dona exemplar, és valenta, madura i a vegades es passa a l’hora de criticar-te, però no ho fa per fer mal; em recorda a la meva novia, excepte que ella és més divertida, i més guapa.
I per últim en Mario, no em parlo molt amb ell, i no perquè em caigui malament, tampoc perquè sigui tímid, simplement, parla poc; fins ara, és la persona més concisa que he conegut, és com el típic protagonista d’un videojoc de rol que parla poquíssim però a l’hora de parlar, no pot ser més clar amb les paraules.
Ara és quan començo a valorar de veritat aquest petit equip, mentre miro el sostre, estàtic i pensatiu. Jo també pateixo per tots i no vull que ningú més surti malferit, o mori... Si us plau, hem de superar aquesta nit, si us plau...
(A partir d’aquí, comencen a succeir una sèrie de coses que, pel moment, jo desconeixia, però de les quals més tard, he acabat assabentant-me)
L’Amir i el David estan separadament custodiant l’ermita. El David està a baix i l’Amir davant de l’entrada, mirant bé cada possible racó on qualsevol animal salvatge podria colar-se.
L’Amir baixa per fer una petita comprovació, sense fer gaire soroll.
–Què fas? –li pregunta el David.
–Agh... No, res, res, que pensava que hi havia un lloc per pixar aquí baix...
–Collons nano ho hauries d’haver fet abans –es queixa i l’altre assenteix ràpidament, mentre mira al voltant–... A veure...
–¿Puc sortir un moment? Un moment de res, i torno de seguida David...
–Escolta –li intenta advertir i quan mira a munt, recorda que es deixa una cosa–... Espera un moment.
–Què passa?
–Les claus, que estan a dalt, un moment...
Puja i mira d’agafar-les amb compte, sense aixecar cap cap. Col·loca els peus pràcticament de mig metre a mig metre mentre avança al seu sac, i allà les troba, just darrere, sobre una llosa quadrada que hi ha al costat de la porta metàl·lica.
L’Amir alça la mirada quan el David estira el braç des de dalt.
–Segur? –li pregunta.
–Va... Jo ja aguanto.
–Què?
Intenta no estressar-se i insisteix que arribi a la seva mà, fent un gest amb ella.
Es decideix i arriba, el seu braç agafa el del David i aquest el puja mentre aguanta bé el seu pes muscular.
–Estàs bé? –pregunta l’Amir.
–Tranquil, sí –li diu després d’aguantar el riure.
La porta, molt a poc a poc, s’obre, encara que els sons de metall es produeixin de totes maneres, però el mínim possible perquè l’Amir pugui sortir.
Satisfactòriament, encara que amb precaució, aprofita els segons que pot a fora mentre el David l’espera a l’entrada.
Acaba de col·locar-se bé els pantalons, però, de sobte, un desconegut l’apunta amb la llanterna.
Després d’un petit ensurt, es queda petrificat, ni tan sols tanca els ulls per aquesta súbita presència.
La figura incògnita indica amb la llanterna que vingui on està parada, a certs metres de l’ermita.
L’Amir es queda dubtós i no se’n fia.
–Amir, vine cap a dins –xiuxiueja el David.
S’escolta un so amenaçant, acaba de preparar el seu fusell per disparar. Li dona una oportunitat més.
En David es queda sense paraules, vol intervenir però sap que no pot. L’Amir accepta, camina suaument cap a ell, amb prudència... El cap intenta no acabar amb pànic mentre veu com un dels seus escoltes pot acabar segrestat.
El desconegut li demana que aguanti la seva llanterna i li apunti a la mà; indica amb un gest al David que tanqui la porta amb clau.
Ja saben que estan dins d’un perill imminentment letal. La tanca amb el mínim soroll possible. Il·lumina el terra per assenyalar on ha de baixar. Arriba, els dos son apuntats amb el fusell.
–Seguiu-me –els hi diu tranquil·lament i amb veu baixíssima.
Recula vàries passes mentre no deixa d’apuntar-los, no tenen una altra opció més adient.
Ja prou distanciats del seu refugi com per parlar amb veu normal, redueix la llum de la llanterna i li passa a l’Amir.
–Agafa-la.
Quasi se li cau, però no la deixa anar de les seves mans recentment tremoloses.
–Noi, tranquil, només vull que m’ajudeu... –diu encara amb serenitat.
–Es pot saber qui ets? –li pregunta el David.
–Si aquest noi tan educat pot apuntar-me amb la meva llanterna, us ho faré saber.
L’Amir respira fons per intentar controlar-se, el David el reconforta ficant els braços en les seves espatlles.
–Tranquil, tranquil, fes el que et diu...
Amb menor tremolor, l’apunta poc a poc.
Botes d’explorador; pantalons llargs de muntanya amb moltes butxaques; un ganivet militar al costat esquerre de la cintura, una pistola al costat dret; l’armilla antibales sota una jaqueta militar, el fusell... I la seva cara. Té una cicatriu impressionant, des de la patilla dreta fins al mentó. Han quedat prou intimidats per aquesta imatge.
–Soc un caçador local, he estat a punt d’acabar amb un senglar que s’ha escapat; el malparit casi era meu. Sabeu on està?
–Ostres... –diu el David sonant decebut i rancorós.
–Què? –pregunta el caçador.
–Hem vist un senglar aquí...
–Sí? On ha anat doncs?
–L’hem vist i ha atacat a quatre escoltes, a quatre dels meus escoltes per la teva culpa...
–Ui, ara tranquil·litzat millor...
–Ets un puto...
Li apunta l’arma en el pit.
–Col·labora amb mi si us plau. Si no, nyaca-nyaca, sí? Un tret aquí mateix i et deixo mort –assenteix interrogativament i el David afirma, baixa l’arma–. D’acord, ho sento si us he enviat un senglar, i perdoneu els meus mètodes, no sabia jo que avui hi hauria escoltes en plena nit de juliol aquí dalt –diu a penes mostrant importància–. No era intencional collons, jo només vull matar-lo perquè ha acabat amb tot el que em quedava, i no l’he tornat a veure fins fa unes hores... Aquesta nit no penso dormir, o sigui que si us plau, si l’heu vist, digueu-me on collons ha anat exactament –diu amb paciència reduïda.
–Què passa... s-si et diem que no?
–No ho sabem... en serio. –ha intentat exclamar l’Amir, però només obrint la boca, el caçador ha demanat silenci.
Passa pel costat i darrere d’ells mentre reflexiona.
–He intentat que algú m’ajudés a trobar-lo. Seria més fàcil, no? –es gira un cop ha pensat prou i s’intercanvien les mirades novament–. Jo us ho dic, no penso matar-vos, però, necessito que m’acompanyeu a buscar-lo, així estic més segur, i de pas, farem una petita ajuda a la pobra gent que vagi a la muntanya, sense protecció, no?
–Senyor... em sap molt de greu pel què està passant. Però, n-no volem matar cap senglar, si us plau –li diu el David, tement per la seva vida com mai.
Es treu el ganivet i l’aguanta bé amb la mà esquerra. Sosté el fusell amb l’altra.
–No és cap suggeriment. Avanceu per on jo us digui, i no us passarà res en tota la nit, jo mateix us faré guarda. Som-hi –acaba amb una veu més sonora.
----------------------------------
TERCERA PART: DEMÀ
l´Autor
6 Relats
2 Comentaris
353 Lectures
Valoració de l'autor: 5.00
Biografia:
Sóc de Calella i he nascut a l'any 2002. Sóc un jove que li agrada aprendre de la vida i no vol enrollar-se com una persiana, cosa que inconscientment segueix fent. Però segueixo aprenent, això és el que importa!En quant el meu propòsit en la literatura: alguns escriuen per adoctrinar, altres per presumir. Jo intento buscar l'equilibri entre explicar i entretenir.

