El final del Montnegre, última part

03:00
En Carles i en Xavi reben la informació a temps.
–Com? No, hem de reposar benzina, ens quedarem sense! –exclama en Carles.
–És tard, se’ns escapa i necessitem suport immediat! –exclama en Manu.
–En David ens ha explicat com és el caçador, va protegit i armat, no és segur anar només nosaltres i no podem tornar enrere...
–Porta una pistola, un fusell amb mira, un ganivet de militar, i protecció antibales, això és el que recordo! –exclama en David.
–Nois, no us escoltem bé... –diu en Xavi i les interferències creixen.
–Hola? –pregunta en Jorge–. Hola?!
–¡Mierda! –exclama en Manu.
–Envíales nuestra ubicación, ¡dale! –demana en Jorge.

L’Amir, després d’acabar la seva meditació, es posa dret i està preparat per moure’s a través de la foscor. S’ha decidit, mentre mira fixament la porta i sap que no té res més que la seva vida, la gent que l’espera, i la seva ment, encara desperta per sobreviure.
Respira profundament dos cops, al final amb un pèl de tremolor. Camina cap a la porta... Surt de la casa.
La mínima claror de la matinada es veu cada cop més reduïda pel moviment de la Lluna. A l’abandonar la casa que es troba entre els arbustos, només li queda seguir el camí pel que abans els mossos han intentat trobar-lo, un que encara no ha trepitjat.
Entre dreta i esquerra, intueix que ha d’anar a la dreta, procura caminar amb fermesa i a pas ràpid, amb bon ritme, però els nervis intenten inquietar-lo encara més, mentre avança per un petit tros de zig-zag.
“Amb pressa, però no molta”, pensa l’Amir, perquè la seva vida no corre perill, però en qualsevol moment podria espantar-se; enmig del bosc, enmig de la nit, ningú vol caminar sol, ningú se sent segur; malgrat això, l’Amir és valent, no és dèbil, per això pensa tornar amb nosaltres, i encara que l’opció més segura sigui quedar-se, ell no ho creu, li inquieta i el fica en dubtes.
Veu per on sortir en aquest camí de sorra, sap que no és molt el que ha de caminar, somriu.
No obstant, un udol de llop s’escolta pel sud. Els seus ulls s’obren com mai, no corre encara, però la seva inseguretat creix i no té molt clar per on anirà a continuació. S’escolta de nou l’udol, acaba corrent.

L’última conversa que tinc a l’ermita posa a proba la nostra paciència.
–Necessito sortir fora un moment.
–Eric, no, ni parlar-ne –diu l’Anna imperativament.
–No t’agòbia quedar-te aquí tanta estona, desperta? –li pregunto serio.
–Eric –diu amb paciència i em corregeix–... primer de tot, esvera, i segon, deixa de preocupar-te tant si us plau, baixa la veu...
–No puc Anna, no puc, necessito contactar amb l’Amir i penso fer-ho ara mateix, us importa ell també, no?
–Eric –parpelleja pensant–... Coi, clar, clar que ens importa, què dius? Però hi ha molt poca cobertura... –diu farta de discutir.
–A baix no, on els cotxes.
–Igualment, si et passa alguna cosa llavors serà culpa meva, i em cagaré en tot nano, no et deixo sortir.
–Anna, soc major d’edat.
–Igualment, que no.
–Què passa...? –pregunta en Mario recentment despert, i no és l’únic.
–Anna, si us plau, és només un minut. T’ho suplico, si us plau deixem sortir un minut perquè si no serà molt pitjor per a mi i necessito fer-ho. Acompanya’m sinó, però et juro, que no passarem d’un minut –dic i em col·loco a la porta metàl·lica, esperant dret i recolzat, arribant a un punt d’apressament que no és normal en mi.
–No, no sortiu si us plau... –diu l’Etna.
–Vull intentar comunicar-me amb una persona que ens importa a tots, i aquí no puc fer-ho... –exclamo prou impacientat, però sense arribar a cridar.
–La mare que et va parir... Mira, t’acompanyo, però si no contesta, ja no sortim més, ningú surt més –diu l’Anna mirant a la resta, procurant no pujar la veu–. Va.
–Gràcies –dic alleujat però amb por.
–Va, tira.
–Eh, a on van? –pregunta en Tomàs.
Normalment no soc una persona que s’irrita o té un conflicte emocional amb una altra, i aquesta vegada he estat a punt de barallar-me.

El caçador, que amb cada passa s’acosta més a la seva presa, es fica el visor nocturn per rastrejar el senglar; no el veu enlloc, però sí detecta unes petites taques al terra. Se’l treu i activa la llanterna ultra violeta, les observa, son de color blau tirant a negre. Assenteix, és sang.
Segueix les pistes, gràcies als seus accessoris de caça, pot il·luminar el camí, encara que el seu visor nocturn no hauria d’estar encès tota l’estona; també depèn d’una llanterna, la del mòbil.
Se li encén la pantalla del dispositiu, no vibra ni s’escolta música, només s’encén. Ell ho veu a temps, i aquí apareix el nom: Eric.
El caçador s’ho rumia, però acaba agafant-lo.
–Amir, estàs bé? –pregunto atemorit.
–Eric –respon el caçador.
L’Anna i jo canviem les cares, com si ens fessin una pregunta molt incòmode.
–Ets tu? –pregunto intimidat però mantenint el to ferm.
–Endevino, ets el seu millor amic?
–Tu què en saps? –li pregunto a la defensiva.
–Res, però sé que deus estar molt preocupat per ell... –diu sonant amb llàstima.
L’Anna m’arrenca el mòbil i es fica com una mare enfadada.
–Escolta’m bé fill de la gran puta, o ens dius on està l’Amir ara mateix o com et vegi penso rebentar-te i te’n recordaràs de mi, em sents?! Soc la cap d’aquest grup d’escoltes, i d’aquí poc estàs acabat perquè els Mossos estan a punt de trobar-te...
–Bon monòleg senyoreta, i no, no està amb mi, tampoc el David, com bé sabreu. Soc un expert recordant noms, igual que recordant l’últim lloc on he vist cada persona que s’ha creuat amb mi. L’Amir, si encara voleu trobar-lo, es troba relativament a prop de la vostra ermita, al costat de la Creu dels Tres Termes, a una casa. Ara, no sé si seguirà dins, bona sort, suposo.
–Espera, espera! –exclamo i agafo el mòbil–. Quin és el camí, exactament?
–Quan aneu pel camí que porta a la Creu dels Tres Termes, abans d’arribar allà, hi ha un altre camí, molt estret, baixeu i trobareu una petita casa.
–Com sé que no ens estàs enganyant? –pregunto.
–Perquè és la veritat. T’estic dient el que jo sé. Si no em creus, ja és el teu problema.
Miro a l’Anna i m’assenteix tenint clar l’objectiu.
–Se’m fa estrany agrair-t’ho.
–No és necessari; però, heu fet ve per trucar-me.
–Ves-te’n a la merda, espero que et detinguin aviat –diu l’Anna.
–Ja sé com us sentiu, però res del que he fet, ho he fet expressament per fer-os mal. Només necessito anar-me’n d’aquest món amb un mínim de justícia. Goita, ja veig la llum blava, és hora d’acabar la feina...
–Gràcies igualment, capullo –li contesto.
–De res jove. Em recordes a un familiar, per cert, em caus bé –diu i penja.

L’Amir intenta amagar-se com pot, esperant que els udols no quedin propers i així ell pugui aprofitar per anar-se’n.
Recula fins darrere la roca on fica “TRES TERMES”, mentre gira constantment els ulls comprovant que no arribi cap figura salvatge darrere seu, on hi ha un camí desconegut que puja.
L’Amir fa una pregària en silenci, mentre tanca la mirada per deu segons i s’abraça a la roca.

Pugem rapidíssim a l’ermita. Obrim la porta i ens fiquem a buscar el que necessitem.
–Què passa?! –pregunta l’Ariadna i tot el grup està despert.
–Un moment, ara us ho diem –diu l’Anna mentre l’ajudo.
–Eric què passa? –pregunta la Silvia.
–Heu trobat alguna cosa? –pregunta l’Andrés quasi al mateix temps.
–Un moment, un moment nois ara ho diem... –dic pressionat.
No ho trobem. No ho tenim tant fàcil per arribar a la casa.
–No... Merda no, no pot ser! –exclama l’Anna.
–No estan? –pregunto.
–Nois què esteu buscant? –pregunta en Mario.
–Les claus del cotxe d’en David! –respon l’Anna estressada.
–No estan aquí jo ho he vist bé, però perquè, què passa? –pregunta en Mario.
–Sabeu on està l’Amir? –pregunta en Tomàs.
–Sí, per això necessitem les claus, i no en tenim! –contesta.
–Sabem on està, i només ens queda córrer, però la persona que ens ho ha dit no és de fiar. He trucat l’Amir i ha contestat el seu segrestador –responc–, per això hem d’anar ràpid, perquè no sabem si ens està enganyant o no. Potser tenim sort i el trobem, però, si no –pràcticament em quedo sense paraules, fins que improviso una proposta–... Algun voluntari per ajudar-nos?
–Jo us ajudo, vinc –diu en Tomàs immediatament.
–Algú més? Sortim corrents llavors –demana l’Anna.
–Jo –diu la Silvia al cap de pocs segons, quan la resta no ho tenia clar i l’Andrés ha estat a punt d’aixecar la veu–. Jo també vinc.
El grup intercanvia mirades, som quatre a la porta, les veus s’han alçat prou i el compromís grupal no es trenca.
–La resta... –diu l’Anna.
–Ens quedem vigilant, no ens quedarem aquí de braços creuats –diu l’Andrés.
–No us arrisqueu –demana l’Anna.
–Vosaltres tampoc –contesta.
–Va, joder, anem-nos ja, ja, ja, no esperem més! –ordeno i sortim tots.
–No perdeu la clau... –diu l’Anna i li dona a l’Andrés confiadament, mentre aquest encara té una cosa més a dir.
–Tomàs! –li exclama perquè vingui a la porta.
El seu amic es gira i s’acosta. L’Andrés li agafa de la mà com si fessin un jurament.
–Aneu amb molt de compte, si us plau.
L’Anna i jo no parem, la Silvia acaba detenint-se i l’espera.
Es miren fixament, en Tomàs queda estàtic i reflexiu per tres segons, reacciona i es fica a córrer també.

* * *

Els policies que estan amb en David frenen, paren el cotxe i surten ràpidament, després d’haver escoltat un altre tret molt a prop de la seva posició.
–David, espera aquí –demana el Jorge i corre junt amb el Manu.
–Vigileu! –exclama amb una tremolosa expectativa.
La parella de Mossos s’endinsa a les entranyes del bosc, amb les llanternes subjectes al pit i les pistoles preparades. Miren per cada costat atentament...
En David està summament despert; la intriga no ha sigut tan real fins ara.
En Jorge apunta a l’esquerra i en Manu a l’altre costat, mirant bé al voltant dels pins i les alzines; escolten com l’aigua del rierol és trepitjada i s’alteren, però la veritable resposta apareix immediatament, just quan escolten un arma sortint darrere un arbre.
En Manu el veu, però no li dona temps a prémer el gatell, és disparat a l’espatlla dreta.
En Jorge reacciona ràpidament, recula ràpid mentre dispara tres cops on està el caçador.
L’enfrontament a distància ha començat i el caçador canvia d’arma, però fan una pausa. Els dos rivals es parlen rere dos arbres distanciats.
–No he segrestat a ningú! I us esteu equivocant per venir aquí! –exclama el caçador.
–On està el noi? –pregunta en Jorge.
–No et fa falta saber-ho, però no està amb mi! Està segur a un altre lloc.
–Ja ens ho pots dir ara mateix, i tira les armes al terra, quedes detingut per intent de segrest a dues persones!
El caçador s’espera abans de reaccionar. Encén el mòbil de l’Amir, veu que li queda un dos per cent de bateria.
–Tira les armes al terra! Tira-les, posa’t les mans al cap i camina suaument, és la teva última oportunitat...
Activa la llanterna.
–Molt bé –diu preparat.
El caçador anònim i el Mosso argentí comencen el seu descens pel macro bosc; el tiroteig continua amb frenesí, en Jorge dispara novament mentre els dos corren, el caçador li respon igual, mentre s’assegura de no topar-se amb cap obstacle. Segueixen així per uns quants metres, bala rere bala, arribant a un punt desconegut de la muntanya, passat el rierol d’aquesta àrea. El caçador s’atura i es cobreix en una alzina gruixuda, mentre recupera la respiració; aconsegueix escoltar un so a prop seu, no son passes humanes, n’està molt segur, ja que l’escolta entre fulles. El Mosso no s’ha quedat lluny i està a punt d’enfrontar-se definitivament; per molt que el caçador vulgui seguir endavant, haurà de tenir molta paciència.

Per davant de l’Anna, en Tomàs i la Silvia, lidero a correcuita el camí que ens porta a la casa on pot estar l’Amir. Arribem allà. La porta està oberta, entrem amb rapidesa mentre utilitzem les llanternes.
–Amir! –exclamo.
–I la llum? –pregunta la Silvia.
–Aquí –diu en Tomàs i l’encén, però és només la de l’entrada.
L’Anna encén una altra llum, aquesta és la de la cuina. Investiguem la casa un cop il·luminada, no hi ha cap senyal d’on podria estar...
–No... No joder, no pot ser! –exclamo.
–Hauríem de veure bé per cada racó, potser encara hi ha... tio, potser encara hi ha alguna habitació que no hem vist... –diu en Tomàs.
–No hòstia, ja ho hem vist tot... –dic patint per ell.
En Tomàs intenta calmar-se mentre es recolza a la paret, mentre jo també ho intento per tenir clar què fer.
–Només ens queda una opció. Me’l conec prou. Li costa dormir i en una merda de matinada com aquesta, no vegis... Si el caçador no ens enganya, segurament és cert que ha estat aquí, però s’ha anat.
–Haurà intentat tornar a l’ermita? –pregunta la Silvia.
–No home... –diu l’Anna incrèdula.
–Doncs sí, sí; sí que pot ser. Jo conec un camí que va darrere l’ermita, bé l’hem vist tots diria o... no sé, però en conec un... un que passa, no a on està la Creu dels Tres Termes, però més lluny, o sigui més enrere...
–Tomàs, per un moment en la teva vida, si us plau respira profundament i t’escoltem... –diu l’Anna.
Es torna a recolzar i ens mira.
La Silvia li assenteix amb confiança, jo el miro expectant i l’Anna l’anima a que torni a començar.
Inhala i exhala profundament, només un cop.
–Conec un camí, alternatiu, que també va a l’ermita. N’hi ha tres. El principal on hem deixat els cotxes. El que està per on hem vingut corrents, el secundari. I aquest, que té una cadena per on, representa, que no es pot passar; aquest també ens pot portar a la valla que ens separa del territori de l’ermita, però és el més complicat.
–La tanca? –s’assegura l’Anna.
–Sí –afirma cansadament en Tomàs.
–Ja sé quins vols dir, aquests dos camins –dic tenint-ho clar.
–Jo no, però si és cert el que dius, llavors no ens esperem més –diu la Silvia.

El caçador comença a impacientar-se per rebre en Jorge... El Mosso camina suau i molt atent. Se li estan acabant les ganes d’esperar, però abans de treure el cos, conté la respiració.
Surt i els dos es disparen.
El caçador acaba ferit per una bala a l’espatlla esquerra. En Jorge cau al terra. Encara no alleujat del tot, el caçador camina cap a la seva víctima, mentre l’escolta fent gàrgares.
Veu els tres forats que li ha deixat a l’armilla, i el que té en el coll. Observa com el Mosso està traient sang per la boca, i aquest intercanvia la mirada amb el seu objectiu, amb dificultat per mirar-lo i incapaç de parlar. El caçador, també amb tres forats a l’armilla, l’apunta en el front; en Jorge reposa el cap a terra, amb els pocs segons que li queden; està a punt de tancar els ulls. Encara apuntant, aquest se’l mira reflexiu, però reacciona instantàniament quan en Manu intenta abatre’l. Torna a escapar-se.
–¡Jorge!
En Manu, molt desesperat per la situació i ferit per l’altre espatlla, s’acosta al seu amic.
–Oye tío...
Aquest ja no pot parlar, deixa anar el seu últim alè.
Veu que ha arribat tard. Opta per exclamar amb negació i aflicció, reposant la cara sobre el seu cos.
És testimoni de la tragèdia que el convertirà en un boig descontrolat. La tristor sufocant i la seva ira aviat incontenible, el porten al límit; un amic assassinat, ja és suficient perquè aquest home ho deixi tot enrere, i manifesti tot el mal que porta dins.

Tornem a la pedra de la Creu per descansar un moment.
–Per quin anem? –pregunta l’Anna.
–Seria millor l’altre –indica en Tomàs.
–Un moment però... L’Amir també es coneix aquest camí, ha pujat pels dos que hem mencionat, a part del principal que el coneixem tots –afirmo.
–Eric espero que no proposis que ens dividim –diu l’Anna.
–Xst, xst –demana en Tomàs–... No feu soroll.
–Què? –pregunta la Silvia estranyada i aquest senyala darrere.
Traiem el cap i observem una imatge del terror animal que no falla en pertorbar-nos.
Un grup de senglars camina cap a nosaltres, ens obstaculitzen la direcció per la que volíem anar.
–Val, nois, anem enrere, poc a poc, seguiu el meu ritme –demana en Tomàs amb veu baixa, ficant-se en guàrdia davant nostre i amb la respiració una mica accelerada.
–No anem ràpid, sobre tot –adverteix l’Anna amb el mateix volum de veu, aguantant la seva espatlla.
La Silvia també procura que aquest no es precipiti.
Encara els veiem mentre estem reculant cap el camí que en principi no volem fer. Pensàvem estar protegits, però el senglar protector encara ens té en el seu punt de mira, i ara és ell qui treu el cap, però per atacar-nos.
–Ai no –dic.
Avança més ràpid.
–Correu, correu! –crida en Tomàs i l’animal ens persegueix.
Arribo a la cadena i la salto mentre els espero, però ell és envestit per les cames, acaba al terra molt dolgut i marejat.
–Tomàs! –crida la Silvia i va a socorre’l.
Em quedo molt curt d’opcions, entre aquest senglar perillós, la incapacitat del Tomàs per aguantar-se dret, i els altres senglars, que sembla que s’esperin...
–Aneu tirant quan us digui –avisa l’Anna.
Intenta persuadir el senglar anant cap a un altre costat, mig ajupida i marcant el seu territori, mentre la Silvia espera dreta aguantant el nostre company afectat; el senglar va cap a ella i l’esquiva amb facilitat, encara que llençant-se al terra.
–Correu! –insisteix l’Anna.
Aprofito aquest moment per sortir i anar a un altre lloc per cridar-li l’atenció.
–Seguiu, seguiu, jo l’ajudo –els hi dic a la Silvia i en Tomàs.
–Eric però què fas?!
–Continua Silvia, ara venim! –insisteixo i busco l’atenció del senglar, mentre miro de reüll on estan els altres–. EI! EI! Aquí pedazo de bèstia! Vine hòstia, vine ja i ataca’m!
L’Anna confia amb mi, sé que estic en una bona posició, i encara així nerviós, actuo. El senglar corre, i just a temps, el salto obrint les cames el màxim que puc, sense arribar a tocar-lo...
Aterro relliscant-me una mica.
–Va Eric! –m’exclama mentre corre cap al camí, fugim tots i els senglars ja no ens segueixen.

L’Amir intenta fugir com pot de tot perill imminent, la línia que separa la realitat i les seves imaginacions es torna borrosa, no està segur de res... Veu una possible sortida entre tota la vegetació silvestre que el pot salvar. Li costa córrer, però segueix, perquè la seva vida ara depèn de tornar.
I per últim cop, escolta un udol, però aquest, és molt proper... El llop en qüestió sap on és, està a punt de veure’l. És un llop solitari que intenta trobar la seva manada, probablement, ja que els altres udols venien del sud, que és per on va l’Amir. I en pocs segons, s’adona que aquesta és la mateixa direcció on el llop apunta la seva mirada.
El segon perillós obstacle que es troba en tota la nit, un que tampoc pensa subestimar. Intenta amagar-se, entre el bosc inclinat que hi ha a l’esquerra, però, sense voler ha fet soroll. El llop es gira. L’ha vist. S’escolta un gruny ferotge i aclaparador; es queda sense opcions, pensa com d’estúpid ha sigut mentre encara intenta trobar una altra solució, i no li resulta fàcil.
El llop no avança, encara; està quiet amb la reflector dels seus ulls. En realitat, però, ja sap quina opció li queda, si això no acaba bé. Recorda la forta connexió que guarda amb el present, i és l’última virtut que perdria, abans de morir.
Mentre l’observa atentament, es destensa, però sense baixar la seva guàrdia. L’Amir, mentre segueix sent visible i encara es queda a una banda del camí, fa el valent esforç espiritual de controlar per uns segons el seu instint, i deixar-se portar per aquest moment, mentalitzant-se que res més en la vida importa que no sigui l’aquí i l’ara, i per això, es compromet a acceptar plenament el que passi. Prou atrevit, ha estat amb els ulls tancats; just abans de tornar a obrir-los... Inhala... I exhala...
Obre els ulls de nou, ja veu com el llop s’acosta confiadament, tanmateix, no li provoca un fort ensurt quan veu que aquest es para en una posició més avançada. L’Amir, poc a poc, torna al mig del camí. L’observa, concentrat, esperant que aquest ataqui primer...
El llop salta i l’Amir es defensa. Es col·loca els braços en forma de X i aquest mossega amb furor. L’Amir aguanta i al mateix temps intenta treure-se’l de sobre. No pot separar-lo amb el genoll, acaba girant-se intercanviant les posicions; treu el braç esquerre de la seva boca, esquinçat per sobre i cridant de l’immens dolor que li acaba de provocar, però no triga en reaccionar, el colpeja tant com pot en tota la cara.
L’Amir es separa d’ell quan li deixa anar l’altre braç. Li ha donat tan fort a l’ull dret que sembla que no vegi bé.
L’Amir, desconcertat pel seu gemec, però sense intenció de romandre quiet, torna a córrer, encara que amb menys energia. El llop es recupera i el borda amb molta agressivitat; intenta fugir més ràpid, tot i així, és incapaç.
El tira al terra, de nou mirant amunt i estirat; quan apunta els seus ullals cap el coll, l’Amir l’aguanta violentament pel morro i la mandíbula. El llop, amb més força, s’acosta per queixalar-lo i acabar amb la seva vida; l’Amir està a pocs segons de rendir-se, sap que està a punt de morir, i ja no li queda res més a fer, però esperar que la mort sigui ràpida...
–AAAAH! –exclamo com un boig de guerra, mentre arribo per darrere i tiro el llop al terra.
Em separo d’ell ràpidament i li cardo una petada frontal en tot el morro. Ara sí que se’n va corrents. Encara que m’ha donat pena aquest últim acte de violència... Però no sabia què més fer.
Escolto com l’Amir s’aixeca del terra, amb certa dificultat, però encara pot per sí sol.
–Amir... –me’l miro emotiu.
–Eric –diu sorprès i agraït, però no igual de sentimental.
Li dono una forta abraçada com mai l’ha notat en la seva vida, perquè si per un moment pensava que estaria mort, ha sigut en aquesta trobada.

* * *

Xocat i pertorbat, en David presencia la gràfica escena del crim i torna al cotxe tan ràpid com pot; agafa el mòbil per veure si pot trucar a algú, però no hi ha cobertura. Llavors, veu com per fi arriben dos cotxes extres de policia.
La respiració encara és estable, però el pols cardíac el té accelerat.
Estan darrere els altres Mossos, l’atén el Xavi de copilot, mentre el Carles condueix.
–Ets en David, oi?
–Sí.
Intenta fer el millor que pot com a novell.
–Ok, David... Ja has vist el què ha passat; eh... aquest caçador és la nostra única prioritat –troba dificultat en obrir la boca però és només per un segon–; en cap moment volem que surtis del cotxe, fins que sigui detingut. Llavors, tu i l’altre segrestat podreu tornar a l’ermita.
En David es veu fidel amb una creença, però amb ulls dubtosos.
–Val, abans de res, aquest altre segrestat es diu Amir, i no crec que ho estigui, ens està conduint a una trampa...
–No podem saber-ho fins que anem allà; i tu tranquil, no has de fer res, si cal l’abatem, i si no, és detingut de totes maneres –insisteix en Carles, mentre assenteix a en Xavi i aquest afirma.
–Creus que en Manu l’està perseguint de debò? –pregunta en Xavi de sobte.
–Ara ho veurem, i és millor que estiguis preparat pel que vindrà a continuació –avisa el seu mentor.
En Xavi, estupefacte i amb cert temor, no es pot creure el que està vivint.

En Manu corre amb un desig explosiu de venjança que creix amb cada peu que impacta al terra; tot dolor físic que sent és reduït pel seu impuls d’ira, que ombreja les seves inseguretats i el porta cap a la monstruositat.
Encara dins del macro bosc, on els dos corren per la mateixa raó, però per diferents motius, el caçador troba una manera de sortir un cop ha vist per on va el senglar.
L’animal malferit arriba al Montnegre, el poble disseminat d’on ve el nom d’aquest macís en el que tots ens trobem. Segueix corrents a dures penes, igual que el caçador, que al límit de la seva energia, sosté el fusell amb el suficient esforç per executar-lo.
Recorre pels petits assentaments de pedra; està per entrar en un camí que torna cap a un altre bosc; el dispara. La bala quasi el fereix, però no el toca i fa que es desviï i segueixi fins el fons d’aquest indret.
Arriba al final del sender, el senglar veu una oportunitat per saltar entre unes baranes de metall; frena quan intenta passar amb el cos a través d’un espai molt just, però el seu depredador, està a un últim pas d’acabar la caça...
Sant Martí de Montnegre, des d’aquesta església es contemplen turons que envolten certes localitats rurals, unes vistes que seran dignes de veure pel caçador, si ningú interromp la seva última acció d’infàmia.
El senglar, disparat per darrere, ja no pot aguantar-se dret. Gran part de la seva força desapareix, mentre intenta arrossegar-se i ni tan sols així pot escapar. El caçador està del tot exhaust; ja no pot aixecar el seu braç esquerra, però no li cal. S’acosta prou al senglar i el dispara un cop més.
Al terra, estirat i gairebé sense vida. Tota negativitat endimoniada que conservava en la part més amagada de la seva ment, per fi surt a l’exterior. El caçador, sense cap pietat, tenint molt clar el seu objectiu i assegurant prudentment la seva victòria, agafa el senglar per les potes i el treu de la vora de la caiguda. Prem el gatell, però ja no li queden bales.
Mentrestant, en Manu, que ja és a punt d’arribar, exclama un “Hijo de puta” fins el límit dels seus pulmons, com si hagués estat esperant aquest moment per anys.
El caçador accepta el destí. No li queden més opcions que les armes cos a cos. Es treu els ganivets de les botes, com a últim recurs, i obra la seva execució definitiva. Primer una ganivetada en el ventre de l’animal... i finalment, amb l’altre, després del crit ofegat... l’hi clava a l’ull.

04:00
Un Mosso d’Esquadra, i no qualsevol, ha vist el final de l’acte, abans del naixement del crepuscle.
El caçador treu els ganivets. Es fica de peu, amb una sensació de pau, però amb una expressió de malenconia. Els tira al terra.
En Manu, amb una quantitat de ràbia que no sap com gestionar, igual que un vuit que no sap com omplir, observa a continuació com el seu pitjor enemic pensa descansar, sense deixar d’estar dret.
–Si ho has de fer... Fes-ho ja –li diu el caçador.
L’últim home present que sofreix com ningú, s’acosta cap a ell, sense córrer, però sense apartar la mirada. A certa distància, es poden escoltar dos cotxes frenant. En Manu té una foscor apoderada de la seva voluntat, en el fons li agradaria ignorar-la, però la presó mental en la que es troba, l’allunya de la seva consciència i judici. El seu sentit de justícia es veu trastornat, està corromput per l’impuls diabòlic que l’obliga a fer una cosa contrària a la raó, però ara és incapaç de reflexionar detingudament en les seves decisions; la seva cara parla per si sola, tot dolor mental es manifesta vívidament en el seu cos, com mai abans ho ha viscut... No té ni idea si el seu sofriment s’agreujarà més havent perdonat, o després de pressionar el gatell.
En Manu col·loca la pistola en la seva nuca. El caçador es prepara per tancar els ulls, mentre escolten com arriben els policies.
–Manu, deixa la pistola al terra! –exclama una dels dos Mossos–. Deixa-la, suaument... –demana amb delicadesa, mentre aquesta i el seu company l’apunten amb un tasser.
–Manu, si us plau no el matis! –suplica el Carles, mentre ell i en Xavi, més nerviosos, es col·loquen al costat.
–Ja no avisem més, última oportunitat per cooperar, tira la pistola ja. Una... Dues...
–Perdóname Jorge...

* * *

Son pràcticament les nou de la nit, les notícies estan a pocs segons d’emetre’s a través de TV3.
Quan arriba l’hora exacte, es canvia la diapositiva i surt la Raquel Sans; dona la primera informació important del dia.
–Bona nit, aquesta matinada hi ha hagut una sèrie de crims a l’interior del Montnegre perpetrats per una sola persona, un caçador no identificat que ha intentat segrestar dues persones de l’Agrupament Escolta Montnegre i ha assassinat a un Mosso d’Esquadra. Els agents rurals estan investigant qualsevol dany natural que hi hagi per la zona, mentrestant, el caçador és mort, però el mal que ha fet és irreversible segons les seves víctimes. El grup d’escoltes, ha presentat un testimoni sobre els seus actes, per motius de privadesa personal no mostrarem els seus rostres, però han assegurat amb el recolzament dels Mossos i la policia local de Calella, que tot ha començat per la cacera d’un senglar. Aquests fets formen part d’una història molt recent i més àmplia, en breus minuts, n’explicarem més detalls.

Dos dies després.
Hem assistit al funeral d’en Lluc, i poc després, al seu enterrament. No he pogut contenir les llàgrimes. Ha vingut molta gent. Hem vist com s’emporten el seu taüt de l’església i nosaltres, tots els escoltes possibles de l’agrupament, molts amb les nostres famílies, guardem silenci per aquest moment, amb plors, enyorança i una ferida que el cau de Calella, però sobre tot els seus éssers més estimats, ho tindran difícil per superar-la.
Dins del cementiri, al costat de la tomba dels seus avis, encaixen el taüt a la perfecció. Ara recordat per sempre, un bon company que no tots es mereixien. Lluc Casablanca, 2007-2025.
Observo com hi ha certs ferits. Dels supervivents, en Gerard segueix a l’hospital; la Maria va amb crosses i en Joan és tetraplègic... En Tomàs també va amb cadira de rodes, les seves cames han quedat immòbils i ara la Silvia no se separa d’ell. La resta seguim devastats.
Acabo sortint, em quedo al costat de l’entrada principal del lloc; prefereixo estar en silenci i distanciat mentre m’encenc un cigarro i em quedo mirant limitadament tota la gent que ha assistit, decidint no veure res més de tràgic per molt de temps.
Sens cap dubte però, ve l’Amir, el que jo veig com un guerrer inesperat. Tusso.
–Ei, ja et retires o què? –em pregunta.
El veig amb cert respecte. Té el braç esquerre embenat, el dret amb clavades d’ullal bastant visibles. Llavors està el seu abdomen, una mica ferit des que es va agafar contra aquell arbre mentre inevitablement no podia escapar-se del caçador, i la seva esquena, esgarrapada pel llop quan el va tirar a terra. Recordo el moment que ens va mostrar totes aquestes marques, un cop va tornar a l’ermita.
–No encara no –dic amb dèbil malenconia.
L’Amir no s’ho pensa molt i em col·loca el braç dret sobre les meves espatlles, mirant el carrer que porta on estem.
–No sé tu què faràs però, jo ja... tio jo ja tinc clar que descanso aquest estiu. De per sí em costa dormir i ara no podré treballar tranquil encara que m’obliguin.
–Tu no anaves a treballar igualment aquest estiu; jo tampoc –assenteix sense sorprendre’s massa–. Anava a començar a l’agost però, ja no –seguim reflexionant–. Quina ràbia tio. Ja ho he dit abans però quina ràbia i quina puta pena que ja no estigui. Ahir hauríem anat al cine, si això hagués acabat bé.
L’Amir observa la multitud, ara reduint-se. Jo no soc capaç de tornar a mirar. Tusso.
–Ara després d’això... què va tio, no només no vull continuar al cau. No sé què farem després d’això, Eric.
–Ja veurem...
–Pfff... Tio formem part d’una història brutal ho saps no? D’una història que, potser ara ja és coneguda per tota Catalunya...
Faig una calada més i nego amb el cap, apartant-me suaument d’ell i mirant-lo als ulls.
–No et flipis. Passi el que passi, seguim vius, i ja està. Si ens pregunten més persones, els hi respondrem; però jo de nosaltres, seria breu, i passo de filtrar la veritat.
–Doncs sí, tens raó –diu sense cap altre remei.
Li ofereixo el piti i no dubta molt a fer unes calades.
Ara sí que miro la multitud, veig com tothom està sortint per on hem sortit, mentre ell també tus, però menys que jo.
–Anem a dinar por ahí? –em pregunta.
Nego amb el cap. Agafo el cigarro educadament i el tiro al terra, ben trepitjat. Aquesta és la nostra versió de “És l’hora dels adeus”, per una vida aspra, però al mateix temps, misteriosa.
Fem una encaixada de mans amb els mateixos braços i ens abracem.
–Prefereixo descansar –li responc sincerament.
–Això farem doncs, mentre podem.
Ens separem i ens mirem per últim cop.
–Que tinguis un bon estiu tio –li dic.
–Això espero; anem parlant –respon i es retira cap al seu carrer.
L’Amir passa per on està el club de pàdel; jo dono la volta, tornant pel carrer que ens ha portat a l’entrada del cementiri, sense girar el cap, sense tornar enrere; en cap sentit.

CONCLUSIÓ:
I vet aquí, el veritable final, en el dia quinze d’octubre, després d’haver estat tres mesos escrivint i repassant aquest relat... M’he esforçat per transportar-me tres mesos enrere com si fos el primer cop que visc tot això, i m’ha agradat, però ha sigut tan intens que quasi m’oblido que estem a una quinzena de la Castanyada, o la “Castaween”, com diem alguns avui en dia. Encara que els esdeveniments explicats no son completament acurats, ja que no he estat a tots els escenaris, al menys he aconseguit preguntar a base d’entrevistes a tothom que he pogut la seva versió de la història perquè els fets descrits puguin tenir certa credibilitat, fins i tot, als policies involucrats. He aconseguit parlar amb en Manu, abans de trobar-se a la presó... Malgrat que aquesta aventura resulti de pel·lícula, encara em costa creure que l’hagi viscut. Òbviament, els diàlegs no son verídics, però aquesta és una història que he volgut reviure explicant-la des de tots els punts de vista accessibles, amb la màxima informació possible, i per tenir dinou anys, he fet el millor que he pogut... Sigui un record compartit entre coneguts, o un fútil intent per ser famós, m’és igual, aquesta és l’aventura més recent del Montnegre i el primer projecte personal seriós que faig. El que més m’importa en aquests moments, és saber quin rumb general prendrà la meva vida, i mentre estigui envoltada d’investigació i documentació... molt poques altres coses m’interessen.