El final del Montnegre

NOTA ACLARIDORA DE L’AUTOR:
Aquest és un relat fictici sobre l’escoltisme que inclou llocs reals barrejats amb personatges, els noms dels quals i la seva vida no fan referència a cap persona en específic.

INTRODUCCIÓ:
Són les vuit i mitja de la tarda i estem a l’Ermita de Sant Andreu, que encara està amb certes parts per acabar i es troba una mica lluny del meu poble, Calella. Som els escoltes de l’Agrupament Escolta Montnegre, en altres paraules, el cau de Calella. Formo part de la unitat de TRUC, que significa, Tots a la Recerca d'Un Compromís... En aquest cas, el dels meus collons, perquè això és el que m’estaré gratant pròximament. Amb tot perdó, però porto des del començament com a escolta, des dels sis anys, aquesta és la meva última ocasió i no tinc ganes de ser monitor o, com ho diem aquí, cap; ho tinc clar.
Dia cinc de juliol, tinc dinou anys i aquests sis mesos han sigut els més intensos de la meva puta vida; el treball de recerca, els exàmens trimestrals i la selectivitat quasi acaben amb mi, i no tinc ganes de patir aquest estiu... Però mira, una última sortida amb el cau, i llavors, ja descanso el que faci falta, o sigui què, arreando...
La cosa avui ha anat més o menys tranquil·la, però demà arriba el dia més “maco”, representa, ja que farem una petita celebració de comiats que per a mi sobra, però no ens podem queixar i... millor procuro no rumiar en el demà, no cal.
Em trobo assegut al costat de l’ermita on no hi ha ningú, en un dels quatre cantons exteriors. Ve un amic.
–Ei, ¿què, pensant en aquella tia de Malgrat? –em pregunta burlescament.
–Si som novios, gilipolles.
–Que ja ho sé burro, a veure, volia preguntar-te una cosa... ¿Tens encenedor? –em diu a cau d’orella.
–Home si m’ho dius així de bé en català... –dic per ficar-me amb ell i reviso la butxaca de l’esquerra dels pantalons.
–Al menys el defenso –respon i ja me l’he tret.
Seguim parlant en veu baixa.
–No t’ofenguis va, té, no queda molt –li acosto amb la mà però la retiro un moment, estic dubtant d’ell–. Que no sigui per fumar, eh.
–Tio què no, que és per un fogó.
El miro somrient.
–Tio, anda, no m’enganyis –li dic i m’aixeco.
–Que no pesat que t’ho dic de debò, tu, ¿què fas? ¿Tu on vas? Que no estic de broma.
–Calla un moment. Tu deixa’m veure-ho.
–Veure què? Si està apagat. En serio no em creus? Tu tio, que no soc imbècil va dona-m’ho –segueix insistint ara que baixo en el lloc de dues tendes i on estan els fogons amb el menjar apunt de preparar–. Bé, tu ja veuràs.
Ho comprovo i els fogons estan apagats, tenen de sobres de foc un cop els encenc i veig que van bé.
–Amir, bro, ja ens coneixem... M’anaves a enganyar i fotre’t un porro mentre els caps no et veien, no si ja ho sé, així son les coses amb tu, ¿no? –li pregunto mentre no li deixo espai.
–¿Em deixes parlar o no? –m’espero–. ¿Tu no et fumaries un ara? Vaig començar l’any passat al cau, i he sigut dels que he aportat més a la unitat, em mereixo un al menys.
–Estan a punt d’arribar, i ara ja no et dona temps –veig que està a un segon de queixar-se–... A veure, una cosa... Mira tio, anem a preparar el sopar ara, que és el que ens toca, i després, i després... després de sopar –el freno abans que s’esveri–... Ens fumem els dos que et queden, vale?
–Eh bros! –crida un dels dos companys que ens ha d’ajudar–. ¿Comencem ja o no?
–Sí, sí, preparem-lo, va. Va cabrón, aguanta una mica més, hòstia.
–Eric, calla –es queixa l’Amir i somric negant amb el cap.

Un grup de la nostra unitat està a l’entrada d’aquest espai natural, son sis contant l’animador i estan preparant l’activitat de demà.
–En el fulletó, fica que la cerimònia se celebra com a acte de comiat, ja sabem els materials que hem de tenir i el que hem de dir cadascú, no? –pregunta una escolta.
–Sí, però, insisteixo, només parlem els animadors i els que sereu caps l’any que ve, que contem cinc al final, no és molt, la veritat... Però encara que no sigueu molts, és igual, demà a bon matí, ens despertem, a les nou comencem a muntar l’àrea de cerimònia, tal, i a les onze, la fem, la cerimònia, després de preparar-ho absolutament tot –somriu amb ells–; ja ho sabeu, no necessiteu moltes instruccions d’això –informa un dels animadors de la unitat.
–O sigui que, hem assegurat l’hora en que ens ho distribuïm tot demà... i ara parlem de què diem, ¿no? –diu la mateixa escolta.
–Sí senyora, vull dir dona, perdó Maria, i d’això en parlarem ara mateix –riuen amb l’animador.
–David... –li respon fent veure que s’ha ofès.
–Llavors, anaven a venir també no? Els... O sigui els màxims representants del cau? O no? –pregunta, i immediatament més d’un riu.
–Tomàs, que només som nosaltres! Ja t’ho he dit per tercer cop nano! –exclama el David, encara pacient.
–Val, val... ja, ja no dic més d’això, tu ja, ho sento –respon i un dels companys li dona un clatellot–. ¡Tu simi! –li intenta tornar i ja comencen amb tonteries.
–Val, eh, nois. Nois! De debò us haig de cridar encara per les vostres gilipollades? No, en serio, escolteu-me una cosa. D’aquí dos mesos, ja no tindreu a ningú dins d’una mateixa unitat que us digui què és el que heu de fer, ho enteneu? Els animadors, estem aquí per animar-vos a ser caps per la temporada vinent, us estem entrenant de fet; vosaltres cinc, ho teniu claríssim que voleu ser caps, l’Eric i l’Amir no volen i ho hem entès tots, ho respectem, no passa res... Però vosaltres, si us plau, us falta una prova per ser caps, i ara l’estem assajant per demà, o sigui que fem això amb ganes i responsabilitat, i llavors anem a sopar d’aquí poc. Fins aquí bé?
Els d’aquest grup afirmen i s’acaben de comprometre amb l’últim deure del dia.

Sobre la resta d’escoltes, un està pixant i dos estan assegurant-se que les tendes estiguin ben lligades al terra i que no falti res en les seves motxilles.
–Lluc! On estàs? –pregunta un d’ells.
–Regant les plantes, ja vinc!
Per últim, l’altra animadora està dins de l’ermita guardant la garrafa d’aigua de vuit litres, que ara en queda poca quantitat i està intentant emplenar-la de nou amb dues garrafes de Viladrau que tenia guardades. Queda més de la meitat i ho veu massa just, però no hi pot fer més. Per últim, surt i encén les llums que hi ha als costats, darrere i a l’entrada de l’ermita. Les apaga, procura d’estalviar energia.
–Anna! –pregunta un company del meu grup al costat de l’ermita, que és on estem cuinant.
–Què?
–Quanta aigua queda?
–Tranquils, hi ha per cantimplores demà, n’hi ha prou!
–Val, merci!
–A tu... –diu tranquil·lament, mentre acaba d’ocupar-se’n.

* * *

Quaranta minuts després, son les nou i quart de la nit, la claredat del Sol està desapareixent.
Els quatre cuiners amateurs estem servint una hamburguesa i petits fideus precuinats pels dos animadors (encara que col·loquialment ens referim a ells com a caps) i els dotze escoltes que som. Nosaltres som els últims en tenir el menjar. Està clar, el menjar del cau no és especial, però tampoc pertany al nivell dels plats del menjador escolar, o al menys al que jo anava.
Beneïm la taula, que en el cau és cantar un fragment d’una cançó folklòrica o infantil però que queda ve en grup. A mi mai m’ha entusiasmat.
En veritat és maca la tradició escolta... Estar en rotllana, respectar la natura així com adaptar-se a ella, compartir els materials, dividir la unitat en petits grups de persones, organitzar gimcanes, jocs de lleure i més coses que son equivalents a, “desconnectar de les pantalles”... I és més que això, ho sé. L’Amir s’ha animat molt per entrar en el cau, però no s’acaba de convèncer per ser cap; jo directament no sé què em motiva per estar ocupat. És l’última nit escolta i de moment tot ha anat bé, més tranquil del que esperava, si soc sincer.
Ja hem menjat prou.

Ara, el David i l’Anna miren de preparar-nos pel que farem demà, com a últim recordatori dels animadors abans d’anar a dormir.
–Abans de res, que ho sé: “és que, Anna, ja estem fins els collons, o ovaris de fer coses per la nit, volem anar a dormir ja i no fer res de res ara” –diu, i riem amb sinceritat–... Estem cansats, i jo també. Com a primera cosa, dir-vos que estic molt contenta de saber que estem tots i totes aquí, i no ha faltat ningú. És l’única sortida que hem pogut coincidir tots i m’alegra molt saber que esteu aquí, de veritat. I per això, si no us ve de gust jugar ni fer el que us proposem, fantàstic, però, sí que us deixem escollir a vosaltres, què fer ara abans d’anar a dormir.
–Oju... –diu un company al mateix temps que altres comenten en veu alta.
–Nois, nois, ei, una cosa, una cosa, una cosa... pot ser el que vosaltres us doni la punyetera gana, inclòs parlar dels vostres últims safarejos de batxillerat –diu el David, i aquí molts ho neguen, altres ho consideren i a mi m’és igual, encara que també rigui, però per quedar bé.
Em miro amb l’Amir i m’assenteix, ja sabem què fer. Però abans, tinc a un company al qual necessito preguntar-li una cosa.
–Bro, ei bro –m’escolta–. Demà quedàvem per anar al cine no?
–Clar bro, el dia i l’hora és la mateixa, per?
–No, per res, era per recordar-ho. Abans de que treballis el dilluns que ve, vull aprofitar perquè quedem, saps?
–Tranqui Eric, de pas ja et diré com servir i lligar en un xiringuito quan et toqui a tu, començaràs bé ja veuràs.
–Va capullo, ja parlem després val?
–On vas?
Per un moment no sé què dir-li.
–A desconnectar –diu l’Amir.
–Encara més? –ens pregunta.
–Ja veus... –li responc.
–Bueno tu... Si m’avorreixo aquí potser vinc després –ens diu.
–Vale rei, bona nit –m’acomiado.
–Fins ara Lluc –diu l’Amir.

Estem els dos fumant-nos un porro cada un.
–Que fill de puta, portes dos al final? I això és CBD no? –li pregunto relaxat.
–Pavo, que jo soc legal –em respon després de tossir.
–No estàs acostumat.
–Tu sí que no estàs acostumat, mira’t –em diu rient.
–El teu català no és tan bo ara eh. Ah tio, així estàs de malament quan fumes?
–I així d’idiota ets tu ara?
–Perdó –li responc amb un somriure.
–No tio, si no passa res. Puto fumat de barri t’has de veure la cara, en serio.
–Què pesao’ tio va, va fumem ja d’una vegada –dic rient una mica.
–Fumem, sí o no? Tu va, fica’m els dos en el nas, que ja veuràs com et trec fum, com un drac col·locat tio –diu l’Amir i quasi l’engego però aconsegueix que rigui.
–Què gilipolles tio, va, calma’t... –li dic impacientat, però els dos sabem que així no és com em sento de debò.
La resta està just al costat de l’ermita parlant de coses possiblement divertides. Per matar el temps abans que siguin les onze o quasi les onze, tots parlem del que podem i com podem. La brisa nocturna és suau i serena, no com el porro que ens estem acabant, al menys no és suau.
–Necessito estar lliure de distraccions i ficar-me noves responsabilitats –li dic una inquietud que tinc.
–Com? –em pregunta.
–Tenir parella... seguir amb l’atletisme... Però també trobar alguna cosa que em motivi per estudiar, i seguir formant-me...
–Tria bé el què fas...
–Clar, joder. O sigui... O sigui no sé perquè vaig dubtar en fer batxi, saps? Vaig acabar l’ESO i directe a un grau mig, pfff... No vull ofendre a ningú, però em sobrava completament; sí que estava preparat per batxi, me l’he tret bé i tot.
–No, si tranquil, jo vaig repetir tercer de l’ESO i des de llavors ha començat el meu “Redemption arc” no? Com li diem?
–El teu “Redemption arc” sí, sí; bueno, tu has estat més perdut encara, i mira, aquí estem els dos ara, de puta mare...
–Bé, em vaig espavilar com mai als catorze, però va ser un moment difícil de la meva vida. Ara el miro amb agraïment però... –es queda reflexionant i assenteix.
Es produeix un silenci després d’un parell de calades. Aquest està sent un moment molt especial pel meu estat d’ànim, i suposo que per l’Amir també.
Ell tus, però no igual que jo.
–Com peta tu...
–Tio, ens coneixem des que vaig apuntar-me al cau, o sigui... he començat només estant en aquesta unitat, amb setze quasi disset anys i tu, des de petit que estàs aquí, però... collons, de tota la gent que he conegut al cau... tu ets l’amistat més ràpida que he fet eh –em diu.
–Oh... Ja... Sí tio, et dic el mateix. Com passa el temps eh? –li responc i me’l quedo mirant, amb certa reflexió; torno a veure la sorra que hi ha passada la gespa en la qual ens trobem.
–Quan comences a treballar?
–A l’agost. Mig estiu de pencar i l’altre mig fent el que em doni la gana.
Assenteix i riu.
–Molts de nosaltres per fer de cambrers, ja veus. Però podríem quedar; o sigui, jo quedaria després de l’estiu, però com vulguis, eh, el que ens vagi millor, clar.
–Ei Amir.
–Què?
–Merci... Merci per haver sigut bon amic. No, o sigui... en serio, de tota la gent de la unitat, ets l’únic que de veritat em segueix per tot arreu i l’importo com a persona.
–Fuaaaa, ni que fos el teu gos eh, a veure, et segueixo però tu també a mi –es fa un embolic–... O sigui, t’entenc. Encara que estiguem súper relaxats... sí que entenc el que estàs dient no i, podem ser sincers uns amb altres. Un amb l’altre vull dir.
–Com es nota que no estem acostumats –riu–. Dos n’has portat al final, què cabrón... Col·legues d’herba som ara o què?
–Calla...
–Però m’entens, oi?
–Sí, sí, estic d’acord tio.
–O sigui, jo, amb la gent de TRUCs i de les unitats anteriors del cau, amb la majoria... soc el típic que dono bon rotllo i diversió, i no sé, és com que... és com que soc l’influencer del grup o algo... I en plan, ja, però això no és el que vull. Me la suda, el que vull és tenir algú com tu, que demostra que em pot escoltar, i parlar amb mi amb sinceritat, com ara. I no, no, eh... i no està de menys fer bromes i tal però, un moment com aquest sempre s’agraeix tio, saps? M’ho passo millor així.
–Sí, sí que està bé. Pots comptar amb mi sempre que vulguis, ja ho saps.
Li somric i li fico la mà a l’espatlla, ell riu i es deixa portar, em dona copets amb la mà a l’esquena.
Apaguem els porros i els tirem al terra, procurant que no es vegin.
–Va, pugem? –li pregunto.
–Quedem-nos una mica més no?
De cop, s’escolten crits on estan tots.
–Què ha passat? –pregunto.
–Segur que estan jugant a alguna merda...
–Tu, tu, no, desperta una mica, això no era un crit normal –li dic i just s’escolten plors que arriben fins on estem, a més de cinquanta metres dels companys.
–Hòstia... –diu l’Amir mentre mira cap a dalt.
–Tu, pugem, pugem ja, va.
Encara que estiguem bastant relaxats, sabem que alguna cosa desconcertant està passant allà dalt.

De nou a l’espai de l’ermita, tirem cap a munt, jo apunto amb la llanterna i m’asseguro que anem amb el ritme adequat sense ensopegar-nos.
En arribar, entrem a una escena dolorosa de veure.
–Hòstia puta... –dic i l’Amir baixa abans que jo.
Els plors, el xoc i el terror que tal violència inesperada acaba de generar en plena nit, en un bosc que, fins ara, era segur per dormir...
–Què ha passat? –li pregunta l’Amir al David.
–On cony estàveu!? –li pregunta histèric en veure’ns.
–David, què ha passat? –li pregunto sentint-me igual de culpable, però sense mostrar-ho prou.
–Un senglar enorme ens ha atacat! Teniu quatre companys molt fotuts, o sigui que espavileu ja i ajudeu-me, va! –ens demana imperativament i això fem.
La pobra Maria té una peça de branca enfonsada a la cama dreta fins gairebé tocar el fèmur, apart d’això ha patit unes quantes rascades a l’altra cama. En Lluc té un trau horrorós a la templa esquerra, l’Anna s’assegura de col·locar-lo a una posició de quaranta cinc graus perquè la seva respiració no empitjori. En Tomàs intenta despertar el Gerard, que està inconscient, i en Joan... Sembla que no podrà tornar a caminar.

---------------------------------------

SEGONA PART: Dissabte 25