EL DESIG QUE NO CALLA

Desembre de 2023:
«Els estudis no et van anar tan bé», penso mentre estic dret amb la mirada fixa al llençol. «Ja només entrar a l’ESO anaves malament, però a partir de tercer... encara pitjor. Hauries pogut fer més. Si no hagués sigut per les teves distraccions hedòniques i la teva falta de voluntat per a madurar, llavors hauries depès més de tu mateix que dels teus pares perquè t’ajudessin... No vas ser prou bo.»
–No vaig ser prou bo.
«La infància ha sigut força bona, amb moments de debilitat també, però no igual d’intensa que l’adolescència, és clar. A veure, moments difícils n’has tingut cada any, vulguis o no.»
Sospiro.
–No vaig desenvolupar prou el meu potencial, és per això que estic insatisfet amb mi mateix.
En acabar la frase, no puc evitar mirar-me al mirall que tinc just darrere. «Unes quantes paraules en veu baixa no t’aniria malament pronunciar. Expressat. Digues el que et fa mal i el que ja no vols més de tu.»
Faig un espetec amb la llengua i vaig cap al llit, em sento mentre continuo amb aquesta punyetera reflexió.
«Sí, on està el teu potencial amagat? Què has fet en tot aquest temps? Fins als dotze anys, res no ha sigut tan greu, excepte que sempre eres un nen que no sabia defensar-se i eres massa bo per existir. Però a partir dels dotze, col·lega... Col·lega meu, les pantalles era el teu major passatemps, i encara ho és, per molt que no vulguis admetre-ho. Allà on volguessis jugar, escriure, parlar, riure i comentar, la major part de les vegades era amb les pantalles. No sorties de festa mai, però tampoc et convidaven a fer gran cosa, els teus amics i companys que tan ocupats estan ara, que en el fons no et respecten, però perquè ni tan sols tu et respectes.»
–Prou, ja n’hi ha prou –dic amb veu baixa.
«Marc, i aquest pseudònim que tens des de fa anys, “Markus”? De debò? Quina és la utilitat d’això realment? I amb aquesta “k” que tu creies que tindries un nom més “guai” i original... Au va, si els dos sabem per què te’l ficaves. No volies enfrontar-te a la teva ombra i llavors et senties molt gust amb aquesta identitat, tant, que t’has plantejat l’estúpida decisió de canviar-te el nom del DNI; és el teu alter ego, va néixer com una closca protectora de les teves inseguretats i així et senties més confiat, i encara existeix perquè tu ho has dit, no et sents satisfet amb tu mateix.»
–Ves a la merda, tant de bo callessis. Així no parlaria sol tant. Sembla que tingui esquizofrènia si no dissimulo. Joder.
«Saps que tinc raó. No soc el teu enemic. Soc la teva consciència que t’està parlant sempre que estàs despert a altes hores de la nit, i si ara em passo amb tu ho sento, però ho has d’entendre. A penes m’escoltes ja... Trobo a faltar quan ets intel·ligent i saps raonar. Trobo a faltar que siguis admirable per la teva actitud de tranquil·litat i paciència que sé que en el fons tens, però gairebé no demostres. Sé qui ets, però tu no vols saber-ho, perquè tens por.»
Després d’haver-me eixugat les mans al front i contenir la frustració per un bon moment, no m’importa tornar a pensar en veu alta, mentre sàpiga el que dic.
–Realment puc ser bo amb el que faig. O sigui, ho soc. Ho soc, ho soc. Ho soc de bo. Però no ho demostro. Em costa moltíssim demostrar-ho.
«La por al canvi és un pensament molt comú, sortir de la teva zona de confort i tot això. No et dic que facis altres coses i canviïs radicalment la teva manera de viure, però que visquis amb ganes. No pot ser que et despertis com un gandul encara. Fes-te veure, Marc. Demostra a tothom qui ets de veritat a través dels teus coneixements i virtuts, a través del que t’agradaria aprendre. Sé que et costa escoltar la meva veu, però també sé que encara m’escoltes. No et rendeixis. Si us plau, ignora el teu alter ego i torna a ser tu. TU. El jove extravertit i amb ganes de viure, però que també sap ser tranquil i molt observador, que escolta els altres i no és enemic de ningú.»
–És viure el moment el que em falta realment? A part de fe i força de voluntat? Em... No, no, no, em falten, em falten coses. Em falten moltes coses. Però no, és viure el moment sobretot. Deixar el passat i el futur i centrar-me en el present. Cada cop que ho intento... Cada cop que ho intento, em costa més.
«No ho intentes prou.»
–Com puc saber que no m’equivocaré si m’esforço més? Déu m’estàs escoltant quan necessito la teva ajuda? –sospiro amb fàstic, creient per un moment que només jo escolto el que em passa–. Una altra cosa que em costa fer, mantenir la fe. Cada cosa que intento conservar, cada cop és més difícil. Si algú m’escolta i pot ajudar-me... –em rendeixo i ja no dic més, sospiro amb intensitat, tanco els ulls i intento agafar el son.

He dormit un total de vuit hores.
Sé que tinc coses a fer encara que no estudiï ni treballi. Aquest estiu m’he lluït i he contribuït econòmicament, i aquest hivern ja he estudiat dos cursos que m’he tret perfectament. La mentalitat no és que no tingui res a fer. Sempre hi haurà alguna cosa per atendre. Això sí, com més estona estigui rumiant els plans que haig de posar en pràctica, continuaré fent pauses pesades.
–Mama, què faràs avui? –pregunto quan em dirigeixo a la cuina.
–Res fill meu. Aniràs a la piscina?
–Correcte.
–Jo anava a anar, però és igual, haig de comprar i al final no tindré temps.
Penso a no intentar convèncer-la d’una altra manera o discutir la seva decisió.
–Entesos.
–Te’n vas ja? –em pregunta.
–Sí, em preparo la motxilla.
–El llit te l’has fet?
–Sí, i l’habitació ja s’ha ventilat prou.
–Molt bé carinyo. ¿Quién es mi niño tan responsable? –em pregunta canviant a propòsit d’idioma.
–Tu lo sabes –li responc i llavors voldria tornar a pronunciar un pensament en veu alta, però ja sé què penso, no cal dir res.

A la piscina mateixa, avui he fet un total de sis voltes de crol, sis de brasa, sis d’over (tècnica de socorrista), una apnea, tres d’esquena i tres de brasa invertida. Vint-i-cinc, com hauria de ser. És dilluns, m’he fet l’habitació, he esmorzat bé, he nadat i pel que fa a la resta del dia, no tinc per què rascar-me els pebrots, ho recordo, sempre hi ha alguna cosa a fer, i de totes les opcions que tinc a casa, les pantalles és la més fàcil. Si vull anar millor pel món i m’exposo a les pantalles, que sigui de manera productiva, triant contingut educatiu o que afavoreixi a la creativitat, i si m’acabo avorrint serà millor acabar així que no pas abduït per una alta dosi de dopamina. No vull plaer ràpid, no vull resultats immediats i tampoc vull aconseguir res de manera fàcil. Mentre pugui evitar-ho, que així sigui.
I bé, quina bona tarda, he continuat llegint la novel·la de Momo, sorprenentment profunda em sembla. Qualsevol idea narrativa que he tingut per històries que anhelo compartir amb algú en un futur, les he guardat en un mateix document del Word, per després ordenar-les millor. I ves per on, hi ha hagut temps a fer una volta per la muntanya abans que enfosquis.
En tornar a casa, poc abans de les sis i mitja, he pensat: «I doncs, segur que no tens res més important a fer? Així no procrastines res inútilment.»
Llavors em dic a mi mateix:
–Clar que no, anem a veure una peli.
Però llavors la consciència torna a reaccionar, i li haig de donar la raó sobre una cosa que haig d'aprendre a controlar millor.
«No prenguis decisions en calent.»
No sé si ha sigut la minúscula veu del cap o l’últim record que tinc d’una feina que havia triat per error; una companya em va dir això quan volia deixar-ho i em sentia com un nen idiota. Anava a deixar la feina, i això havia fet el mateix dia.
Després de pensar-ho bé, acabo realitzant el que menys espero a la tarda/vespre: meditar.

Al cap de mitja hora, la meva consciència ja no es veu destorbada pels meus impulsos i cap inseguretat ni distracció està debilitant la meva atenció al present. El plaer i el descans el puc tenir mentre la meva activitat diària hagi sigut ben executada. Per tant, a aprofitar una bona dosi de plaer; ara es poden obrir les petites recompenses. Primer la Play, després una pel·lícula.
No obstant això, mentre prenc la consola, escolto com mon germà arriba de la feina. «Merda», penso. Tanmateix, em dic, «realment no ho necessito, puc jugar més tard; ah no, però llavors no podrem mirar cap peli, perquè si jugo i gaudeixo d’una pel·lícula estaré fins a les dues de la nit o més tard despert.»
Continuo llegint doncs.
Després de sopar, com sempre, els meus pares es queden al menjador i el meu germà no jugarà més estona. Em cedeix el torn.
I aquí és on podria cagar-la. Després d’estar una nit consumint sigui quin sigui el producte audiovisual, aniré al llit i em quedaré inconscientment mirant el mòbil fins a les dues, cosa que no para de passar-me. Però jo li puc ficar un fre i deixar de fer-ho perquè en el fons no em costa gens.
–Què fem doncs? –em pregunto en veu alta.
Aquest cop em miro al mirall fixament i m’acosto amb plena sinceritat.
–Fes el que necessitis. Però si us plau, no abusis. Ni abusis, ni facis res que et sobri. Actua amb seny. Va, va, va, va, va –dic després de fer un palmell i m'assec en el sofà llit just davant de la tele.
–Va cony no et frustris. No et ratllis. No et ratllis... Pots fer el que tu vulguis. Però amb control. Va Marc.
Sospiro després d’aquest breu i ximple dilema.
–Vinga va –dic i prenc la PS5.
Dilluns l’hem superat bé, què faré a continuació? La mateixa rutina, però mirant de variar amb les activitats, sobre tot dins de casa.
Habitació ben feta, vint-i-quatre piscines, un bon dinar com sempre i com no, a continuar exercitant la ment. És el millor que puc fer quan no soc més que un nini! Però no soc improductiu, perquè puc cuidar molt bé de la meva salut collons, el que no pot ser és que em comporti com un vell sedentari que no cal que surti al carrer per res, perquè a casa té tot el que necessita, comoditat, menjar, aigua i dormir, bàsicament, el meu gos. Me l’estimo molt, però jo haig de demostrar ser just el contrari. I no és per res, però ho necessito, el cos m’ho demana.

I així treballaria jo la resta de dies d’aquesta setmana i les que vindrien, cada dia mirant de treure el millor de mi com si fos l’últim cop que visc, perquè cada dia és un regal i no vull fer-lo malbé, i un regal és bo quan l’agraeixes i el tractes amb responsabilitat.
Fins avui diumenge, es repeteix la mateixa història; a excepció del cap de setmana, la resta de dies vaig a la piscina al matí. Quatre cops a la piscina i tres cops al gimnàs sense excepcions, mentre les instal·lacions estiguin obertes. Aquesta setmana no hi ha hagut cap obstacle pel mig, l’obstacle solc ser jo, i encara no puc assegurar quan aquest començarà a atenuar-se.
El mes de desembre és l’últim de l’any que més qüestions existencials m’ha produït fins ara... Almenys he sabut aprofitar-lo, perquè aquest ha sigut un dels millors mesos fins ara. El meu pessimisme continua existint per desgràcia, però a poc a poc, s’està fent petit.
«No s'hi val ser pessimista quan el que has realitzat abans, tot el que has fet abans, d’una manera o una altra t’ha portat fins aquest moment. I el que facis a continuació, continuarà dibuixant el camí invisible que et falta per recórrer», penso detingudament.
–Espero que no totes les meves accions siguin en va –dic en veu alta.
Durant la nit de diumenge he decidit meditar per una hora, però he acabat deixant-ho abans. Me’n vaig al llit, m’acomodo i intento agafar el son, abans que tothom vagi a dormir. Un últim sospir abans d’acabar la setmana.

Dormir bé, fer exercici, aprendre a través de la lectura, meditar i desconnectar. Aquesta és la meva rutina diària mentre no estigui treballant, però he après a no tenir-ho com una cosa fixa. He après a no seguir sempre un mateix patró d’activitats com si no hi hagués una millor metodologia o fins i tot una altra manera de passar el dia. Em sento molt inspirat. Tinc una millor elasticitat mental, una calma interior més forta, una actitud més positiva de cara a les adversitats. I sobretot, tot això ho estic reforçant amb el seny que conservo de cara al present. Torno a ser jo, i millor.
Durant aquesta nova setmana, totes les activitats que faig les acabo amb més gràcia. Hem fet una barbacoa amb certs amics de la infància i han vist aquesta versió meva que gairebé no demostro, un Marc serè, assenyat i amb la ment clara, que no es precipita com si fos l’últim dia, que no fa el préssec i actua amb un bon sentit de l’humor, però sobretot amb autocontrol.

Les vacances de Nadal han sigut una meravella, tots els familiars s’han alegrat de veure’m i no hem parat de tenir converses divertides. El Cap d'Any l’he celebrat a una discoteca que en un principi no volia anar, però he acabat sent l’ànima més festiva i excitant que els joves han vist i no s’ho esperaven en absolut.
I d’aquí endavant, ha vingut tot 2024 i 2025 amb més victòries personals de les que puc comptar amb una mà. Els moments avorrits s’han tornat interessants; he passat de ser socorrista a bomber; soc un gran creador de contingut; escriure i llegir són els meus passatemps preferits; no paro d’ajuntar-me amb persones ben parides; soc indiscutiblement clar i concís, tinc una vida sexual apassionant... i més. Soc la millor versió de la meva vida. La meva responsabilitat no me la toca cap individu, no perdo mai la dignitat, i ara, després de totes aquestes vivències que anteriorment eren fantasies i per fi les puc experimentar en primera persona...

El somni s’ha acabat. L’alarma sona i lentament obro els ulls. No sé quina hora és, però aviat ben segur que no. Sento com unes passes s’acosten a la porta.
–Marc, són les deu i mitja, aixecat ja, va –diu mon pare i no he tingut temps de dir-li res, fa mitja volta i se'n va.
No m’ho puc creure el que he somiat. Prou decebedor ha sigut, no se m’ocorre res més que tombar el cap al coixí per almenys un minut extra.
Sospiro dramàticament.