Desordre, desgràcia, desafecció, desconnexió

Escriure i parlar no em deixa mencionar els meus pensaments més absorbents. Els mateixos que he tingut dia i nit, fora o dins el llit, un efecte maleït que sempre és repetit. Tant si he tingut una reflexió o més, me n’oblido deu minuts després; la memòria canvia de diapositives i aquestes s’editen soles, ja que quietes no es mantenen, i les emocions intervenen.

Cada cop veig menys llibertat i més submissió. Cada cop ensumo més mort i menys vida. Cada cop tasto menys veritat i més falsedat. Cada cop noto més guerra i menys pau. I cada cop escolto més a l’exterior que a l’interior.

Després i abans de la primera foguera; després i abans dels antics profetes; després i abans de la impremta... Després de tot el que hem viscut i après, a la perfecció no hem construït res. Podem fer qualsevol acció, en solitari o acompanyats, gràcies a l’autogestió. Però, quant de temps haurà de passar perquè l’home s’adoni que aquí res depèn d’ell, i tot el que s’ha dit, tard o d’hora quedarà en l’oblit?

He descobert noves i antigues obres vinculades amb la realitat i la ficció, però realment cap em crida l’atenció; fins i tot si resulta transcendental o revolucionària, si hi ha un canvi total que altera una vida ordinària, sé que no serà per cap moment, excepte pel que em reveli el present. Alguns ho percebran com valuós i altres com enganyós, però, ben mirat, tot el que es resumeix al final del dia, no té a veure amb cap follia, només amb aproximacions... o distraccions.

Sé que no és la poesia que esperàveu, perquè sigui bona no n’hi ha prou amb rimes i algunes figures retòriques, s’ha de trobar a les paraules un significat profund i que ressoni amb melodia, cosa que no es troba amb facilitat. Però, el que escric, igual que el que dic i sobretot el que llegeixo, sempre m’ajuda, encara que sigui un pèl, a refinar la meva comprensió general de les coses.
Ara estic a pocs metres d’iniciar una nova etapa que probablement no serà per a tant, començaré una nova feina i aviat em trauré el carnet de conduir, és tan simple com una nova fase de vida, però sento que ja m’ha arribat a sobre, i no puc desviar-li l’atenció. Estic bé amb mi mateix, però vull assegurar-m’hi de debò, i necessito un temps de descans amb aquest hobby mental, que no només requereix temps.

Finalment, vull recordar una frase d'Epictet com el meu últim leitmotiv:
"Només hi ha un camí cap a la felicitat i és deixar de preocupar-se per coses que van més enllà de la nostra voluntat".

Estimats lectors, fins aviat.