Recordant: Destiny

Recordo les ganes que tenia de jugar-lo per primer cop, desembre de 2014. El videojoc feia tres mesos que estava al mercat i jo tenia dotze anys. Però l'experiència no va començar de debò fins a la primavera de 2016. Encara recordo el dia que vaig començar amb el meu personatge que en algun punt encara existeix, 29 d'abril de 2016... Des de llavors fins vuit anys després, he tingut més d'una bona raó per recordar amb afecte aquest peculiar univers de ciència-ficció. Per una part, quan fèiem activitats conjuntes, les incursions sobretot, era com viure una aventura real, una experiència catàrtica que no podré sentir de la mateixa manera, perquè estàvem fent un tipus d'activitat que un sol no podia superar-se. Per l'altra, volia que el meu nom ressonés per tota la comunitat, però vaig baixar del burro i dir-me que el que més necessitava, era eficàcia personal i una bona companyonia. Estar amb altres jugadors, va ser inspirador, principalment, perquè tant Destiny com Destiny 2 són videojocs en línia. L'experiència multijugador mai és prou real, a menys que tinguis gent amb qui quedar i pugueu contar mútuament per una meta o pla amb el qual estigueu d'acord, per després parlar de com va la vida i donar-vos suport sempre que fos necessari.
I així eren les nostres vides virtuals. Quan anàvem per solitari, sabíem que ens teníem l'un a l'altre; sabíem que entre la multitud de jugadors desconeguts, tots vivíem les nostres històries fora i dins del joc. En ajuntar-nos de nou, hi havia un sentiment de llibertat i desconnexió dels problemes de la vida quotidiana... que dubto reviure'l d'una manera encara més engrescadora.

Vam fer moltes activitats junts, tant si fossin missions com converses aleatòries; exploracions interplanetàries o resolució de complexos trencaclosques; carreres o descobriments històrics... Destiny ha sigut un univers enriquidor de ciència-ficció que només era màgic quan tenies companys i, especialment, amics.
He estat present per cada llançament de contingut des de 2016. M'he trobat amb gent nefasta i mediocre, però també amb gent que, per sobre dels seus defectes personals, destacava la sinceritat i la motivació. Em quedava, doncs, amb penya que valia la pena ajuntar-s'hi. Des del gener fins al maig de 2017, vam fer coses inoblidables, vaig viure la meva primera era daurada. Quan quedàvem, era com si arribés un nou episodi de la teva sèrie preferida de televisió. Gràcies a aquestes troballes podíem fer competicions intenses i missions èpiques que com més teníem realitzades, més gran era el nostre estatus com a jugadors, més atractius resultàvem per a la nostra comunitat.
Ens endinsàvem a les últimes zones que hom trepitjaria. Lluitàvem contra éssers amb ànsies de poder enormes. Competíem amb altres jugadors per enfortir les nostres habilitats. Participàvem en els moments clau per acabar amb les amenaces més recurrents de diferents astres i de tot el sistema solar. I acabaríem convertint-nos en herois, anònims, però no entre nosaltres. Així de potent era la sensació de no estar sol en una comunitat de cents de mil de jugadors, que per res era la més poblada, tanmateix, per mi era suficient.

Després, la meva història no se sentiria igual de triomfal a Destiny 2 quan aquest va sortir el setembre de 2017, encara no. El meu personatge va canviar. Noves coses coneixeria des d'aquell mes. Tants capítols nous i tantes emocions barrejades... Els moments de glòria i les victòries conjuntes tornarien algun dia. En els tres primers anys, avorriment, enyorança, desesperació i soledat és el que més sentia quan ja no tenia els companys amb els qui tan bé m'ho passava. Quasi no volia jugar a aquest joc, la nostàlgia em va afectar igual que el desinterès pel nou contingut, no hi havia res que em cridés l'atenció, no del tot. El joc, o bé tenia trames catastròfiques o decebedores, i això per res ajudava als que es trobaven sols com jo. Vaig intentar fer nous amics, però no va sortir prou bé. Llavors ja no em sentia còmode. La majoria dels jugadors eren nous o no estaven per l'emoció de la història perquè no la coneixien prou. El joc, per tant, semblava estar exclusivament dissenyat per aquells que buscaven competició visceral, recompenses d'elit i victòries ràpides. Tot se sentia menys autèntic. Fins que va arribar la pandèmia i sabia que era hora de tornar; el món real estava en pausa i jo no podia abandonar aquest univers virtual, no només perquè tenia moltes coses a fer, sinó perquè en el fons sabia que a Destiny 2 tenia una altra vida que conservava des del primer joc, i no volia que es quedés en l'oblit. Després del que vaig fer, no podia simplement anar-me'n per sempre... Durant la meva segona era daurada, del juny de 2020 fins al maig de 2021, noves cares i noves experiències memorables tindria. He conviscut amb una segona família. He tornat a tastar el triomf en equip. He recuperat les ganes d'interessar-me per un univers que em marcaria contínuament. I he après a tolerar millor el món, des que cada dia es torna més absurd.

Mentre he gaudit d'aquestes dues eres daurades, resultaven encara millors quan els estudis els aprovava de totes maneres; dues etapes de diferents estudis, superades a base d’últimes oportunitats. Si no era Destiny o Destiny 2, eren altres videojocs, però eren necessaris per tenir una bona adolescència, en comptes de ser només pesada i desordenada. No sabia relacionar-me prou bé amb la gent que m'envoltava; en general, no em sentia a gust, em sentia confós. Gairebé ningú em prenia seriosament perquè madurava més tard que la majoria, no socialitzava com m’hauria agradat, i només faltava que la pandèmia estigués a les portes d'occident. Necessitava jugar per escapar-me de tant en tant d’aquesta indesitjable etapa de creixement, i no em penedeixo per res. A partir de maig de 2021, després d'una segona ratxa d'èxit virtual, el que fes a continuació ja no ho faria amb un fort anhel de felicitat, perquè ja em sentia complet mentre viatjava per aquest joc. Em podria enfocar millor amb la vida real mentre aquesta presentava noves dificultats, perquè sabia que tenia una segona vida assegurada, més divertida i fàcil de gestionar, esperant-me en qualsevol ocasió que estigués insatisfet amb el que fos. Ja tenia gent amb qui jugar fins que Destiny 2 arribés a un punt digne de dir-li adeu, i això, simplement, ho necessitava.

Ha passat un any i tres mesos des que m'he acomiadat, i el que passa actualment, ho desconec. Després de tants viatges i tantes aventures en solitari i compartides, no sé quina serà la meva següent història virtual, però no tindrà el mateix pes que aquesta, ho dubto. Quan he format part d'una experiència tan bona que pràcticament ha canviat la meva vida, és difícil girar full. L'efecte Destiny, és la nostàlgia que sento cada cop que encenc la videoconsola... i cap dels dos jocs està amb mi. Estimat univers alternatiu, no oblidaré mai l'autèntica felicitat que m'has donat. Ho agraeixo de tot cor.