El final del Montnegre, part IV

02:00
En David i els policies que l’acompanyen arriben a Can Domènech. Es fiquen a un lloc apartat amb el cotxe.
–Eh, espereu-vos aquí, val? A veure què podem fer amb aquest trasto... –diu el Manu i surt del cotxe.
–Manu, has comprobado si va con luz infrarroja, no? –pregunta en Jorge.
–¿No lo habíamos revisado ya?
–Sí, pero solo quería asegurarme.
–Tranqui Jorge, después ya usaremos visión nocturna en el interior. Esperaos aquí eh, voy a sentarme por aquí cerca...
En Manu troba un petit banc de pedra i encén el dron.
En Jorge li fa més preguntes a en David.
–Podries recordar-me com és el caçador?
–Anava armat... I bastant protegit... Portava, una pistola, un fusell de caça, amb mira inclosa. Un ganivet a la cintura, la roba era... tipus militar. I poca cosa més recordo, apart de la cicatriu que té a la cara.
–És bona informació. Servirà per compartir-ho amb els nostres companys, gràcies.
–Això espero.
Es produeix un silenci dins del cotxe.
–Per curiositat; a part de ser monitor, a què et dediques?
–Soc un metge prehospitalari.
–O sigui un paramédico?
–Sí, és que en català no hi ha una traducció més directe –contesta amb un petit somriure.
–Quan s’han ferit els teus quatre escoltes... Els has socorregut professionalment, deia la teva companya monitora. O sigui que si no hagués sigut per tu... –en David assenteix.
–Quatre nanos. La Maria amb les cames molt ferides, en Lluc, una mica més i la cara esclafada; en Gerard inconscient i el Joan... Tetraplègic, segurament. Fatal –diu amb pessimisme.
–Em sap greu. Mira... no et parlaré com el Manu, però sí que et dic que un cas com aquest no pot durar molt. Normalment, en poques hores ja acabem. No és el primer cop que busquem algú per la muntanya.
En David es veu ressentit, però és capaç de canviar de tema.
–Per curiositat...
–Digues.
–Per què –somriu–... parleu en castellà entre vosaltres?
–Una història llarga... T’ho dic en poques paraules: fa vint anys que vaig arribar a Catalunya, però ens coneixem des de fa disset i jo sabia poc català; llavors ens hem conegut en castellà, cosa que no ha canviat. És això.
–Jorge! –crida el Manu i aquest li dirigeix l’atenció.
–¿Qué encontraste?
El Manu s’acosta amb fermesa.
–No nada, pero deberíamos ir por el norte. Carles me ha llamado por radio, me ha dicho que ellos irán por la ruta que conduce hasta Can Palau, ahora están en Castellar d’Índies.
–A este punto deberíamos salir de Can Domènech ya... –diu exhaust.
–Va coño, que será fácil, que aquí tienes família ya sabes como es este lugar –puja al cotxe–. Va arranca, tenemos que ir al norte, ya.

L’Amir, inquiet com un paranoic, acaba d’investigar pel jardí enfosquit de la casa, ara que no té llanterna, només mans i vista. No acaba detectant res, torna cap a dins.
Furga per cada racó de tota la casa per veure si troba algun objecte d’utilitat.
–Cago en la puta tio perquè no has fugit?! –immediatament intenta relaxar-se, fins que no pot més i es desfoga amb una veu aguda–. OOOH!
Continua buscant per l’única planta de la casa.
–És que ets més tonto tio... Aaaaai, per què, per què, per què...? Per què no podies haver-te quedat a... Si a casa per què no? Quina puta merda... –respon dramàticament i amb enorme desesperació, recolzant el braç a la paret i mirant al terra.
Llavors, se’n recorda del baül.
–Un moment...
El veu i descobreix que hi ha una caixa dins. S’infla de curiositat, però, acaba rebent una desesperació més. Té un candau que s’obre amb quatre dígits.
Es fica la petita caixa contra el cap; es ratlla i amb cabreig vol llençar-la a on sigui, es reté per uns segons... Acaba llençant-la contra el baül i aquest es tanca.

Aquí estem de nou, seguim desperts des que han arribat els policies; fins fa poc, hem aconseguit parlar entre tots i, fins i tot, poder riure en algun moment; malgrat això, no tothom pot permetre’s encara que sigui un minut de distraccions, però feien falta per dormir millor, i més o menys ho estem aconseguint.
–Algun altre boig segueix despert a part de mi? –pregunto i més d’un somriu.
–Jo no dormiré nois... –respon l’Anna.
–Tia... –diu l’Etna.
–Ja tia no ho diguis en serio –respon l’Ariadna casualment.
–A veure... Jo opino, que és un puto caos l’ordre que ens hem muntat per estar desperts, ara ni recordo a qui li toca vigilar i qui no... –diu l’Andrés.
–Ja... –respon la Silvia i la majoria estem d’acord.
–Anna, no ets l’única eh, jo cent per cent segur que em quedo despert també... i demà faré un siestón a les quatre... –responc i més d’un afirma al mateix temps.
–Eric, però has de dormir ara eh, si demà vols... fer la becaina, que casi no em surt la paraula.
–Tu sí que hauries de fer la becaina, que sembles un tornado –li responc i riem tots, amb alguna reacció de sorpresa com si m’hagués passat.
–Cabrón –diu sense ressentiment.
–Feu el que vulgueu, però jo em dormo, aviso –diu l’Etna.
–Encara que no digui res, jo també dormo val? –respon en Mario i riem amb ell.
–No va, Mario, digues algo... –diu l’Andrés.
–No sé, em puc quedar escoltant però no diré molta cosa tampoc. Només sé que sou tots ben raros, però per això em caieu bé –diu en Mario i li donem la raó.
–Oh... –respon la Silvia i ric amb ella.
–Qui no ha sigut així al cau? –contesta l’Anna.
–Eric. Encara que no ens escoltis parlant d’ell, estem preocupats també per l’Amir –diu el Tomàs.
–Tio, si ja ho sé. No cal que ho dieu amb paraules ni res eh. Però prefereixo que no ens preocupem tant, i menys ara que encara podem trobar un moment per riure –dic sense resultar inquiet.
–No però, bro, que és cert no t’ho amaguem. Ell ens importa igual que a tots, encara que no ho diem –diu la Silvia.
–Merci nois.
–Silvia, com és que a tu també et mola dir “bro”? –pregunta l’Anna.
–Què vols que et digui, sis? –li pregunta de bon rotllo.
Des d’aquí, tot el que diem entre nosaltres resulta més desenfadat i tranquil, encara que en el fons no deixem d’estar alerta.
Passen cinc minuts des que intento conciliar el son, és estrany, ara em sento més còmode sense que ningú em parli. Però és ara, en aquest moment, mentre escolto tres converses de fons i l’Anna està pendent perquè no pugin el to, sobre tot amb l’Ariadna i l’Etna, que estan a punt de quedar KO, però encara els hi queda energia femenina.
En Tomàs se sincera amb la Silvia.
–Sil –diu en Tomàs.
–Què?
–Res, em pregunto com et trobes.
–Bé –respon pensativa–. Per? –li pregunta quan aquest no diu res per uns segons.
–Tu què creus?
–No sé –li diu rient com si se’n fotés d’ell.
–Res, ja sé que no he aportat res... Recaptacions, projectes socials, no?
–I altres coses...
–He passat de tot, però al menys ara vull viure el moment, saps? Puc fer-ho, i no vull preocupar-me per res.
–Val, hòstia, però no et fiquis nerviós al menys.
–És difícil.
–Doncs tens un problema.
–Eh. Recordes que tinc TDAH no?
–Ja però...
–No, no... Que no cony, que no ho entens.
–Tomàs... Pavo, a veure, que jo també tinc els meus problemes, val? Però no em quedo enrere, faig coses, participo, tinc un rol important en el grup. Tu no has volgut fer res important, i que tinguis TDAH és una mala excusa aquí tio, em sap greu, però és veritat.
Per uns segons es queda frustrat, però aconsegueix mantenir el seu ego sota control.
–Tens tota la raó.
–I doncs? A què ve tanta ratllada mental?
–Res. Ho sento per haver sigut un pesat, Sil.
La Silvia està confusa, però al menys no continuen discutint i això la alleuja; encara que també li pica la curiositat.
–Ok, no passa res. Però no t’entenc. En el fons m’agradaria entendre què et passa, però et compliques tant la vida...
–L’única manera d’expressar els meus problemes és ficant-me nerviós de collons, ho sé, val? I ho sento, coi. Per això he sigut pesat.
–Val, deixa de donar-te hòsties, ja t’he entès.
L’Anna em parla.
–També dorms no, al final, Eric?
–Ho intento però no... no puc.
–Ningú t’està forçant per fer-ho, és només la teva decisió.
–Sí, sí, i ho tinc clar, és que no és fàcil està despert i atent... ara.
–T’entenc. Sé què et preocupa més que qualsevol altra cosa...
–L’Amir –responc immediatament, abans que ella acabi–. En David també. Però sobre tot l’Amir.
–Ho sé. Recordo quan em vas dir coses sobre ell i tu; així com que fora del cau també quedeu, i conserveu una molt bona amistat des de l’any passat.
–Sí.
–Eric, t’ho dic amb tot carinyo i sinceritat, però necessito que m’escoltis bé. Passi el que passi... Fes el millor que et convingui a tu ara, per no patir més en les següents hores. Sé que estàs angoixat, i això m’afecta. O sigui que, si us plau, si vols seguir despert, pensa, resa, observa, el que vulguis, però amb bona actitud.
Em quedo pensant i sense tancar els ulls per segons.
–Sí o no? –pregunta i quasi soc incapaç de respondre.
–Sí.

* * *

L’Amir i jo ens coneixem des del setembre del 23, tenim la mateixa edat i des de llavors hem compartit certs moments en el cau. Fora d’aquesta petita comunitat d’escoltes no quedàvem mai, cadascú tenia la seva vida fora del cau, però, l’amistat va començar a partir de l’estiu passat, quan ens vam trobar de festa al Canet Rock. Va ser una sorpresa agradable, i com diu aquell festival, ens vam quedar fins que sortís el Sol; després vam decidir quedar-nos a dormir a casa meva. El dia següent, el presento als meus pares, ens agreguem, conec la seva família el mes següent...
El moment, però, on ens vam tornar inseparables, no va ser fins la primera setmana del setembre passat, al pont de la riera de Calella. Un grup de quatre burros de quinze anys que el veia al gimnàs, amb una forta actitud de ninyatos, sempre es burlava d’ell per ser “diferent” a la seva cultura de “Chico de la calle”; una cultura que, en poques paraules, està dedicada a tots els joves del carrer, especialment adolescents, que s’esforcen per guanyar-se la vida. Però clar, com en totes les cultures, hi ha imbècils que acaben tacant la seva imatge.
Doncs aquest grup la va cagar. Estàvem a punt d’iniciar una volta i va i l’amenacen amb insults; la tensió va arribar en un punt crític quan un li va dir que és un fals, anant de creient per la vida; volia aguantar-se la violència, però li va resultar impossible quan a sobre, un li va donar una bufetada, que per ell és una carícia, però igualment, va detonar. Per sort eren ximples i només es van fixar en ell, jo estava expectant fins que la baralla va començar.
Dels dos que no atacaven encara, un el vaig agafar i tirar-lo violentament cap a enrere, impedint amb els braços que sortís de la paret, llavors l’altre em va atrapar pel coll i em va tirar al terra; però, l’Amir va ajudar-me a temps, els seus dos petits agressors se’ls va treure de sobre amb facilitat, a part, en aquell moment ja començava a estar mamat. Amb prou avantatge, van córrer com uns pringats... Després de parlar amb intolerància i mirar-nos cansadament, vam acabar rient al cap d’un minut. En aquell moment, ja érem majors d’edat, però les nostres famílies quasi munten una guerra amb les dels quatre, entre això, les denúncies i com de prop l’Amir va estar de tornar a la seva psicòloga, guau, va ser un començament intens de temporada d’hivern...
No obstant, des de llavors, tot ha anat generalment bé. Hem anat de festa, al cine, a fer excursions amb i fora del cau, a celebrar que no hem suspès... Per mi ara tot son molt bons records. És el primer cop que valoro tant una amistat, i això que sempre n’he tingut, però no com aquesta. És una persona especial, encara que també vulnerable.
I mentre ara acabo de recordar coses, jo espero que ell, enmig d’aquesta inquietud i foscor, senti la mateixa esperança que acabo de rebre per nosaltres, però sense oblidar-nos de la resta.

L’Amir, estirat a l’únic llit de la casa, sospira mentre observa el sostre. Manté els ulls oberts per trenta segons. S’aixeca bruscament. Mira la paret. Mira l’interruptor. Mira la tauleta de nit. Està per decidir què fer. Excepte el seu mòbil, no té més objectes que porti a sobre.
Surt de l’habitació i observa novament el baül d’objectes. Gira la mirada cap a la porta de la casa. Tornar a mirar el baül.
L’obre; la caixa amb el candau de quatre dígits segueix intacta...
–Ho fem...? –mira enrere i mira de nou al baül–. Ho fem o no ho fem...?

Els policies i en David estan arribant al nord-oest del poble, on hi ha menys cases i el bosc queda més proper.
–¿Dónde estará ese cabronazo? –diu el Manu.
–Hacía tiempo que no me tocaba hacer una persecución a estas horas, la reconcha de su madre...
En David sospira en silenci, prefereix no dir res, mentre escolta.
–Joder pero quién coño tiene que ser el tío que anda suelto, ¡te lo juro que me lo cargo eh, como se resista! –exclama el Manu, y en David se’l mira estranyat–. Tranquil David, a vegades soc així per la nit, quan treballo.
–Bé si vols jo també crido així, tots ens desfoguem una mica no? –respon i aquest li somriu.
–No, bé... clar, quan treballa, perquè si surt de festa o alguna cosa...
–No, bueno, bueno, oye, que un día de fiesta casi la tengo con un sudaca eh. Andaba suelto, ahí en el Oxygen sabes? Joder en esa disco si no te llevas un ligue, un cuchillazo seguro. Entonces iba a pillar el coche e irme a casa, ya se me habían quitado las ganas... Y me aparece uno de esos moros no? Amego, tiene’ un segarro? Me pregunta el gilipollas ese, que tenía una cara de comer hostias... Y mira, no quería ponerlo al suelo, ¡pero coño, llevava una navaja!
–Manu, che, lo estás espantando al David pobre –diu en Jorge serio però somrient i aquest segueix.
–Que no, que no passa res, tranquils, si així segueixo despert.
–Eh David, eh –li dona la mà mirant pel retrovisor i aquests se les donen–... A veure, és veritat, em poso negre quan penso en aquestes coses. I perdona si et sono racista eh, però tio, tu mira les estadístiques i llavors parlem, que té tela la cosa...
Arriben a un punt determinat amb el cotxe i fan pausa. Baixen per un minut i investiguen al voltant, mentre en David espera dins.
Tornen a pujar.
–Nada. Hay que ponerse en contacto con los otros –diu en Manu.
–Sí.
–¿Los llamamos ya?
–Sí, sí, tranquilo, yo ya me ocupo.
–Venga va –diu en Manu.
En Jorge intenta comunicar-se amb ells.
–Xavi, Carles, em rebeu? Xavi, Carles aquí Jorge i Manu em rebeu?
–Me cago en Dios... –murmureja en Manu.
Al cap de res s’escolten.
–Aquí Carles, estem arribant a Can Palau, fa un quart d’hora hem sortit de Castellar d’Índies. Hem hagut de fer una bona volta.
–Ok... Heu vist alguna cosa? –pregunta en Jorge.
–Encara no, i això que no hem parat en cap moment, hem mirat bé per cada racó, i res. On sou?
–Can Domènech.
–Collons... I ni puta idea d’on pot estar aquest salvatge no? –pregunta en Xavi i en Jorge somriu.
–Jorge, heu trobat alguna cosa vosaltres? –pregunta en Carles.
–No, però tranquils, tenim a dos mossos que també venen de Pineda, es passaran a la benzinera del costat del camp de Golf de Sant Cebrià en breus, hauríem d’anar cap allà, però no ara sinó d’aquí uns minuts, em seguiu?
–Sí –responen.
–Queda una mica lluny, però en cas que no trobem res i ens quedi poca benzina, tornem enrere, i reposem. Encara ens queda per cinc o pocs més kilòmetres, molt justeta. I a vosaltres?
–Pràcticament el mateix, però no arribem igual –respon el Xavi i en Carles afirma.
–Hauríem d’anar nosaltres abans... Si us sembla bé, acabem de fer una volta ara per Can Palau, tornar a Castellar d’Índies un moment i dirigir-nos a la benzinera, així per no quedar-nos pillats al bosc –diu en Carles pensatiu.
–Em sembla correcte –diu en Jorge.
–Carles, quan vosaltres aneu cap allà, assegureu-vos d’anar bastant abans que nosaltres, sobre tot; la nostra intenció és anar-hi a les tres menys cinc, si vosaltres aneu a menys vint per exemple, us donarà temps per tornar el més aviat possible per Can Domènech i aquestes zones –diu en Manu.
–Així no quedaren buides de patrulla per molta estona –aclareix en Jorge i en Manu afirma amb evidència.
–Perfecte, llavors fem-ho així –diu en Carles.
–Què difícil és seguir despert... –diu en Jorge.
–Ho sé. Sobre tot pel Xavi, que el nano està gairebé somiant en aquests moments.
–Calla... –contesta i en Manu riu amb ell.
–Això, tu digues-li xaval! –diu en Manu.
–Xavi, vint anys no? –pregunta en Jorge.
–Sí.
–Ja m’ha dit en Carles que has fet molt bé les pràctiques fins ara, me n’alegro per tu.
–Val, doncs ja sabem on anar –diu en Carles.
–Molt bé –diu en Jorge.
–Com es troba el David, per cert? –pregunta en Carles.
–Aquí el tenim, cansat però salvat –diu en Jorge i en David somriu per quedar bé.
–D’acord. Us deixem doncs. Aneu amb compte.
–Igualment. Fins ara.
–Vinga... Fins ara.

L’Amir intenta totes les combinacions que pot, de les nou mil nou-centes noranta-nou, ja en porta més de mil, però es rendeix.
Intenta trobar un lloc per meditar i resar, cosa que fins ara no se li ha ocorregut.
En veu baixa, pronuncia les paraules que li vol transmetre a Déu, necessita ajuda, necessita guia per no caure en la perdició. Per a ell, és summament vital resar en un moment com aquest, perquè si no, tem que el seu futur es vegi perjudicat.

A Can Domènech, ja han acabat la ruta, els policies estan fora del cotxe, apagat per un moment, mentre estan a punt de decidir què fer a continuació.
–Vamos a Can Palau no? –pregunta en Manu.
–Ojalá estar unos minutos más y ya... –diu en Jorge cansat.
–Jorge, aquí donde estamos, no va a pasar nada, por mucha rabia que me dé decirlo...
–Me cago en la concha de su madre, realmente sí es difícil encontrarlo... –diu amb pessimisme però amb els nervis continguts.
–Ojalá vinieran ya los refuerzos. Porque no ayuda mucho estar así.
–Deberíamos encontrarlo Manu. Subamos al coche y vayamos a Can Palau, ya de una vez –diu amb una paciència debilitada y es dirigeix al cotxe.
–Deberíamos... –diu amb dificultat.
En Manu conté la ira que s’expressa en la seva cara.
–Vamos Manu, no podemos quedarnos –diu en Jorge fart d’esperar.
Amb suficient insatisfacció y molèstia, els policies i en David estan sortint de Can Domènech.
–Escolteu, estaria bé saber com estan els meus, en algun moment ens haurem de passar per l’ermita.
–No els hi passarà res David, segur que estan bé –diu en Jorge.
–Sí, doncs no sé jo eh... –respon insegur.
–David, això és una merda, ho sabem val? Però ara no podem fer res més –diu en Manu sense ganes de parlar.
–¿No podria una altra patrulla quedar-se allà, per vigilar? –pregunta amb sinceritat.
–Ara no –respon en Jorge.
Ja han sortit. En David està esgotat i la frustració dels policies també li influeix. Mira a través de la finestra com les llums desapareixen i entren de nou al bosc.
Frenen. Calculen quin és el camí pel que han de dirigir-se, si l’esquerre, o el dret; si pel sud o pel nord. Ho han comprovat. Agafen la primera opció.
Malauradament però, per sorpresa de tots, s’escolten dos trets al nord, no molt lluny de la seva posició. Segueixen tenint una opció per escollir, i poca benzina. El temps s’està acabant.

-------------------------------------

CINQUENA PART: DEMÀ