El final del Montnegre, part III

01:00
Comissaria de Calella, el recepcionista rep una notificació urgent sobre dos desapareguts a Tordera. Els dos policies locals de l’edifici també la reben.
Van cap a l’entrada.
–A veure, tenim una patrulla activa prop de la riera i una altra al carrer Església, deixem-los tal i com estan. A la muntanya hi ha dos Mossos d’Esquadra que han arribat fa més o menys una hora, encara hi son i ens necessiten urgentment, d’acord? Quedem-nos amb això –la porta s’obre i es para un segon–. Hi ha algun dubte o ja tenim clar què farem?
–Ho tenim tot clar.
–Segur?
–Sí, va engega el cotxe Carles.
–Som-hi doncs Xavi, va! –acaba i fa una palmada.

Ara sí que a l’ermita no podem dormir. L’esverament del grup ha tornat, discussions i desesperació sense pausa, és la nit perfecta per no somiar, és el millor exemple de com tots reaccionem quan les coses van pitjor que malament. L’Anna ha tornat a l’ermita després d’establir contacte a un espai on hi ha millor cobertura. L’esgarrifadora preocupació de l’Amir i el David ens posa inquiets de ment; existeix la suposició que han desaparegut, però estic segur que no. És a dir, no pot ser només una desaparició...
L’ambient mogut s’atenua per sí sol al cap d’una estona.
–Anna –intenta parlar l’Andrés primer–. Quan vindrà la policia?
–No ho sé... D’aquí uns minuts vindran, confiem amb ells perquè són quatre polis i ens ajudaran a trobar-los –patidora ella també, ens suplica–. Nois si us plau intentem no estressar-nos; els trobaran segur, seguríssim, hem de confiar en els Mossos i la Policia Local ara.
És optimista, però clarament no pot demanar prou, tinc moltes ganes de sortir d’aquí i fer alguna cosa en comptes de quedar-nos, estic per dir-ho... Però no, és inútil.
–Merda... –es queixa en Tomàs.
Aquí son tot més queixes i poca esperança a un volum baix de veu. De sobte, el Mario parla.
–Algú més ha estat despert quan... quan han sortit de l’ermita?
–Què? –pregunta la Silvia i tots l’escolten.
–Que si algú més, ha estat despert quan s’han anat? Us ha semblat veure una llum?
–Sí! Però només he vist una llum –responc en mig de les negacions.
–Què? –pregunta el Tomàs
–Hòstia... –murmura l’Andrés.
–Sí, sí, he vist una llum. Però...
–Eric què cony has vist? –em pregunta la Silvia.
Intento recordar.
–Juraria que he vist una llum i res més... Aix, Mario, tu què has vist?
–He vist com el David estava per un moment a fora. Llavors una persona els ha apuntat...
–Hòstia puta, i no ens podies haver avisat!? –exclama l’Etna i li indico que es calmi amb la mà.
–Etna, xst... –li demana l’Anna.
–En David ha tancat la porta, i m’ha dit... no perdó, m’ha indicat amb la mà... –fa el gest de silenci, es fica el dit índex davant els llavis per cinc segons, tal i com ho recorda.
Aquest detall, sol, ha creat un nou gran dubte sobre la situació.
–Com? Com? O sigui, t’ha dit, o sigui t’ha indicat això? –li fa el gest l’Anna i ell afirma–. Tal qual? –afirma de nou.
–Hòstia puta –responc en veu baixa i amb to de surrealisme.
–Tu, com algú els hagi seqüestrat –diu el Tomàs.
–Segrestat, i no, no diguis això Tomàs perquè ara no ajuda –li contesta l’Anna com si encara no estigués farta d’ell.
–Però penseu-ho –diu, i gairebé ningú el vol escoltar, s’aixeca–... No, no, penseu-ho, tu pesats creieu que estic aquí per dir tonteries i ja?
–Eh, pesat tu vale? Que l’únic que fas ara sembla que sigui preocupar-nos, sí hombre, estem aquí per aguantar-te? –pregunta l’Etna fent una cara de “no et fot”.
–Però no ho veieu que pot ser un segrest?!
–Tomàs! T’hem entès, podries seure, si us plau? –li suggereix l’Anna, i prou frustrat, fa cas.

El David i l’Amir segueixen davant del caçador.
La ruta no és improvisada, saben per on anar gràcies al seu guia mortífer, que tenen just al darrere.
Però quan les coses no es calmen per al caçador, menys per ells dos; una llum blava intermitent s’intensifica per darrere.
–Veniu amb mi, veniu amb mi! –els hi exclama i procuren no ignorar-lo per por.
La policia està a punt de veure’ls quan intenten arribar al camí secundari més proper, però en l’últim moment i de manera improvisada, el caçador corre en descens pel bosc, entre tota la vegetació.
Sense voler, l’Amir s’entrebanca i cau cap a un arbre, abraçant-se just al moment abans d’impactar contra el terra de morros. El caçador quasi es clava un ull contra un pal d’un altre arbre, però ha frenat a temps. L’Amir no ha aconseguit fugir...
–I el teu cap? –pregunta el caçador preparat per seguir escapant-se.
–No ho sé... –respon una mica ferit i bastant ansiós, després d’aquesta recent adrenalina.
El caçador l’agafa pel braç.
–Seguim!
Mentrestant, el David es topa amb el cotxe dels dos Mossos d’Esquadra.
–¡Quieto ahí! –exclama el copilot mig sortint de la porta i apuntant-lo amb la pistola.
Per pur instint aixeca les mans. Els dos han sortit gairebé al mateix temps, el conductor espera per calmar la situació, engega la llanterna.
–No, no estic amb l’objectiu! –exclama el David.
–Ets un dels desapareguts? –pregunta el mateix oficial, canviant al català.
–Sí, soc en David, y no, no es una desaparició, un... un ens ha segrestat, ho... ho ha intentat! –rectifica.
L’altre oficial intervé ràpid, després d’escoltar el seu nom.
–Saps on ha anat? –pregunta amb un accent peculiar.
–Deixeu-me entrar al cotxe si us plau i us ho dic, està molt a prop!
–Va, va, Manu, dejálo entrar que seguimos.

* * *

A l’ermita, els altres dos oficials acaben d’arribar, per un moment hi ha hagut tensió abans de veure’ls a l’entrada, però ens hem alleujat.
–Bona nit... Hem vingut a ajudar-vos –diu el primer oficial.
–No patiu, que ja estem aquí –diu l’altre oficial, sona despreocupat i es veu molt jove, sembla de la meva edat.
El primer en parlar fa una introducció.
–Aquest és el meu company Xavi, jo soc en Carles, estem de reforç pels Mossos d’Esquadra –en Xavi afirma educadament.
–Gràcies per haver vingut nois. Espero que no se us compliqui la feina –diu l’Anna.
–Sí, hauríem de veure... Sabem que esteu molt preocupats, però estem fent el millor que podem –diu el Xavi i en Carles continua abans que diem alguna cosa.
–Els Mossos s’han quedat patrullant a prop de la vostra zona després de l’incident, i s’han quedat el temps suficient. Tenim bones noticies.
–Què ha passat? –pregunta l’Anna més atenta que mai.
–Un segrest, ja us ho confirmem ara mateix.
Les nostres sospites es fan certes.
–Hem trobat un dels dos desapareguts, està bé, no li ha passat res –ens comunica en Xavi amb veu alta.
Hi ha un alleujament general, però se sap que això no és tot.
–I què hi ha de l’altre? L’heu trobat? –pregunta l’Anna.
–Si us plau... –suplico amb veu baixa.
–Tranquils... Ei, mireu, escolteu una cosa... –ens diu el Carles ajupint-se davant de nosaltres.
–El trobarem. De moment tenim al David, que ens han informat que és el vostre cap, cert? –pregunta el Xavi i afirmem–. Val, i l’altre, el trobarem, no pararem de buscar-lo en tota la nit. Si és necessari –aclareix.
–Nois, estamos en ello, val? No pararem com diu el meu company. No pararem de buscar al responsable i vull que ho sapigueu des d’ara. Mentrestant, vosaltres quedeu-vos aquí, si us plau, no sortiu d’aquesta ermita perquè podeu córrer perill, aquí dins ja esteu protegits. Confieu amb nosaltres, acabarem trobant aquest fill de puta, no se’ns escaparà –diu amb intenció d’ànim, i no li surt malament.
En Carles ha fet un esforç professional per transmetre’ns seguretat, es nota que té l’actitud d’un policia dedicat.
–Sí? –pregunta i afirmem–. Molt bé. I, sobre els vostres companys ferits, l’hospital ens estarà informant del seu estat.
–Moltes gràcies per tot el que feu –diu l’Anna.
–Per això estem aquí. Un consell abans d’anar-nos... intenteu dormir, sé que no és el que voleu escoltar però, us aviso, se us pot fer molt llarga la nit...
–Això intentarem –afirma l’Anna.
–Som-hi Xavi.
–Adeu macos –s’acomiada.

El caçador troba una manera d’escapar-se junt amb l’Amir; després d’haver travessat un rierol, pràcticament escapen del mig del bosc, però el mateix vehicle arriba per on volen sortir. Agafa l’Amir i retrocedeixen uns metres fins que s’amaguen darrere un sac de fulles, abans que parin el cotxe i tanquin les portes. Il·luminen a la seva esquerra, la casa on el caçador vol entrar i també el que pot estar darrere. Mentre, la llum arriba però no es detecta res sospitós, el caçador aguanta la boca de l’Amir i amb l’altra mà li aguanta el ganivet al coll.
–Aquí no hay nada, vámonos –diu un dels Mossos–. No se escucha una mierda.
En David els observa amb ànsies i unes branques es mouen a l’altre cantó, més endavant.
–A ver, tal vez están ahí –diu el mateix Mosso.
L’altre sospira.
Avancen el cotxe i continuant investigant. L’Amir intenta moure’s i el caçador aguanta amb més fortor el ganivet.
–No et moguis fins que et digui...
Només un dels policies és a fora i continua il·luminant amb certa obsessió el bosc interior, tant per l’esquerre com per la dreta; veu que no hi ha res i vol seguir, però no triga molt en tirar enrere quan el seu company li pita. Se’n van amb el David, tornen per on han vingut.
–Val, ja estem –diu el caçador i l’Amir s’aixeca amb molta cautela–. Ja està, pots estar tranquil. Fins ara has estat bé, però pobre de tu com acabis despertant una alarma... I sí, hi ha cobertura a casa meva, per això t’aviso –acaba advertint-li.

En David escolta la conversa entre els policies, mentre segueixen buscant sobre rodes.
–Bueno, este capullazo será difícil de encontrar eh.
–No será la primera vez.
–¿Cómo crees que irá todo en Lloret esta noche? Porque con tanto guiri borracho e inmigrante de todo tipo...
–Che, tampoco te pases, ni que fuera Hospitalet...
–Bueno ya, o Barna, que no veas como está...
–Perdoneu la pregunta, però, com us dieu?
–Jo soc el Jorge, company, l’argentí català, com bé escoltes.
–I aquest català-murcià que escoltes aquí, que li posen les ties guapes igual que disparar amb l’escopeta, el Manu. Ara ja saps més de nosaltres, campió –diu el copilot mentre riu mirant en Jorge i aquest nega amb el cap.
–Merci per haver-me trobat.
–No vulguis culpar el noi eh, no s’ha escapat perquè sí, és que no tenia més opció, ja ho hem entès. Aquest puto caçador que va per lliure, pitjor que qualsevol moro per la nit... Però tu tranquil, que l’acabarem trobant.
En David es queda estranyat, però afirma.
–Disculpa el Manu, i... la nostra peculiar amistat. Portem treballant junts fa més de deu anys i... quan ens envien lluny sorgeixen moltes converses. A vegades ell es fica a parlar d’aquesta manera, però, li ajuda a afrontar situacions difícils, saps?
–Tinc problemes d’ira, fill meu. No és fàcil de gestionar. Però tu tranquil, que aquí ningú morirà avui; excepte aquest idiota, si això li espera.
–En el moment que han saltat els dos a l’interior del bosc, just abans, casi agafo l’Amir. És com es diu el que segueix atrapat.
–Merci per la informació David.
–Em cago en tot –murmura el David–. Per on anem ara?
–Jorge? –pregunta el Manu.
–Ara estem passant pel carrer Maresme, abans d’entrar per Can Domènech; ens quedem en aquesta direcció i traiem el dron; llavors, si no veiem res, entrem a Can Domènech i el tornem a treure.
–Oye es más probable que esté por el bosque por eso, no por esta urbanización... –diu el Manu.
–Es muy probable che, pero antes hay que hacer un reconocimiento general tanto fuera como dentro del bosque, es necesario.
–Por eso yo hubiera traído dos drones, no uno.
–Ojalá nos hubieran dejado. Después ya viajamos por el interior de nuevo; y con suerte, lo localizamos, y lo atrapamos.
En David es queda amb aquests Mossos, que fins ara no n’ha vist mai així. Reflexiona en silenci.

L’Amir i el caçador entren a la casa.
–Posa’t còmode, seu, respira, que d’aquí poc tornarem a sortir.
Veu la casa per dins, és rústica, encara que també militaritzada, amb il·luminació suficient i prou confortable per estar en mig de la muntanya. A fora, al costat, hi ha un petit jardí.
–T’agrada?
–Està bé –respon cautelosament.
–Si us plau, no tinguis por, reconec com em mires i que no et fies ni un pèl de mi. Al menys no parles tremolant, però et penses molt bé què dir. Com si fos una decisió de vida o mort, no? –li pregunta amb la seva destacada veu d’indiferència, mentre l’observa.
–Suposo.
El caçador sospira.
–Au va, seu.
L’Amir li fa cas i es queda en un racó, recolzat a la paret. El caçador se’l queda mirant amb incertesa.
–Haig d’anar al lavabo.
–Dona’m el mòbil –fa un aclariment–. Que sí, que pots anar collons, però a canvi em dones el mòbil.
En molt pocs minuts, l’Amir torna a seure’s. El caçador extreu les peces extra d’equipament de caça que hi ha dins del seu baül d’objectes, s’ha quedat amb quatre: un visor nocturn, llanterna ultra violeta i dos ganivets de bota.
Es dirigeix entre la pica i la rentaplats, a un dels calaixos on guarda la medicació que necessita. Treu una de les tres pastilles que queden i se la fica al mig de la llengua; obre l’armari de dalt per agafar un got i omplir-lo d'aigua; mira l’Amir mentre ho digereix tot.
–Modafinilo, per seguir despert.
–No entenc perquè vols fer això, no-no-no, no... no ho acabo d’entendre –diu l’Amir i el caçador indica amb la mà que es relaxi.
–No ho entendries igual que jo. Però una cosa és certa, no tinc res millor a fer.
–É-é-és un senglar no... no és una persona la que estàs perseguint. De debò?
–No et capfiquis, d’acord? Mira quedat aquí si vols, però no et servirà de res, perquè jo tinc el teu mòbil. I si vas amb mi, no podràs avisar a ningú tampoc. És així de simple, maco. O vens amb mi o et quedes aquí fins que surti el Sol i probablement estiguis perdut.
–Per què no tornaries en aquesta casa? No... no entenc res del que fas, no em quadra...
–Tranquil... No, perquè no és meva. Era del meu padrí, però està mig abandonada com veus –especifica–. M’he cuidat d’ella fins ara, però les coses han canviat per sempre, després del que m’ha passat –es confessa.
L’Amir es queda perplexa amb ell.
–Seré sincer amb tu –diu el caçador amb esforç i s’asseu davant seu.
–Un moment, un moment! –exclama i es fica dret, el caçador el mira amb màxima atenció–. Si tu ets d’aquestes persones... Si ets d’aquests que no té... res a perdre... per què em necessites? –pregunta quan ha estat a punt de pujar el volum.
–És molt simple.
L’Amir, prou audaç, agafa la cadira i seu novament, formulant una altra pregunta al final, però fallant a l’hora de calmar-se i no mostrar-se enfadat.
–D-deixem, deixem dir-te una cosa més. No necessites a ningú. Si és que –somriu–... Només em vols utilitzar per aconseguir una cosa que només a tu t’importa! Joder, per què?! Per què no ens deixes en pau i ja?! –li pregunta sonant histèric.
El caçador, ha deixat que es desfogués i no es mostra ofès, encara que així no és com se sent.
–Jove... Tinc més de cinquanta anys, i tu no tens ni puta idea de què és el patiment... Tu no has viscut prou per experimentar dolor i pèrdua –li diu amb els ulls ben oberts, expressant-se amb els cinc sentits–. No t’imagines com de forta pot ser la derrota. No saps què significa estar sol i abandonat per la mà de Déu. Des que aquest senglar ha matat el meu últim amor, ja no em queda res per cuidar o estimar. Si no fos per ella, no hauria sabut què és l’amor, i sí, encara que sigui un senglar el qui me l’ha pres, creus que tiraré la tovallola?! –crida de sobte i amb indignació, calma la seva expressivitat i es prepara per sonar com en el fons és, un ésser irremeiable–. Com creus que em puc ajudar a mi mateix si ningú abans m’ha pogut ajudar prou, ni tan sols els meus pares? Hi ha persones que neixen condemnades; malgrat això, fins i tot aquestes tenen una gran motivació per seguir endavant. El que vull fer és brutal, però és l’única manera que tinc jo per trobar la poca pau que pugui abans de morir. El que vingui després segur que no és bo, però, tant em fa. La vida ha sigut cruel i selectiva amb mi. Doncs així soc jo també.
El caçador finalitza el seu monòleg amb una afirmació irrevocable, mentre es dirigeix a la porta. L’Amir es queda ben callat.
–No sentis pena per mi, si us plau. Així m’ha tractat el destí fins ara, però encara tinc l’esperança que aquesta nit sigui diferent. Acompanya’m, o queda’t aquí. Última oportunitat –li diu a l’Amir i aquest reflexiona una mica nerviós–. Escolta, la raó de perquè estàs aquí no és perquè siguis el meu escut... No, pots ser-me útil, pots ajudar-me, i et puc ensenyar a sobreviure, en poc temps.
L’Amir aixeca el cap lentament i se’l queda mirant.
–Aprofita aquest moment i no et quedis sense fer res.
–Que et follin. Jo penso quedar-me –li diu fredament però encara intimidat.
–Tu mateix. Però sàpigues que no he volgut enganyar-te.
El caçador, decidit i sense mirar enrere, tanca la porta.

--------------------------------

QUARTA PART: DIMECRES 29