Galeria d'ombres: L'infant que sentia passar els trens

Era un infant, terroritzat per les ombres, canviants i bellugadisses al caprici de la fosca llum de l'exterior projectada a les parets de la cambra, i per les histories que havia sentit de boca dels adults.
Heu intentat mai escoltar el silenci ?.
El silenci s'apareix de nits, amb la seva càrrega de sorolls estranys, de vehicles que frenen i acceleren fent petar el motor; embriacs que criden i canten cançons de borratxo; fanàtics de la provocació, o senzillament estúpids, que amb l'excusa d'un èxit esportiu aliè tabalegen llur eufòria cridant insults i fent sonar clàxons. Sovint es poden sentir silencis quotidians, com breus gemecs de plaer o de dolor sorgits d'ignots apartaments, emesos per veïns anònims i desconeguts; cisternes que es buiden; ascensors que pugen o baixen; tot plegat res: nomes el soroll del silenci.
Però al infant li feien por, molta por.
La "Ciutat Industrial d'Abans de l'Era dels Polígons" era tota ella una gran fàbrica que no parava mai, ni de dia ni de nit: carruatges carregats de caixes de fil i peces de roba, tibats per enormes cavalls ressonant per l'empedrat dels carrers mal il·luminats, seguits d' un reguitzell de renecs i veus aspres dels carreters, inspirades per un excés d'aiguardent i de males puces.
-"Aquesta gent estarà condemnada a les flames del infern"- pensava ingènuament el nen esporuguit, tapant-se amb la roba del llit. De ben segur ho pensava influït per les classes del Pare Joaquim de "Can Culapi" i els tips de "Pastorets" que un any rere l'altre li feien veure al teatre parroquial. No podia imaginar-se que la condemna i el infern d'aquells escarrassats era ben bé allà mateix, a ran de terra i al mateix carrer.
Parapetat sota els llençols, com un esporuguit soldat a la trinxera, el nen podia afegir a les seves pors l'inútil crit del "vigilant" cantant les hores amb franca competència amb les campanes de l'església; tanmateix l'udol de les sirenes dels antics vapors tèxtils que cridaven els obrers als canvis de torn, sonant totes a la vegada, sense sincronització i des de varies barriades, donant a la foscor i al silenci una certa aparença de raid aeri en temps de guerra. Llunyans sorolls metàl·lics de càrrega i descàrrega d'un magatzem del final del carrer li semblaven els sons de les forges de l'avern; les trepitjades de gent que, potser, anava tard a la feina, amb llurs veus apagades, xiuxiuejos, riures,i alguna tos, les d'ànimes en pena. Tot plegat era més que paorós!.
I ben lluny, un agut xiulet, com el udol d'una rara fera ferida, llarg i evanescent, d'un ferrocarril que passava. Era un tren inconcret, mai vist aquelles hores de negra nit, que creuava els llunyans ravals dels afores. Venia de Barcelona i anava lluny, molt lluny, cap aquell Ponent on a la tarda s'havia amagat el Sol -potser fins la llunyana Lleida, o més lluny encara- El so del xiulet, esfilegassat com un fus caigut d'un vell teler, s'afegia al terror del infant, que s'imaginava un comboi d'ànimes fantasmals viatjant al purgatori nit enllà. Quan el crit esfereïdor de la màquina de vapor quasi ja es feia imperceptible, el terror s'anava esvaint. Era quan el silenci callava ja d'una punyetera vegada i la son apareixia com un embolcall fosc i misteriós.