Fusta d'artista

Anava vestit pel poble amb xandall, sempre de marca, però com ell tenia estil propi, per que era un bohemi, acabava rematant el seu look especial sortint al carrer amb gavardina i nàutics. A la seva imatge peculiar de vegades afegia complements com mocadors de coll llampants, enormes ulleres de sol o barrets atrevits, que el feien objectiu de les mirades i comentaris maliciosos dels veïns, que ell volia interpretar com admiració o fins i tot enveja.

Havia tingut varies dones, però mai cap relació li funcionava del tot. No tenia clar què volia en les seves parelles. Cap era el que ell necessitava. En canvi, el seu grup d’amics el feia sentir genuí i especial, perquè tots eren tan corrents i normals. Pobrets! Els coneixia des de ben joves, de les temporades que acompanyava al seu pare, director d’alguns apartaments turístics i càmpings a la costa. Mentre el pare inspeccionava les instal·lacions i es reunia amb els treballadors per donar instruccions, ell passava les estones fent entremaliadures amb alguns nens que estiuejaven allà.

Tampoc havia tingut mai clar què volia fer a la vida. De ben jovenet i amb l’ajuda del seu pare, havia muntat un estudi de fotografia amb tota la il·lusió però gens d’èxit. Després va venir el de ceràmica i escultura amb el mateix resultat. La paciència del seu pare era infinita, com la seva certesa de que finalment aconseguiria l’èxit. Es va atrevir amb la pintura, per que ell era un artista amb una creativitat sense límits. Va provar sort també escrivint una novel·la. Havia tingut una vida tant interessant que ho havia d’explicar.

Ara, amb l’ajuda d’una novia modista amb la que sortia des de feia uns mesos, potser crearia la seva pròpia línia de roba, perquè imaginació i estil no li faltaven. Trucaria al seu pare i li proposaria la seva nova idea. Segur que li encantaria i amb una mica de sort potser li agradaria invertir en l’últim projecte del seu fill, l’artista incansable i etern emprenedor.