Fum al cap

et comento aquest petit relat-reflexió... pr la qual jo també he passat i encara estic... espero que el fum es dispersi aviat....
fins la propera
joan

Em quedo amb una frase significativa i, per a mi, molt i molt pròxima: "Hi ha moltes mans esteses cap a mi però em llisquen com si estiguessin untades d'oli."
Crec que aquesta sensació l'hem pogut sentir tots en un moment o altre i, en aquest cas, està expressada amb les paraules justes.
Et felicito!

lliscada cap el forat negre de la depressió, i ho fas molt bé perque expliques sentiments que són autèntics. Per els que hem patit algun d'aquests trastorns ens resulta encoratjador saber que hi ha més gent que sap explicar amb paraules aquests sentiments d'angoixa. Gràcies per compartir aquest relat!

Com que fa temps que no publiques he decidit de rellegir els teus relats, i no m'en puc estar de comentar aquest, el meu preferit, sens dubte.
Quant tornaràs a publicar?

Domi

curt i sentit relat, que t'acaba fent sentir els neguits de la protagonista, que amb tan poc d'espai, té el seu merit. Mol bé.

Ha estat un plaer i l'he trobat entretingut i amè. Hi ha un puntet de tensió molt interessant. Gràcies per enviar-me l'enllaç!

Salut i ànims!!!

V

aquest deambular en una boira espesa,
o en un tunel , que al final es una cova;
hi ha tanta gent amb el pilot automàtic,
hi ha tanta cor que batega per inèrcia.

Semblaria el passar per la vida,
com en el tren de la bruixa,
amb els ulls tancats i sense veure res
de bo ni dolent...i no saber ni voler
parar o baixar.

Avet

Torno a passar per aquí en un dia tot just de boira... no tan espessa com per no veure-hi la pròpia ombra, és cert, però entre els tons grisos de l'ambient i la pluja que entela vidres i visió, el resultat és que no s'hi veu massa clar: resulta un bon entorn per rellegir el teu relat!
En moments com aquest, resulta entenedor que a algú se li faci fosc en mig del dia...

Has deixat escrit allà als meus "nans" escrits Amb pocs mots breus que, encara que mai has escrit nanorelats, t'agafen ganes de provar-ho: bé, si vols llegir-ne uns quants més, pots passar-te per Tots per cent i descobrir-ne un altre grapadet.

T'envio una abraçada, confiant que no t'arribi massa humida per la pluja, sinó càlida,
Unaquimera

Estic encantat d'haver llegit aquest relat, i el trbo molt bé és la darrera part on es barreja la bojeria amb el misteri i on no es pot desvetllar la realitat

Ara feia dies que no em conectava i 'he trobat amb aquest interessant relat. M'ha agradat molt com aboradaves una situació tant complicada d'una manera tant senzilla.
Domi

explicat amb encert de paraules.

Has començat introduint-nos en una situació quotidiana i has acabat colpint-nos amb el sentiment de la protagonista.

Et felicito. Benvinguda a RC

En contesta a l'Anita he de dir que aquest relat encar que està escrit en primera persona no em va succeïr a mi, sinó que el vaig escriure després que una persona molt apreciada del meu entorn proper em digues aquesta frase "sembla que tingui fum al cap" per expressar-me en l'estat de profunda depressió que és trobava. Em va culpir molt tots els dubtes expressats per ella , i n'hi vaig afegir uns quants per fer la història més amena.
Gràcies pels vostres comentaris. M'animen a continuar escrivint.
Cendra de flor

Com desprès de un dia clar i solei,
pot aparèixer una boira pesada de plom;
e instal·lar-se a viure,
com un mal son.
i sembles recordar enllà del temps,
un sol taronja que acaronava,
i que omplia d e llum;
però el mateix lloc ara es color de cendra.

Tot torna i tot s' en va,
i el vent, amorosidor de les consciencies,
retornarà la llum.

Avet

Doncs tinc que expressar-te la meva satisfacció ja que he passat una estona mol agradable llegint-te
Aquest relat que trobo que esta mol bé., no se si es un cas viscut per primera persona, si no es així la sabut plasmar acuradament, m'encanta no solament com las comentat si no el que dius.
Et felicito cordialment i per mi tel valoro en un 10
anna

Per una d'aquelles casualitats de la pàgina he arribat fins al teu espai i he llegit aquest relat: realment, tal com dius en la introducció, la ment humana és ben complicada!

Quan comences, parteixes d'una situació absolutament quotidiana, d'unes sensacions que segurament molts lectors podrien considerar seves. Conforme avança el text, es van personalitzant els aconteixements i es va enfosquin els pensaments: crec que ho has anat portant molt bé, el monòleg.
El títol resulta molt adient!

Ja que m'agrada el teu estil, tornaré a passar per aquí a llegir-te.

Tot veient que encara no fa un mes des que vas publicar per primer cop, aprofito per donar-te la benvinguda a aquest espai de lletres: espero que en gaudeixis!

T'envio també una abraçada per celebrar que t'he descobert com autor/a,
Unaquimera