Melodia estrident: Capítol 17: El parany

Ja era un quart de sis, i no havia arribat ningú a casa de la Maria. Ella, no defallia, estava preparant entrepans i begudes per totes, tal i com havia promès, també havia comprat una capsa de galetes assortides i coca.
- Quin fracàs, si no ve ningú- cavil•lava, quan de sobte sonà el timbre i començaren a arribar nenes: de quart,de cinquè de sisè, de setè, fins a les seves companyes de vuitè. No va poder comptar quantes, però la seva mare no parava de treure safates d’entrepans, amb un somriure immens als llavis, doncs feia dies i dies, des d'abans de la mort de l'àvia, que no veia tant animada a la seva filla, pensava que era una despesa ben empleada.
La mare atribuïa a la mort de l'àvia tot el malestar de la seva filla sense saber el calvari que estava passant a l'escola. Elles dos no tenien discussions ni problemes, però no es tenien confiança, per explicar-se els problemes o les petites intimitats.
Quan tothom van acabar de berenat, van asseure’s en rotllana i la Maria va començar a explicar el seu projecte.
- Jo faré d'esquer, faré com sempre, deixaré que em comencin a insultar a l'hora del pati, i de sobte fugiré. Però, ben al contrari del que faig sempre, enlloc d'anar a l'estructura del pati gran, aniré al pati petit, al costat del despatx del director i allí faré cantar tot el que van fer a la Dènia i tot el que m'han fet a mi- va declarar la Maria.
- Vosaltres- va explicar la Maria- assenyalant a dues nenes molt quietes, sobre les quals ningú no gosaria a dubtar de la seva paraula, teniu una altra feina, més complicada. Heu de convèncer, tant si com no, al Director i als dos mestres que estiguin vigilant el pati, que s'estiguin a dins del despatx del Director, amb la finestra oberta i la llum apagada sense fer soroll, escoltant sigil•losament, sota de la finestra, com si fossin lladres, o millor dit policies en una missió de vigilància a uns delinqüents que estan a punt de fer un delicte.
- Però, com ho podem fer això?- va insinuar una de les nenes- el Director mai ens farà cas.
- Si, si tens raó, però li contareu una petit engany, li direu......- la Maria no podia continuar per la inquietud que sentien les altres nenes i que no li deixaven acabar la frase.
- Vvaa, vvaa qquuee llii ddiirraann ? - van qüestionar intrigades les bessones.
- Deixeu-me acabar, com voleu que ho expliqui, si no puc finalitzar l’explicació tranquil•lament?- va esgrimir la Maria força contrariada.
- Si, si li indicareu que hi ha nenes que van allí i no sabeu que fan, sabeu que aquestes coses els preocupen molt als grans i de seguida malpensen- sortosament la Maria va aconseguir completar la frase d’una vegada per totes.
- Això és molt perillós!- van indicar algunes veus.
- Si no surt bé el director ens pela! - van opinar les dues afectades.
- No! Elisa i Glòria, vosaltres no heu de dir res de res, la seva imaginació ja farà la resta, només heu d’explicar els fets. La frase textual que heu d’articular us l’he escrit en aquest paper:
Elisa: - senyor Director, la Glòria i jo, jo volem parlar amb vostè, d’una cosa que fa uns quants dies que passa i veurà no sabem com explicar-ho.
- Digueu, digueu, no tingueu por – digué la Maria simulant la veu del Director.
Glòria:- Doncs, que hi ha unes nenes que sempre van a jugar al pati interior, aquell que hi ha al costat del seu despatx.
Elisa: - I, no sabem que fan, i potser.. vostè com té el despatx, que hi dóna ho pot esbrinar.
Glòria: - Pot estar escoltant a les fosques i pot ajudar-se amb el testimoni dels mestres que vigilin el pati.
- El Director no dubtarà ni un sol moment de la vostra paraula - va prosseguir la Maria, que se sentia molt orgullosa del seu pla.
- La resta de la feina, es més arriscada físicament, - va anunciar la Maria- heu de fer de muralla i no deixar passar només que a l'Eugènia. Les altres no han de passar.
- Per què? - va inquirir amb estranyesa la Felisa, una nena molt alta i forta, però sense gaires gambals, que feia setè de bàsica, però que era com un armari robust i resistent dels què fabricava el pare de la Maria.
- Ja que entre totes em poden fer mal i no deixar-me ni començar a explicar res de la història ! - va resoldre amb molta rapidesa la Maria.
- En canvi ella sola no em pot guanyar i jo la podré provocar i fer-la parlar.... sense la seva cort no és ningú.
- Si vint nenes us col•loqueu davant seu, segur que no poden passar, no heu de cedir, jo depenc de vosaltres, estic a les vostres mans- va aclarir la Maria.
- No et preocupis- va insinuar la Felisa, fent-se la important - només en que jo em planti davant ja no passaran...
- Clar, per això és important que no hi hagi ningú al pati vigilant!- ara ja ho entenc va deduir en veu alta una de les bessones.
- Sinó podrien deixar-les passar i la pobra Maria quedaria feta un nyap....- va continuar l’altra bessona.
- Esteu d’acord amb el pla?- va preguntar la Maria.
- Sí, si- van cridar totes- ja n’hi ha prou de tirania. Visca la llibertat!
- Ra, ra, ra, visca la Maria, que ens desfarà del despotisme !- va cridar la Felisa
- Ra, ra, ra la Dènia tornarà- van començar a cantar totes les nenes.
- Ra, ra, ra, visca la Maria, que ens lliurarà de la injustícia!- va cantussejar la Felisa.
- Ra, ra, ra la Dènia tornarà! - van començar a cantussar totes les nenes.
- No, no !- va cridar la Maria- jo no em desfaré sola d'aquelles, serem totes fent un treball d’equip i unint al màxim les nostres forces.
- No hem de tenir por, no hem de tenir temor!.
- No hem de tenir por, no hem de tenir temor!
- No hem de tenir por, no hem de tenir temor !- van cantar totes les nenes, cada vegada amb un to de veu més fort i estrident. Com si pel fet de cridar més poguessin arribar a estar-ne més convençudes.
- La Dènia ha de tornar i les dolentes han de marxar...! - van continuar xisclant totes les nenes, a conjunt, fent una cançó, que sonava a marxa militar.