Melodia estrident: Capítol 12 : La caiguda

L'endemà pel matí tothom semblava més relaxat i tranquil, aquell ambient enrarit del dia anterior s'havia esvaït i es respirava un aire de calma. Res no feia sospitar la tempesta que els esperava. Els arbres del pati començaven a treure fulles després de l'hivern, però no arribaven a fer gaire ombra, la qual cosa no era del tot necessària ja que el sol tenia poca força per molestar. Alguns petit ocells, pardals i nombrosos coloms venien després de l'hora del pati a menjar les petites engrunes dels entrepans de les nenes que havien caigut al terra.
De sobte la Maria es va sorprendre de veure una munió de gent formant una rotllana, tot just per sota de les escales d'entrada a l'escola per la part de darrera.
-Què passa? Què hi fa tanta gent aquí tota junta? Hi ha una baralla? - va preguntar la Maria a una de les bessones que tenia al davant.
-No que va! És la Dènia ! - diuen que ha caigut al terra i s'ha fet un tall al front.
-Deixeu-me passar, si us plau deixeu-me passar, és la meva amiga- grinyolava desesperadament la Maria, a qui ningú no feia cas, ja que podia més la xafarderia que no pas la camaraderia o la compassió.
-No m'heu sentit, aparteu-vos, és la meva amiga ! - proferí aquesta vegada un crit tant estrepitós que deixà bocabadats a tots, i com a conseqüència del qual li deixaren pas immediatament.
-Dènia, què t'han fet,què t'han fet aquelles? - sanglotejava la Maria.
-No, no he caigut jo sola, he caigut jo sola- s'esforçava a manifestar la Dènia, com si això l'ajudés creure's la seva pròpia mentida.
-Ah, això era el que estaven tramant ahir per la tarda aquelles? Ho intuïa, si tenia la certesa que en ferien alguna, sabia que en portaven alguna de cap.
La Maria va preguntar a tothom que hi havia per allà si havien vist alguna cosa, però quina casualitat ningú no havia vist res de res. Sabien el que els podia passar si em donaven alguna informació, ja que la propera vegada potser serien elles les que tindrien mala sort i ensopegarien.