Capítol 18 Mare i filla es retroben!

Feia dies i dies que la Maria no dormia tant bé. Sense cap malson i amb la certesa que estava fent allò que era correcte. Ara si podria tornar a mirar a la cara a la mare de la Dènia, sense haver de baixar la mirada o de canviar de vorera en veure-la.
Encara recordava aquelles paraules cruels però certes, que li havia proferit aquella tarda quan havia anat a veure a la Dènia després de l’accident o millor dit, de l’agressió que havia patit, anem a anomenar les coses pel seu nom, tal com cal, tal com haurien d'haver fet sempre.
Aquell dia tornà a aixecar-se sense problemes, amb una impaciència poc habitual en ella, es vestí i esmorzà ràpidament. Quan es va acomiadar amb un petó de la seva mare, aquesta li digué:
- Molta sort, ves amb molt de compte, filla meva. Estic molt orgullosa de tu, estàs fent el que cal....- i sense acabar la frase s’abraçaren mare i filla com quan era petita i es despertava per la nit suada i tremolosa després d’haver tingut algun malson, així era de la única forma com la nena aconseguia calmar-se i conciliar el son. Aquesta era una abraçada càlida i afectuosa, sense retrets, només amb amor.....sense masses paraules.
La seva mare, un cop més, l’havia sorprès, havia intuït el que havia passat i el què anava a passar; el problema era que no parlava gaire, no expressava els seus sentiments amb facilitat. Li havien ensenyat de petita a ser forts per sobreviure, és clar havien aconseguit depassar la guerra civil i després a una forta repressió de la Dictadura; on no podien utilitzar la seva llengua en públic; només la podien seguir utilitzant, d’amagat, dins de casa i en privat, estaven tan acostumats a resguardar els seus pensament més íntims, que ni amb els seu familiars eren capaços d’expressar-los.
No volia despertar sospites i arribar massa aviat a l’escola. Va començar a donar tombs i tombs per la ciutat. Tal com havia fet dies enrere, amb la diferència, però, que avui els veia més nets, més bonics, més seus. A cada racó hi tenia petits bons records de la seva infantesa, que li feren augmentar el seu somriure de galta a galta.
Ara passava per la plaça de Llibertat on venia amb el seu avi matern a donar menjar als coloms. Tota la setmana anaven replegant les molles de pa dins d’una bossa i els diumenges pel matí. Festa major pels coloms!
A continuació passant pel carrer Ample on encara es podia ensumar aquella olor a fum de les xemeneia de les cuines econòmiques i les estufes de llenya, li vingué el record de la seva àvia paterna, l’àvia Dolors, i de la xocolata desfeta que preparava amb uns deliciosos melindros o coc fet a casa. Com li agradava anar-hi a berenar. Clar que aquest dispendi no el feien tots els dies, aquest banquet només el reservaven pels dies que tenien quelcom a celebrar.
Ara recorria la plaça Pintor Fortuny, si aquí posaven tot de cadires, per Setmana Santa, lligades amb cordes, tot just on s’acabava el circuit oficial, part central del recorregut, pel qual s’havia de pagar una bona quantitat de diners, de bon matí, tot just s’acabava el viacrucis de les set, la gent començava a reservar lloc la professo de la tarda del Sant Sopar.
Hauria continuat així tot el mati, passejant per la ciutat i assaborint amb delit els records de cada petit racó.
Estava neguitosa però alhora tranquil•la, tenia el pressentiment que tot sortiria bé.