Melodia estrident: (Capítol 14: La fugida )

Els dies que seguiren foren cada cop pitjors. Els remordiments no deixaven viure a la Maria i a les altres nenes de bona fe. I cada cop trobaven més a faltar a la Dènia, només els quedava un consol, saber que estava a recer d'aquelles, que en un altre ambient seria més feliç.
Com ara se'ls havia acabat la diversió de la Dènia es dedicaven a molestar a la Maria. Aquesta no tenia energia per defensar-se, li mancava aquella vitalitat innata que sempre havia mostrat en els moment més difícils i complicats, només tenia forces per fugir, en un procés innat d'autodefensa, se sentia tant culpable, tant sola, tant desgraciada, tant poca cosa.
- "Ja sé , ja sé, he de fugir d'aquí, he d'abandonar aquest món" -pensava la Maria, mentre donava tombs pel carrer com una somnàmbula.
-" No sóc prou forta per continuar vivint!"- aquest pensament cada cop prenia més intensitat.
La mare de la Dènia li havia preparat una petita fugida, res comparada a la que volia fer la Maria. Aquesta escapada era sense retorn possible, només podia comprar el bitllet d'anada ja que el de tornada no existia.
-" Què serà millor?- pensava- menys dolorós un tren que em passi per sobre, un cotxe o una vuitena planta .
No s'acabava de decidir o era que en el fons sabia que era una bajanada, el que volia fer, que no solucionava res...