Capítol 22 :El retorn

Feia un mati primaveral, el sol lluïa amb una força i intensitat, inusitada per l’època de l’any en la qual es trobaven, les rames dels arbres mig brostades estaven quietes i expectants als esdeveniments que tothom estava esperant, totes les nenes estaven molt nervioses, eren a la porta de l’escola
sense posar-se a les fileres. Es diria que estaven esperant un succés important, la visita d’alguna autoritat, un president del govern, algun actor famós, un cantant de moda, tal vegada. Tothom reia, fins hi tot el seu seriós Director, que puntual com cada mati es disposava a plantar-se davant de la porta principal de l’escola per supervisar les entrades, tenia un somriure immens d’orella a orella.
- Avui, tornarà la Dènia?- va preguntar la Cèlia, que sempre estava una mica despenjada de tots els esdeveniments que es produïen a l’escola i que pel contrari se sabia com el parenostre tota la vida i miracles dels famosos de les telenovel•les i revistes del cor.
- Ssii, ssii- van contestar les bessones a duet, com sempre feien.-Ttuú qquueè sseemmppree bbaaiixxeess ddee laa fiiggueeraa? Aaccabes ddee ddeesscobriirr americaa, ooiii?
- Per què ho dieu això de mi?- va respondre ofesa la Cèlia, a punt ja de començar una discussió i/o baralla amb totes les noies que havien rigut de l’ocurrència de les bessones, quan van aparèixer, com a miracle salvador, per la porta de la tanca exterior del pati, la Dènia i la seva mare, totes les nenes van fer un fort aplaudiment, del tot improvisat. La Dènia va deixar enrere la seva mare i va córrer fins abraçar-se amb la Maria. Va ser una abraçada llarga, molt llarga i càlida, molt càlida i afectuosa.

- Oh, com t’he trobat a faltar ! - li va confessar la Maria amb veu molt suau a cau d’orella.
- Jo també a tu, jo també a tu! - va contestar la Dènia - és el dia més feliç de la meva vida!
- Tinc moltes coses per explicar-te! - va prosseguir la Maria- feia dies que no dormia tan bé com aquesta nit! Saps no podia parar de pensar en tu, de creure que t’havia fallat, que no era digne de la teva amistat, que...- sense poder acabar la frase per la impaciència de la Dènia en fer-li milions de preguntes.
- I jo per preguntar-te: Com tu vas fer per ser tant valenta? Què vas fer per aconseguir que t’ajudessin les altres nenes? Qui et va donar la idea de posar un parany? Et va saber molt de greu quan la mare no et va deixar entrar a casa ? I quan et va dir que jo aniria a una altra escola? T’has sentit molt so...?
- Respira, respira Dènia. És una història molt llarga .... tenim tot el temps del món....!
Les dues noies van marxar plegades, amb les braços entrellaçats a les respectives cintures, cap a la seva filera, mentre la mare de la Dènia somreia feliç. En el seu interior sabia que havia estat massa dura amb la Maria. Aquella mateixa tarda invitaria a berenar a totes les nenes de la classe a casa seva i li demanaria perdó de tot cor per haver estat massa injusta i cruel amb ella.