Capítol 19 La trampa sorgeix efecte?

A la fi va arribar a l’escola a les nou hores i vuit minuts, com sempre, ni un segon més ni un segon menys del compte. Hagué d’escoltar el sermonet de la mestra, que avui li sonà a música celestial. A la fi s’estava aproximant l’hora del pati, el moment de la veritat.
Tot anava sortint com ho havien planejat, no faltava ningú de cap curs. Així s’ho feien saber amb una contrasenya, que pels que no ho sospitaven era difícil de veure: Totes les noies que participaven en el pla-trampa portarien una o dues cues fetes recollint el cabell, per petites que fossin. Si passava algun contratemps se les anirien desfent com una cadena fins arribar la notícia a la Maria i el pla es posposaria uns quants dies.
- Quina sort ! - pensava la Maria- tothom porta la cua feta. Avui és el nostre dia de la sort.
Quan va tocar el timbre, tot l’engranatge del pla que havien estudiat fil per randa es posava en marxa. La Maria havia de fer una mica de temps perquè a l'Elisa i a la Glòria els donés temps de parlar amb el Director i aquest manés anar a buscar als mestres que vigilaven pati. Això, no els resultava, massa estrany a aquelles.
- Mira- va pensar l'Eugènia, ja està entabanant a la senyoreta per quedar-se a dins de la classe.
Però, aquest cop, la Maria, només feia temps, amb unes quantes preguntes xorres que van deixar bocabadada a la Camèlia.
- Senyoreta, que és més important el respecte o l’amistat?- va inventar-se la Maria.
- Però, que dius, Maria, què té a veure la ciència amb la magnèsia- li va contestar la mestra.
- Res, no té a veure res- va seguir-li el joc la Maria.
- Doncs, les teves preguntes són igual de....- la Camèlia va quedar bocabadada en veure que la Maria marxava i la deixava amb la paraula a la boca i sense poder acabar la frase.
- Cada dia està més rara aquesta noia – va pensar sense donar-li més importància. No en va fer gaire cas i es va distreure pensant en altres anècdotes, de vegades divertides en la seva dilatada vida professional, estava curada d’espants, ja que n’havia vist i n’havia sentit, de tots colors. Recordà aquella alumne que en corregir un exercici de forma oral li havia contestat que una “ nuera” era una arbre que donava “nueces” o quan li va preguntar a una noia que estava distreta i parlant a classe un exercici on preguntava que era un tornavís, la nena va contestar que era que abans ja l’havia avisat i ara la tornava a avisar.
Quan havien passat cinc minuts i trenta segons, temps necessari, per què tots els vigies estiguessin al seu lloc. La Maria va sortir de la classe amb molta parsimònia, fent el paper de contrariada, pel fet d'haver de sortir.
Com, ja comptava l’estaven esperant a la porta exterior de la classe que donava directament al pati, quan començava a baixar per la rampa van començar a fer crits hostils i poca-soltes.
La Maria va començar a córrer en la mateixa direcció que de costum però en arribar a l’estructura, passà de llarg, donà el tomb i entrà pel passadís interior per on sortien les classes que no tenien portes exteriors, fins el pati interior del costat del despatx del Director, on era completament prohibit d’estar-hi. La Maria no es girà ni un sol cop, sabia la velocitat justa, a la qual havia d’anar, perquè no l’atrapessin però que tampoc es perdessin, eren molts dies i moltes curses que portava a les seves espatlles que li havien donat una gran experiència. Tenia tot el recorregut comptat mil•límetre per mil•límetre, segon per segon. Si no ensopegava o algú se li posava pel davant no podia fallar Quan va ser dintre es va girar i ....