Melodia estrident ( Capítol 13: El penediment )

Un relat de: Cendra de flor

Els dies després de la caiguda de la Dènia transcorregueren molt lentament. La Maria i tota la classe estaven absents. Se sentien culpables de tot el que havia passat, es consideraven impotents davant aquella barbàrie que els succeïa. Sabien que havien de dir prou, però ningú tenia el valor suficient per fer-ho i mentre tant aquelles estaven en el cim del seu imperi, se sentien com unes autèntiques reines o millor dit com unes grans deesses, a les quals ningú no s'atrevia a contrariar. Aquest era un risc que no es podia assumir fàcilment, en definitiva era com jugar amb foc.
La Maria arribava cada cop més tard a l'escola embadalida amb les seves cabòries: no aconseguia espavilar-se pel matí, no tenia ànims per afrontar la situació i aquelles cada dia que passava li feien més la guitza.
-" No he estat prou valenta per cantar-ho al Director, li he fallat a la Dènia, i el pitjor que m'he fallat a mi mateixa" - pensava la Maria una i altra vegada. Aquestes frases no se les podia treure del seu interior, eren com a petits martells que feien una melodia estrident que es repetia i reiterava, com aquelles tornades enganxifoses de la majoria de les cançons de l'estiu que se't graven al cervell i per molt que vulguis no te les pots arrencar ni les pots oblidar.
-" He de fer alguna cosa ! -" es repetia la Maria, no puc continuar així.
-" Ah, ja sé li aniré a portar els deures a la Dènia i li demanaré perdó per no haver-la sabut ajudar, ella m'entendrà. Li diré que anirem juntes al Director. Segur que ja deu estar bé!"- planejava dins seu una mica més alleugerida la Maria.
A les cinc estava frisosa per sortir, va recollir els llibres i llibretes d'una revolada, ho va posar ràpidament a la motxilla, va ser la primera encreuar la porta del pati. Va dirigir-se cap a casa de la Dènia i fent aplec de totes les forces que n'era capaç va trucar a la porta.
-Qui hi ha? - es va sentir de l'altre costat de la porta. Era la veu de la mare de la Dènia.
-Hola, sóc jo, la Maria. Vinc a veure a la Dènia i li porto un regal i els deures que hem fet aquests dies a l'escola.
-Ho sento no et pot rebre - va manifestar la veu implacable de la mare tot obrint la porta de la casa.
-L'ha trobo a faltar a la Dènia!- va afegir la Maria amb un to de suplica.
-Si clar, ara no sabeu de qui riure's. Vols veure la seva cara per explicar-ho a totes i què ella continuí sent la riota de tothom. Vés-te'n i deixa'ns en pau!- va puntualitzar fermament sense esperar resposta.
-Vostè no ho entén és la meva amiga però aquelles em fan molta por. No vaig poder confessar res al Director però jo …, jo… l'estimo a la Dènia- va declarar amb veu tremolosa.
-Si l'estimessis l'hauries ajudat! No l'hauries abandonat. Ella confiava en tu. Ves-te'n tu, el regal i els deures. La Dènia mai més no tornarà a aquesta escola. Ha anant a viure al poble amb els seus avis - va asseverar la mare de la Dènia sense voler escoltar les disculpes de la Maria.
-Ho sento, jo no volia….- va somicar la Maria.
-Si no volies però per culpa d'aquelles, teva, de tota la classe i de l'escola l'hem perdut, ja no podem gaudir de la seva presència. Jo només la podré veure els caps de setmana. Però sens dubte, això és el millor per a ella. Ella és feble no podria resistir més aquesta jungla... ho entens ara.- va concloure la mare sense miraments mentre li tancava la porta als morros.
-Ho sento, ho sento!- deia mentre corria escales avall, i les llàgrimes li queien per les galtes. Una amargor dins seu li cremava el cor i les entranyes, eren les cruels paraules que li havia proferit la mare de la Dènia.

Comentaris

  • Una realitat[Ofensiu]
    brins | 10-01-2011 | Valoració: 10

    Quan una acció ens dol de debò, no podem admetre cap disculpa; ens tanquem dins de la nostra tristesa perquè sabem que res del que ens puguin dir remeiarà el mal que ja s'ha fet. No sé si això significa manca de generositat, però sí que sé que és una reacció molt humana.

    Una abraçada i feliç 2011,

    Pilar

  • El ressEentiment[Ofensiu]
    domi1 | 10-09-2010 | Valoració: 10

    Expresses molt bé el ressentiment d'una mare pel dolor que li ha produït indirectament a la seva filla.

    Felicitats
    Domi

Valoració mitja: 10

l´Autor

Foto de perfil de Cendra de flor

Cendra de flor

41 Relats

208 Comentaris

40508 Lectures

Valoració de l'autor: 9.91

Biografia:
Cendra de flor, cendra d'espina,
d'haver cregut, d'haver estimat;
per a moldre aquesta farina
cada instant fou un gra de blat.

Màrius Torres

M'encanta la dedicatoria del llibre Te deix amor la mar com a penyora de Carme Riera
A Eva, a la dona
Als que no hi són tots...
Als que es passegen del braç de la anormalitat.
Als difícils.
Als isolats.
Als pervertits.
A aquells a qui contorba la bellesa...
Però també a tots els altres.

M'agrada escoltar les cançons de Paco Ibanez, sobre tot " palabras para Julia" poema de José Agustín Goytisolo , sobretot quan necessito forces per tirar endavant.