Fugida

Un relat de: Els contes de la Meiga
Simplement, un tren. I després un altre. Un tren. En arribar a l’estació va pendre un bitllet. A on? No ho sé, que més dóna. De tota manera no hi penso baixar. Baixaré a un altre lloc.

Per fí arribà el tren. I aquest simple gest d’aixecar un peu va tenir tota la solemnitat d’un ritual.

Assaboria cada instant de tren. Cada sensació, cada paisatge nou. Només calia atrevir-se a deixar el forat, la monotonia. Ho havia de fer. Perquè ho vas fer? Havia de marxar.

Fins que es van acabar els barris perifèrics i les estacions brutes. Ho havia de fer.

I no vaig saber el motiu fins que vaig veure la línia blava que dividia el cel del mar. I les parets de roques. I la vela blanca a l’horitzó. El dia estava serè.

Perquè ho vas fer?

No m’equivocava, el dia era seré.

I va somriure, perquè comprenia. Cel blau, mar blau i la línia que els divideix.

No sabia on havia baixat. El mar remugava, la sorra era blanca. I caminava. No tenia gana. I no tenia set. Ni son. Ni ganes de fer pipí, ni necessitat de fer l’amor.

Havia trencat les cadenes. Cadenes. Cadenes d’amor i de feina, de creació i de dependència. Quan em vaig independitzar estava feliç de la meva llibertat. Però no sabia que me’n creava de noves.

Què vols? Què necessites, si ho tens tot?

No vull res. Tot ens encadena, tot ens empresona. Com més tenim, més volem i som més esclaus. Ho havia de fer. Havia de sortir.

I, ja de nit, em vaig asseure a la sorra. Havia trobat el meu amor, el mar. Era hivern i estava solitari. Pobret, estàs abandonat. Però jo t’estimo. T’estimo. Perquè sempre ets aquí. Sempre hi has estat i sempre hi seràs. Espectacle gratuït de la Natura, a l’abast de tothom, just. Just i mundial, no saps de fronteres, ni de races, ni de religió. I per això, com que és hivern, estàs abandonat. La gent prefereix les seves cadenes de materialisme egoista.

Però jo, no.

Jo, no.

I em vaig aixecar, agraint la brisa que m’acaronava la cara i el vent que m’embullava els cabells i l’olor penetrant que m’embriagava els sentits. Era feliç. M’havia després de totes les cadenes, totes les necessitats. El mar era el meu amor, l’eternitat, la immensitat, la llibertat, el silenci remorós de vida.

Perquè ho vas fer?

Perquè vaig cridar amb alegria:-Hola, mar!-i també-Visca! Visca!- i era feliç, feliç, ho entens?

-No estàs bé del cap.-Però somreia.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Els contes de la Meiga

Els contes de la Meiga

18 Relats

19 Comentaris

13273 Lectures

Valoració de l'autor: 9.63

Biografia:
Durant un viatge a Galicia, ara ja fa temps, la meva millor amiga va signar una postal en nom de totes dues com "as meigas". Allò em va agradar tant que el malnom se m'ha quedat i encara avui els meus amics em coneixen amb aquest sobrenom. Essent lluny de Catalunya per aquells àleas de la vida, aquesta web i Internet en general em permeten de seguir mentalment a casa. Aquest aliatge fet de records i melangia és el que hus ofereixo ara amb aquests contes. Un bocinet de mi que segueix a Catalunya.