Fugida

Simplement, un tren. I després un altre. Un tren. En arribar a l’estació va pendre un bitllet. A on? No ho sé, que més dóna. De tota manera no hi penso baixar. Baixaré a un altre lloc.

Per fí arribà el tren. I aquest simple gest d’aixecar un peu va tenir tota la solemnitat d’un ritual.

Assaboria cada instant de tren. Cada sensació, cada paisatge nou. Només calia atrevir-se a deixar el forat, la monotonia. Ho havia de fer. Perquè ho vas fer? Havia de marxar.

Fins que es van acabar els barris perifèrics i les estacions brutes. Ho havia de fer.

I no vaig saber el motiu fins que vaig veure la línia blava que dividia el cel del mar. I les parets de roques. I la vela blanca a l’horitzó. El dia estava serè.

Perquè ho vas fer?

No m’equivocava, el dia era seré.

I va somriure, perquè comprenia. Cel blau, mar blau i la línia que els divideix.

No sabia on havia baixat. El mar remugava, la sorra era blanca. I caminava. No tenia gana. I no tenia set. Ni son. Ni ganes de fer pipí, ni necessitat de fer l’amor.

Havia trencat les cadenes. Cadenes. Cadenes d’amor i de feina, de creació i de dependència. Quan em vaig independitzar estava feliç de la meva llibertat. Però no sabia que me’n creava de noves.

Què vols? Què necessites, si ho tens tot?

No vull res. Tot ens encadena, tot ens empresona. Com més tenim, més volem i som més esclaus. Ho havia de fer. Havia de sortir.

I, ja de nit, em vaig asseure a la sorra. Havia trobat el meu amor, el mar. Era hivern i estava solitari. Pobret, estàs abandonat. Però jo t’estimo. T’estimo. Perquè sempre ets aquí. Sempre hi has estat i sempre hi seràs. Espectacle gratuït de la Natura, a l’abast de tothom, just. Just i mundial, no saps de fronteres, ni de races, ni de religió. I per això, com que és hivern, estàs abandonat. La gent prefereix les seves cadenes de materialisme egoista.

Però jo, no.

Jo, no.

I em vaig aixecar, agraint la brisa que m’acaronava la cara i el vent que m’embullava els cabells i l’olor penetrant que m’embriagava els sentits. Era feliç. M’havia després de totes les cadenes, totes les necessitats. El mar era el meu amor, l’eternitat, la immensitat, la llibertat, el silenci remorós de vida.

Perquè ho vas fer?

Perquè vaig cridar amb alegria:-Hola, mar!-i també-Visca! Visca!- i era feliç, feliç, ho entens?

-No estàs bé del cap.-Però somreia.