Fragments del passat

Era fosc dins l'habitació, i feia fred.
Es va alçar del llit amb un esforç que podria ser considerat petit per a qualsevol prou jove o amb bon estat de salut, però no era aquest el seu cas. Feia molt temps que la força i les ganes de viure l'havien abandonat. S'acostà a la finestra i obrí per a que entrés la llum del sol a dins. Mirava per la finestra i hi veia el poble del fons de la vall, que a dures penes havia canviat en els darrers decennis. Alguna casa nova, alguna casa que ja no hi es tota, uns camps llaurats i d'altres abandonats. Era un matí de primavera tardana, amb algun núvol pel cel, i una lleugera corrent d'aire càlid que seguia el curs del riu amunt. El bosc de la façana sud ja era ben verd, mentre que el de la cara nord encara no havia recobrat la fulla del tot.
Després de fer una ullada mandrosa per tot el que podia veure, s'apartà de la finestra. Per ella tornava a ser un altre dia gris. Un dia més allà dalt, pensà. Avui, però, anava a ser un dia un xic diferent.
Va treure's la lleugera mandra de sobre, i després d'esmorzar, va posar-se mans a l'obra i a fer dissabte per la casa. Mentre treia la pols dels prestatges, li caigué un gruixut llibre en el terra de la sala, fent sonar el terra de llistons de fusta amb un soroll sec i fort. Es va ajupir per recollir-lo, i va veure que es tractava de l'àlbum del dia en que es va casar, ara fa tants anys.
L'obrí per fer una ullada, i va passar pàgina per pàgina mirant aquelles velles fotografies, ja mig cremades pel pas del temps. Recorda prou be aquell dia, que va ser un dia de celebració per a tothom excepte per a ella. No es va casar per obligació ni tampoc a contracor, més aviat li va ser indiferent. No havia estimat mai a aquell home, ni el va estimar fins que li va arribar la fi dels seus dies. Ara amb prou feines el trobava a faltar. Ell no la va arribar a maltractar mai, ans al contrari, era la seua princesa i la va cuidar com una reina fins on va poder, i va ser feliç quan ella va ser al seu costat en expirar el seu darrer alè.
No va ser culpa d'ell, que sols sentia amor per ella. Unes llàgrimes li van brotar dels ulls i van regalimar galtes avall, caient sobre el llibre de les fotos.
Tristesa. Ràbia. Enyorança. Rancor. Odi. Amor. Tots aquests sentiments i infinitat més li van sorgir del cor. No es podia perdonar a ella mateixa pel que va fer. Pel dia en que va acabar la seua vida i ara rondava el seu petit món com ànima en pena.
Va pujar a les golfes de la casa. Feia tants anys que no hi pujava que una òliba s'hi havia instal·lat en un racó. Va buscar un vell bagul de fusta on hi va desar fa tants anys tot el que era de la seua joventut. Allà on va enterrar la seua antiga vida el dia ans de casar-se i que no havia tornat a obrir des d'aleshores, potser perquè no hi havia tornat a pensar o bé perquè no volia tornar a reviure el seu passat. Es va agenollar i el va obrir.
El primer que va treure d'allà era una tela prou maca. Havia estat el seu vestit preferit, o això volia creure's. Realment a ella no li agradava massa, però va ser un regal que li va fer el seu amor de joventut. El seu gran i únic amor de la seua vida. Plegà de nou el vestit i posà els ulls en el següent objecte: un dibuix. Era un retrat de la parella, que va acabar de pintar vora una setmana ans de l'incident. Es va tapar la boca per la sorpresa, donat que ja no recordava que l'havia pintat. Unes llàgrimes li van tornar a lliscar galtes avall mentre es mossegava els llavis per contenir-se. Va acariciar la pintura seca sobre les cares amb enyorança i dolor de saber que ja feia temps que la va deixar en aquest mon.
Deixà el retrat en un costat i agafà el tercer objecte. Era una polsera casolana feta de cordills, fils i algunes peces metàl·liques molt rovellades que en el seu dia havien estat fulles, cors i altres figures. També havia estat un regal seu. Era la polsera amb la que li va demanar per estimar-se per sempre, passés el que passés i allà on fos. Se la va posar.
Va tancar el bagul i va tornar a l'habitació. Es va vestir i va agafar el vell fanal, donat que començava a fer-se fosc a la vall. Sortí de casa i es dirigí lentament cap al camí de terra, que es trobava en força mal estat degut a que per allà no hi circulava gaire gent. De fet, per allà la gent acostuma a anar en cavall o en ase més que no pas en carro, i no en volia saber res d'aquells vehicles que feien tant soroll i fum.
Va seguir el camí muntanya amunt, fins arribar al mirador del penya-segat. Les ones del mar picaven fortament contra les roques a centenars de metres sota seu. Tancà els ulls. Els llavis i les mans li tremolaven, però volia fer-ho. Volia fer-li saber que encara l'estimava, que no havia oblidat res del que va passar i li va demanar perdó per no haver anat rere seu. Perquè es va acovardir i no deixava de pensar en el que diria la gent. Perquè no va voler marxar a viure lluny del món amb la seua companyia. Perquè va ser ella qui va provocar l'incident...
-T'estimo...- va murmurar. El xoc de les onades, però, van ressonar més fort que sons paraules.
-T'estimo!- va dir amb més decisió, mentre els udols del vent ofegaven la seua veu.
-T'estimo molt Candela! Perdona'm per no haver vingut amb tu!- va cridar amb totes les seues forces. Encara que va morir quan va caure fa tants anys, tenia l'esperança que fos viva, que la sentís i tornés amb ella com en els vells temps. Quan estava tant mal vist que dues dones s'estimessin i sols es podien estimar allà dalt del penya-segat. Quan van discutir del perquè no l'acompanyava a marxar d'allí, del què li importava què digués la gent, del que va relliscar enmig de la discussió i va caure al mar, d'on no en va sortir mai.
Va tancar els ulls i va llençar-se al buit. Durant la caiguda, li va semblar que el vent cantava amb la veu de la Candela:
- Jo també t'estimo, Lluna...