Els darrers dies d'aventura

Esbufega al baixar del transport.
"Ja torno a ser aquí", pensa. Aquest ultim viatge l'ha mantingut fora del seu poble, el qual ell anomena el seu "punt de partida", gairebé sis anys. Com tots els que havia fet anteriorment, havia estat un viatge diferent de la resta, que l'havia enriquit cultural i espiritualment.
Com cada cop que tornava, s'hi troba estrany en aquell poble, tot i haver nascut i viscut bona part de la seua vida. Comerços i edificis nous que substitueixen els antics que ell solia anar, les obres urbanes, l'arbrat i fins i tot la gent el fa adonar-se que ha passat força temps des de l'ultim cop que hi va parar atenció.
Poques cares el reconeixen mentre va pel carrer amb la seua motxilla de viatge, la qual es notava que havia fet molts kilòmetres durant molts anys. Encara n'eren menys les cares que ell mateix reconeixia.
I arriba al punt final. El vell edifici on es quedava cada cop que tornava. No coneix a cap veí, ni els veïns el coneixen. Es possible que sia perquè mai s'hi passava més d'una setmana seguida, però alguna cosa li deia que aquest cop seria diferent.
Busca i rebusca per les butxaques, regira la motxilla...
-Cago'n deu, altre cop perdudes- renega.
Gira cua i camina cap allà on anava cada cop que perdia les claus.
Es una caseta d'un bon amic amb qui havien crescut junts. Truca a la porta i l'obre una noia jove.
-Hola maca! Sóc un amic del vell canut, he vingut a veure'l. Saps si corre per aquí?
-Ah! L'avi... ja fa quatre anys que no corre, ni camina...
-Que el tenim, fent el dropo al llit?- diu rient.
-No, ara és al sofà llegint. Passi, passi, faci el favor!
-Gràcies mossa, amb permís!
Creua el portal i torna a caminar un cop més entre aquelles parets que semblaven immutables al pas del temps, pràcticament estaven iguals que el darrer cop que les va veure. Arriba al menjador i allà hi troba un home de la seua quinta, amb les cames tapades i amb un llibre força gruixut entre mans.
-Home! Per variar amb el nas entre papers!- El saluda el nouvingut.
El lector abaixa el llibre i aixeca la vista:
-Per fi tornes a casa? o torno a tenir malsons?- Li contesta mig rient i tossint.
-Sóc jo. vell amic! Tan malament estàs que no distingeixes la realitat de la ficció?
-Si noi, estic ben fotut ja... fa temps que penso que seré el següent a...
-Au, calla burro!- L'interromp -Això es quelcom que mai se sap, aixi que deixa't de romanços.
-Ai ves... però saps que tinc raó!
-Ni raó ni osties. Que a més de ser uns mesos més petit que jo, has dut una vida molt més sana.
-Però...
-Però res! Au, que vinc a per les claus de ma casa -"o el que en quedi d'ella", pensa-.
-Doncs si l'alemany no m'ha tornat a amagar les coses, deuen ser en el mateix calaix que la resta de claus... ma neta sabrà on deuen ser... -tos una mica, la noia marxa- ... i així doncs per quant temps et quedes aquest cop? Uns dies? Un parell de setmanes? -Torna a tossir- Ja has vist que el poble ja no es el que havia estat en els nostres temps. N'hi ha de forasters que venen i es queden i coneguts que marxen a un lloc d'on mai en tornaran... Tot plegat es fa nostàlgic, però es trist veure que, llevat de ma família, tu ets l'únic allà fora que sap com em dic. No els ho recrimino als que venen, també es llei de vida... però... -tos- ...però entén el que vull dir-te.
-Si, que de la nostra època ja sols quedem nosaltres dos... I es normal. Als nostres pares els va passar el mateix, i als seus també... es llei de vida. Que potser creies que aquest dia mai arribaria? Perquè si és així, ets un pobre il·lús...
-Calla! Clar que ho sabia... però ans ho veia tant llunyà... i ara...
-Ara res. Aprofita el temps que et queda, això es el que has de fer, i no passar-te el dia llegint i lamentant-te.
-Encara mos haurem d'emprenyar tu i jo pel que veig.
-No en tinc gens de ganes.
-Que tu no tinguis sentiments no impedeix que d'altres en puguem tenir...-tos-
-No es que no tingui sentiments... -respira profundament- ...saps perfectament que també eren coneguts i amics meus. Clar que lamento que no hi siguin, però això no m'impedeix que jo pugui seguir la meua vida com jo vulgui. Cadascú es lliure de fer que vulgui fer amb el temps que se li ha donat en aquesta vida. Si tu has escollit el camí de la reclusió i el lament, doncs allà tu.
-No em crec que siguis capaç de dir quelcom aixi... tots sempre preguntaven per tu. Des que vas començar a marxar...
-Ja saps perquè vaig començar a viatjar, no em toquis els nassos.
La mossa apareix en aquell moment amb les claus de la casa d'aquell viatger.
-Perfecte, ja tinc el que havia vingut a buscar.
-Au, marxa com fas sempre. Saps que ja no ens tornarem a veure, i tot i així tornaràs a marxar. Ja no t'importa res ni ningú...
-Tingues bona tarda amic.
Agafa les claus de les mans de la jove i es disposa a marxar de casa, quan de sobte sent rere seu:
-Espera! Deixa que ma neta t'acompanyi! Potser et pot donar un cop de ma amb la casa!
La noia es queda mirant son avi estranyada, però obeeix i marxa amb aquell foraster.
Un cop fora de la casa, l'home se la queda mirant amb cara de dubte, remuga alguna cosa per si mateix, es grata el cap i li diu:
-Ets lliure de fer el que vulguis, per moltes ordres que et vulgui donar aquella mula tossuda.
-No pateixi! Amb les histories que m'han arribat de vostè tinc curiositat per veure sa casa...
-A saber que et deuen haver arribat a dir de mi...-Respira lentament- En fi, som-hi doncs!
I de nou, el visitant es queda plantat davant del portal del vell edifici.
Creuen el portal del bloc de pisos i s'hi veu una degradació notable, marcada per les marques d'humitat, algunes rascades i cops i alguna pintada feta per algun marrec malparit.
L'home comença a pujar per les escales de dos en dos, com sempre havia fet, amb la seua bossa esparracada a l'esquena i amb la noia intentant seguir-li el ritme al darrere. Arriben al seu pis. La porta estava com sempre, ningú havia gosat a posar-hi un dit a sobre. Va introduir la clau al pany. La va girar i... clec! Però la porta no cedeix...
-Ja no recordava que aquesta meuca s'encalla sempre... compte xiqueta.
La noia es fa enrere. L'home fa unes passes enrere, com si volgués agafar embranzida. Ella amb els ulls com plats, pensant que aquell pobre avi es mataria. Ell, amb la cara seria, mira fixament la seua antiga rival, la porta, i es posa amb l'espatlla de costat.
Dona un pas petit, dos, tres... i arrenca a córrer direcció a la porta amb tota la velocitat i força que el seu cos podia donar de si. Impacta amb tot el cos contra l'objecte, i aquest cedeix un xic. El vell es refà una mica, passa el braç per l'escletxa que s'ha obert i seguidament se sent un “Clic! Clac!”.
-Au, ja la tenim oberta!
Aquest cop li dona una empenta suau amb la ma i la porta cedeix amb naturalitat. A l'altra banda tot es fosc degut a que les persianes romanen closes i la llum provinent de l'escala no és suficient. La noia fa uns passos cap a la porta i mira l'interior amb curiositat, però no aconsegueix veure-hi res. El vell marxa cap endins i les tenebres l'engoleixen. La jove no es mou de la porta d'entrada, tot i que sent fressa de coses que l'home belluga o arrossega. I de cop, la llum. El viatger aconsegueix obrir les persianes, les quals s'amaguen i a través de les finestres entra uns rajos de llum de tarda de tardor.
La mossa tanca els ulls uns moments per la pluja de llum, esperant que es desacostumessin de la foscor. Quan els obre, queda sorpresa de tot el que hi troba: alguns fòssils, instruments musicals diversos, mascares i objectes tribals variats, banderes de països que ja sols existien als llibres d'història, desenes de fotos amb el viatger envoltat de tot tipus de gent diversa... Li va semblar que tota la diversitat cultural mundial es trobava concentrada en aquells pocs metres quadrats.
-Fas cara d'estar sorpresa...-La veu del propietari de la casa la fa tornar a la realitat.
-El cert es que ho estic força... mai havia vist tantes coses de llocs tant diversos... ni tant sols en els museus!
-Això deu ser perquè els museus volen vendre entrades. Jo, en canvi, aquí hi deso records, histories, memòries i sentiments...
-Però... que hi guanya? De que li serveix viatjar tant?
-Aquesta pregunta me l'han fet milers de vegades al llarg de la meua vida, i sempre he donat la mateixa resposta: Carpe diem. Cadascú es lliure de fer el que vol amb la seua vida, però ara bé... entre el que s'ha enfrontat a la vida, ha anat a l'aventura i ho ha vist tot amb els seus ulls, i el que s'ha quedat escarxofat al sofà de sa còmoda casa... tu qui creus que realment ha viscut? Jo personalment sóc del parer que si tu no ho experimentes amb les teues carns, l'únic que fas es merament existir, passar per la vida... però per a mi, això no es lo que anomenaria "viure". Sols "existir". Per aixo noia, et donaré un consell: no deixis res per mirar, viu cada dia com si fos el darrer... perquè xiqueta, cap moment torna. Aprofita el temps i... viu!
En sentir aquestes paraules, la noia va quedar una mica xocada. Per dins, era com si ara es notés embolcallada per pesades cadenes, i aquelles paraules haguessin colpejat com un martell gegantí. L'home va deixar de mirar-la i va començar a treure algunes coses de la malmesa motxilla: una armadura de guerrer samurai en miniatura, uns bastonets de menjar amb una decoració amb motius florals, un parell de fotografies que tenia desades en un sobre i un parell de monedes. Ho va col·locar tot amb cura en una zona de l'armari que semblava que era dedicat a la cultura asiàtica.
La mossa va pensar que ja era moment de marxar, es va acomiadar del viatger i va dirigir-se amb pas lleuger cap a cal seu avi.
En arribar, va obrir la porta i va trobar-se l'ancià tal i com estava de costum: al seu sofà llegint un dels seus voluminosos llibres.
-Ja has tornat? Com t'ha anat amb aquell sonat?
-Be... avi, vull demanar-te una cosa.
-Tu demanant? Això es estrany en tu. Digues, que necessites?
-Vull fer com el teu amic i veure mon.
En sentir aquestes paraules, el llibre del vell es va desplomar sobre les seues cames.
-Que... que has dit? - va preguntar son avi.
-Que vull fer com el teu amic viatger i veure el mon amb els meus ulls.
-Però... si tot just has acabat la universitat! Ja vindria sent hora de trobar-te un marrec, una feina i formar una família!
-Però avi... Estic cansada de la monotonia, de veure coses sols a través del televisor i els diaris... i més sabent que més la meitat del que es diu és mentida! No vull fer com has fet tu, com han fet els pares... no, avi... jo vull viure!
-Estàs segura del que dius?
-Completament.
El vell sospira lenta i pesadament. Tanca els ulls un moment i en acabat dona un cop al llibre amb el palmell de la ma.
-Esta be! Fes el que vulguis! Cadascú es lliure de fer amb sa vida el que vulgui...
-Gràcies avi!
-Però amb dues condicions...
-Quines?
-La primera, que ton primer viatge el facis acompanyant al tòtil a qui has acompanyat ans.
-Fet! I l'altra?
-Que avisis a ta família i mantinguis el contacte... i amb ta amiga, aquella mossa tant bonica i amable, que les amistats no s'han de perdre ni amb temps ni amb distancia.
-Em sembla be!
Sent com les cadenes són cada cop més dèbils i s'esquerden.
Quan acaba la conversa, la noia corre cap a la casa del vell viatger a donar-li la noticia. Arriba al bloc de pisos i es troba la porta oberta, tal com ella l'havia deixat al marxar. Al menjador, a terra, el vell en una posició estranya. La noia s'espanta, però li comprova el pols i sembla que sols s'ha desmaiat.
Quan l'ancià es desperta, troba la noia que el mira somrient. Ella li ofereix aigua i ell la pren.
-Gràcies.- murmura el vell
-No es mereixen!-respon- et trobes bé?
-Si, perdona per donar-te l'ensurt.
Passen uns minuts en silenci. La noia no sap ben be com treure el tema...
-Després del que m'has dit abans... he tornat a ca l'avi. Li he demanat que em deixés marxar a veure món.
-Espero que sia quelcom que realment vulguis...- diu tossint.
-Si! Però ha posat la condició que t'he d'acompanyar en ton proper viatge.
L'home va grunyir i remugar una mica per si mateix.
-Entesos, entesos! Suposo que el vell t'ho deu haver dit perquè mai has sortit de viatge tu sola, m'equivoco?
-No...-va contestar entre avergonyida i entristida.
-Doncs que hi farem... ves a fer els preparatius que et calguin, marxarem en dos dies.
-Dos dies?! Però si acabes d'arribar!
-Ja sé que acabo d'arribar. Però el temps no s'atura i continua l'aventura! Quan hagi reposat i decidit on aniré aquest cop, marxaré tant si estàs llesta com si no!
-Entesos doncs! Marxo i ens veiem demà passat!
-Vine a trenc d'alba. A la gent no li agrada matinar i això fa més fàcil el poder marxar sense comiats ni mirades de gos abandonat... I lleugera d'equipatge, com menys valuós millor-Va dir-li rient.

I efectivament, al la matinada del segon dia es van trobar els dos de nou, amb una sola motxilla com a equipatge i amb moltes ganes de viure noves aventures... i viure.