Cel'Xaia

Un relat de: Bragi_
Açò va passar fa molt temps, en una època en que la fantasia es confonia amb la realitat.
La historia comença amb un jovenet solidari, de nom Lluc. No tenia pares ni germans, ni cap parent proper o llunyà amb vida.
Els altres nois de la seua edat no tenien gaire relació amb ell, ja que treballaven al camp amb ses famílies o tenien altres afers... ningú parlava amb ell, sempre era observat de lluny.
La gent del poble solia evitar-lo, degut a que les males llengües deien d'ell que era un monstre, posseït per els dimonis, que havia matat sa família i va enterrar sons cadàvers a l'hort de ca seua... encara que cap opció havia estat demostrada.

En Lluc no tenia un ritme de vida gaire frenètic. Sa casa es trobava allunyada del poble, amunt d'un turó proper a una cala que quedava oculta per un parell de grans penya-segats. La casa tenia un petit hortet i un estable on hi tenia un parell de gallines, xais i una vaca. Com que vivia sol, aquests recursos el permetien tenir una via de manutenció autosuficient.
Cada dia començava com l'anterior: poc després del cant del gall, es llevava, regava l'horta i donava de menjar a les besties, deixant-les pastar al seu aire dins d'una tanca que ell mateix havia construït amb troncs i fustes velles de manera rudimentària.
Quan donava per acabats sons deures solia ser poc abans del migdia, aixi que tenia la resta del dia completament lliure. Normalment acabava el jorn recollint fruits silvestres i bolets al bosc, caçant o baixant a la cala a pescar.

Tot li anava si fa no fa be. Ses collites no corrien perill de ser malmeses o robades al estar lluny del poble i els camins, i ses besties estaven ben sans.
Malauradament, una nit d'hivern va haver una gran tempesta. Hi havia goteres a ca seua i sentia els animals que expressaven a la seua manera que estaven espantats. El noi apenes va poder aclucar l'ull, degut a que també tenia por de la força de la naturalesa.

Al matí següent, es va quedar estupefacte al sortir de casa. El fort vent havia malmès part de la collita, els animals estaven passejant pels voltants degut a que una paret de l'estable s'havia esfondrat, i una allau de roca i fang cobria el camí entre sa casa i el poble...

Primer va anar a recuperar els animals i va deixar-los dins la tanca, un a un. Després va procurar salvar tot el que va poder de la collita, que per sort no estava tota malmesa i va creure que era suficient, però que li tocaria anar a recol·lectar més al bosc.
Per ultim, va arreglar l'estable com va poder amb les eines que tenia. Un cop arreglada, va apropar-se a la zona de l'allau, no gaire lluny. Per sort semblava que no havia atrapat a ningú... i també notava en el fons un gran pesar pel fet que cap anima va preocupar-se per veure com estava.

Decebut i enfadat amb aquella gent, Lluc va decidir no moure ni una sola pedra, ja que si no li preocupava ningú, ell tampoc ho faria. A més, el bosc on solia anar ell quedava a l'altra banda.
Començava a tenir gana. Se li va acudir anar al bosc a caçar, però els animals potser haurien fugit o estarien més en estat d'alerta, aixi que va desistir. També se li va acudir anar a recol·lectar, però va recordar l'estat de l'hort al matí i també va desistir... aixi que l'única opció que li quedava viable va ser baixar a la platjola a pescar.

Quan s'apropava a la platja, des de la llunyania va veure que hi havia un peix d'una mida considerable varat al trencall de les ones. S'hi va apropar amb pressa pensant en com el podria aprofitar i cuinar depenent del peix que fos, si es que estava en condicions de ser menjat... i es va endur una gran sorpresa.

Era un d'aquells sers dels que havia sentit a parlar als ancians del poble, quan narraven histories antigues de llocs remots prop de la llar de foc... Era una sirena, una ninfa d'aigua, una criatura que era dona i peix meitat i meitat... i que estava ferida als braços i al cap.
Lluc va dubtar uns segons que se li van fer molt llargs... que havia de fer? Intentava despertar-la? La tornava al mar? Se la cruspia?...

Va decidir-se per, primer de tot, posar-la en una posició que ell creia mes còmoda per l'estat en que la noia (que va pensar que devia tenir uns anys mes que ell) podia reposar mentre ell tornava corrents a la platja per anar a buscar la vaca.
Amb la bestia i un rudimentari i antic remolc de transport de bens ple de barrils buits, va tornar amb pressa a la platja. Primer va omplir com va poder els barrils buits amb aigua de mar i els va posar de nou al carro, i tot seguit va dur la sirena fins al carro. Va endur-se el carro amb tota la carrega i la mossa de nou cap a casa i, un cop allà, es va posar mans a l'obra.

Aprofitant que sa casa tenia un pou i un clot on en el passat hi hauria un estanc per a ànecs o oques, primer va comprovar que es trobava en bon estat, va arrencar les herbes i matolls que havien crescut i acte seguit va omplir l'estany amb l'aigua de mar. Va pensar que, tot i ser hivern, no es gelaria pas per aquelles contrades, degut a que el fred sols es una mica intens a la nit, mentre que per el dia no es gaire mes fresc que a primavera o tardor. Finalment, va agafar la sirena i la va dur dins de ca seua, deixant-la sobre el llit per a que reposés, coberta amb draps xops per a que es mantingués humida... per si de cas li passava com a altres besties marines que se'ls pot assecar la pell.

En Lluc era un noi prou intel·ligent per l'edat que tenia, però considerant que es trobava en plena adolescència, no va poder evitar enrojolar-se al notar com tenia una erecció després de veure bocabadat els pits al descobert de la sirena. Innocent ell, era la primera vegada que en veia uns en viu tant a prop segons recordava. Bosses de carn i greix femenines que tornaven bojos als homes, tant si eren pirates salvatges com amables comerciants. No sabia com, però ara ho entenia. Sentia una atracció i un increïble desig de palpar-los. Després va fitar mes amunt i va veure la cara de la sirena. Era preciosa i dormia profundament. Va fer un intent d'avançar la ma cap al pit mes proper, però va reaccionar i va desistir. La va cobrir amb un drap xop per evitar la temptació i va encendre un foc per a fer un brou de verdures, degut a que tampoc havia pogut pescar res...

Al cap d'una estona, va notar moviment rere seu mentre veia bullir l'olla. Es va girar i va trobar a la jove asseguda en el llit que se'l mirava a ell i a la casa entre sorpresa i espantada.
En Lluc va vacil·lar uns segons, però va obrir la boca per a preguntar-li que tal es trobava. La noia llavors se'l va mirar horroritzada i va començar a parlar depresa i mig cridant en una llengua que Lluc no comprenia. La sirena va començar a gesticular amb les mans alhora que el to de veu pujava i la velocitat de ses paraules no minvava, i de sobte va deixar anar un crit, agafant-se el braç i fitant-se, on hi havia una rascada força lletja. Li varen sortir algunes llàgrimes i va quedar callada de cop, mirant-se a Lluc amb la barreja de por i dolor.

Lluc es va aixecar lentament i va agafar unes venes de lli que tenia per allà desades en cas d'accidents, una cassoleta amb aigua neta i un potet amb un remei casolà que ell feia servir per a ferides lleus per ajudar a cicatritzar. Després va seure en un tamboret al costat del llit. La sirena primer va enretirar-se del seu costat, anant a l'altra banda del llit esporuguida. El noi va sospirar lleugerament i va pensar en posar-se en el lloc de la noia: ferit, lluny de casa seu, sol amb un estrany en un lloc estrany... també tindria por.

Aixi que va donar-se un cop al pit amb la ma oberta i va dir-li a la sirena: -Lluc!-.
La sirena se'l va mirar amb por, però alhora estranyada i encuriosida.
El noi va repetir el gest: -Lluc!-.
La mossa va mig somriure tímidament i va assentir amb el cap, en senyal que comprenia el que intentava dir. Va imitar el gest mentre deia amb veu tremolosa: -Cel Xaia-.
En Lluc va somriure i va senyalar-la: -Cel'Xaia-.
Ella el va imitar tímidament: -Lluc-.
Lluc va assentir somrient. Aleshores va gesticular que volia veure la ferida del braç. La sirena va mirar-se el braç i va mirar-se'l a ell. Va dubtar una mica i va apropar-s'hi poc a poc per mostrar-se-la.

Lluc va agafar-li el braç amb molta cura per no espantar-la. No ho havia notat ans, però va notar que la noia tenia la pell realment suau, sobretot en comparació amb ses mans aspres de treballar la terra. Va veure que la ferida no era gaire seria, però que seria millor posar-hi remei. Llavors primer de tot va agafar la cassoleta i un drapet i va netejar-li una mica la ferida. La noia primer va ver un intent de retirar el braç pel dolor, però va decidir aguantar el dolor sense mirar al noi mentre li queien algunes llàgrimes.

Un cop va creure que la ferida estava en mes bon estat, va aplicar-hi el remei poc a poc, com si untés mantega en una barra de pa. Finalment, va cobrir de venes la zona afectada i, quan ho va donar per acabat, va recollir i posar a lloc els trastets. En girar-se de nou cap a la sirena, va veure que es mirava encuriosida la novetat del braç i va palpar el lli amb cara de sorpresa i novetat, bocabadada. Llavors va mirar a Lluc i va somriure alhora que li ensenyava el braç. El noi va somriure i, recordant el brou, el va enretirar de l'olla i va oferir un bol a la noia. També es va mostrar sorpresa, però va agafar el bol i se'l va mirar amb curiositat intentant no abocar el contingut.
Aleshores Lluc li va oferir una cullera, que també va agafar, i li va mostrar com es menjava el brou. Ella va imitar-lo. Al principi li va costar una mica, però de seguida va agafar-li el truc.

Ell se la mirava encuriosit, mentre que ella es mirava al·lucinada els components del brou alhora que se'ls menjava... ui, sembla que la pastanaga no li ha fet gaire el pes, però en canvi els pèsols sembla que li encanten... ara mira les eines que hi ha a la paret... ara esta hipnotitzada amb les brases que encara fan espetecs... tot li era completament nou.
-Normal, si mai ha sortit de l'aigua- va pensar Lluc.

Aquella tarda Lluc va estar intentant enraonar amb la noia com va poder, mostrant-li tot el que cridava l'atenció a la noia i ella intentant aprendre la llengua de Lluc, cosa que feia a passos de gegant. Al tercer dia la noia ja parlava d'una manera gairebé fluida. Van parlar del seu passat els dos, de les seues edats, de la vida a terra/mar... de tot, vaja.

-Fi del primer capítol-

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Bragi_

Bragi_

17 Relats

12 Comentaris

8913 Lectures

Valoració de l'autor: 9.00

Biografia:
Nascut fa mes de dues dècades en un poble que ara és ciutat, entre la mar i la muntanya.
Des de ben petit m'ha agradat sentir histories i rondalles populars que m'arribaven tant de ca nostra, com d'altres paisos.

Espero que vos agradin mons escrits i passeu una bona estona!

Si vols contactar amb mi, mon correu es joniafreedom@gmail.com