Namu

Després d'uns quants mesos de viatge, tenim contacte visual amb Namu.
Ens trobem a l'any 2099, la Terra tal com la coneixem en els llibres d'història ha desaparegut: els humans que hi sobreviuen encara per allà pertanyen a la gent dels països coneguts com a "civilitzats" o "1r Mon", i encara si són famílies amb poder adquisitiu mitjà-alt per poder comprar aigua mínimament potable i bombones d'oxigen. Tots els habitants que no complien aquestes característiques, sovint sobrevivien jugant-se la vida assaltant els habitacles d'aquesta gent i robant el que era indispensable per la supervivència, i els que no podien sobreviure així, morien després de patir turments pitjors que moltes tortures: gana perquè apenes hi quedaven especies animals comestibles, sed perquè la gran majoria de pous d'aigua potable del passat estaven contaminats o s'havien evaporat o desaparegut degut l'escalfament global, i degut a aquesta deshidratació i desnutriment, sols es podria comparar amb els camps de concentració que tenien els Nazis... a diferencia d'això, es la llibertat que aquesta gent tenia... però també es que menjaven fins i tot els cadàvers de la seva pròpia gent per poder tirar endavant.
Com deia, la Terra s'ha tornat un lloc bastant hostil per viure, sense apenes mes recursos que la pedra (i encara, perquè moltes de les mines i pedreres bones del passat han quedat submergides en les salines aigües dels oceans contaminats, o s'han convertit en refugis d'armament de l'antiga 3ª Guerra Mundial.. Els Estats Units, Xina, Rússia i la Gran Bretanya antigues van ser les que ho van causar tot, i es podria dir que aquesta si que va ser una guerra totalment mundial, perquè van llepar tots els països del món d'una forma o altra... degut a aquesta guerra, el Nil va quedar completament contaminat amb Urani, i el que havia estat el pulmó del planeta, la selva amazònica, va quedar arrasat a causa d'uns míssils que "es van desviar".
Deixant de banda el passat, tornaré al meu diari... estem al 2099, i exactament a les 18:23 hora de Tokyo hem pres contacte visual amb Namu. Namu, per al possible lector de les meves cròniques, vindria a ser un lloc semblant a una barreja de Tokyo, Catalunya i la zona de Galícia-Asturies. Per començar, es troba a la lluna que anomenem Europa (si, una de les llunes de Júpiter), i Namu es un petit continent una mica més petit que Austràlia, però que esta repartit si fa no fa com el Japó, en 7 illes mes o menys mitjanes i una més central, la mes grossa. Curiosament, totes les illes estan connectades de forma que no son del tot illes, i el mes curiós es que l'home no ha tingut absolutament res a veure... perquè per començar, Europa encara es territori verge.
Com que es hora d'entrar a l'atmosfera, ens posaran el somnífer... He de deixar-ho aquí.
·····

Dia 1 de la colonització.
Acabem d’aterrar a la superfície de Namu. Tal i com indicaven les sondes, no hi ha senyals de vida que es puguin percebre a primer cop d’ull, així que sembla que els humans que ara arribem de fora som els primers en habitar aquest planeta (Tot i que els científics que viatgen amb nosaltres no acaben de descartar que hi hagi vida en el planeta). Curiosament, m’he apropat a unes plantes que semblaven una espècie de falgueres, però d’un color entre verd i blau fosc. Però potser deu ser l’efecte de que hi hagi menys lluminositat en aquest planeta... vulgui o no, no deixa d’estar mes lluny del sol que la Terra.
El cap m’ha demanat que tornes al cap de poc, així que tampoc he tingut gaire temps per poder examinar del tot la exuberant flora de la zona. Pel que sembla, la nau ha patit alguns danys a l'hora d'aterrar, ja que el terreny no estava preparat i el blindatge no era el suficient. No suposarà cap problema reparar-ho, ja faré anar-hi els tècnics i així m’estalvio la feina.
Ja són les 8:00 p.m. hora de Tokyo, i coincidint amb l’hora, ja es gairebé fosc. Abans de sopar, el cap ha volgut fer una reunió (tot i que jo ho definiria mes aviat com una xerrada, nomes parlava ell i els altres li donaven mes corda.. ha estat un autentic calvari...), on s’ha explicat una mica els objectius del dia següent, les tasques que tocarà a cadascú i ens ha recordat que no ens acabéssim de refiar-nos del tot, ja que, segons ell, nomes hem vist el pastis per sobre, sense saber els ingredients ni el gust (i amb la gana que teníem tots, li hem maleït aquell comentari...).
No es que hagi menjat gaire be que es digui, però es el que te el menjar sintètic... els aliments comuns s’haurien podrit durant el viatge. Demà em tocarà fer una mica d’expedició amb dos geòlegs, una biòloga i dos botànics (sabent que lo meu son els ordinadors, encara no sé que hi pinto aquí... però tampoc es s'ha qüestionar les ordres del cap... al cap i a la fi, he estat molt afortunat de sobreviure a aquella massacre, i que se m’hagi donat aquesta oportunitat de venir aquí no es cosa de mirar les dents al cavall...).
·····

Dia 2 de la colonització
A trenc d’alba, vora les 6 del matí, hem sortit del campament base (la nau i les 3 bases que s’han construït al voltant...) i ens hem dirigit a cap lloc en concret, simplement a observar els voltants (l’ordre deia uns 6 Km a la rodona o més a ser possible...), així que no ens entretindrem gaire. Ens hem endut amb nosaltres un jove bastant forçut per a que ajudes als botànics a carregar amb caixes (a saber per a que en voldran tantes...), mentre que jo feia una mica com de burro de carrega per a la biòloga (tot i que m’hi he ofert voluntari, clar) que portava una bossa que pesava força per a ella (no li he preguntat que hi duu, però ja m’ho puc imaginar... pots per a posar-hi insectes i altres trastos per l’estil...). Hem decidit començar per uns turons que hi ha a uns 3 Km, per poder tenir una vista panoràmica de com és la zona. Els geòlegs estan que salten per la quantitat de pedres rares, amb no gaire diferencia dels botànics, que cada dos per tres estan agafant plantetes o branquillons d’algun arbre... La biòloga no semblava pas preocupada per no trobar altres formes de vida, però tampoc se la veia gaire contenta... potser més tard parlo amb ella a veure que li passa.
·····
Són les 11 del matí, acabem de fer el cim del turó que els geòlegs han volgut posar un nom estrany, que si no recordo malament, traduït al català quedava com a Desferracavalls... una llàstima que no hi hagi cavalls en aquest planeta... (la biòloga ha rigut quan m’ha sentit aquest comentari, m’he entranyat bastant... no se si m’haurà entès...). Ara per ara, hem pogut observar que la nau es troba en una espècie de cala, però que estem en un extrem de l’illa... Els noms suposo que els voldran posar desprès... quan faci el mapa virtual de la zona explorada... (vet aquí per que em volien...). També hem pogut visualitzar una muntanya força gran, que semblava... no se... com una espècie de lluna creixent que s’hagués estampat contra la superfície, i aquesta l’estigues absorbent... Curiosament, sembla ser que el cim esta nevat, però s’haurà de confirmar si de debò es neu o si la roca es així. Per cert, hi ha quelcom que no havia dit fins ara: la vista que tenim de Júpiter es fantàstica, es com veure la lluna, però uns.. 10 cops mes gran potser... i perquè acaba difuminant-se amb el cel... Ara ens dirigirem cap un riu que hem vist no gaire lluny d’aquí i que sembla que entra dins del territori per a explorar.
·····
Son les 2, acabem de fer una petita parada per fer un mos al costat del riu (barretes vitamíniques sintètiques, nyam-nyam...). La biòloga no ha deixat de treure trastos del seu equipament des que hem arribat, alguns els ha deixat sobre el riu i d’altres per sobre la gespa aquesta estranya.. i dic estranya perquè sembla gespa, però es d’un color marró fosc i es molt suau... jo per si de cas, no l’he volgut tocar gaire... tot i que els botànics no deixen de fer crits d’alegria i de fer les mil i una porqueries amb trossets d’aquesta gespa... i el mosso forçut se’ls mira amb cara de “aquest parell no hi toquen”. Per si encara no ho havia comentat, l'expedició de colonització d'Europa es un projecte que fa uns 38 anys van iniciar a la Terra alguns dels països que volien lluitar en contra del canvi climàtic i no ho van aconseguir degut a les potencies que van iniciar la 3ª GM i altres factors que vaig esmentat. L’objectiu d’aquest projecte és el que tenim entre mans: la colonització de Europa i la supervivència de l'ésser humà.
Clar, aquest projecte es va dur a terme en el més estricte secret, on hi col·laboraven alguns dels països considerats “vencedors” de la guerra (tot i que la guerra va seguir internament a cada país, i on més es va notar va ser a Espanya per la independència dels pobles català i basc...), i bàsicament, en una base de territori japonès, el projecte va anar evolucionant (Els que van iniciar el projecte, mes que res, eren japonesos... es normal que volguessin tenir-ho controlat...). Per si he d’esmentar alguns dels que van ajudar a tirar endavant el projecte, apart dels nombrosos científics i altres il·lustrats del camp de les ciències, nombrosos activistes de Greenpeace i la gran majoria de físics i astrònoms de la NASA i altres organitzacions. Val a dir que no es van utilitzar ni diners ni la força per a fer que ajudessin, sinó que el “premi” era la supervivència... i bé, la cosa va anar tirant, es van dissenyar les naus que hem fet servir per colonitzar Europa, i gràcies a mon pare, un gran informàtic que va patir directament les conseqüències del canvi climàtic, aquí estic.
Pel que em va explicar en vida, vivia en un poble de la costa catalana amb la meva mare, que es coneixia com a Sant Pol de Mar... segons deia, ell era originari d’un dels pobles dels voltants, però li agradava aquell poble a pesar del desmesurat creixement urbanístic que patia el poble a principis de segle, degut a la corrupció de bancs i especuladors... Doncs, com deia, vivia en aquest poblet de mes de mil anys d’història, però degut a l’escalfament planetari, aquest i la majoria de pobles que quedaven a la costa van quedar submergits, degut a la falta de mitjans per mantenir la ciutat amb vida (Perquè Barcelona va aconseguir construir a temps una espècie de cúpula), així que, mentre mon pare no sabia ben be que havia de fer (a part de marxar d’allà), va establir contacte amb un home que li va oferir aquesta oferta: allotjament i supervivència assegurades a canvi de la seva feina, programant i ajudant amb el disseny d’instal·lacions i naus, etc. I ell va acceptar.
Ma mare, també va ser acceptada, no pas perquè tingues cap talent en especial, sinó perquè van veure que el seu Q.I. era superior a 200, i van creure que els humans supervivents havien de ser “mes intel·ligents que no pas macos”... desprès vaig sortir jo i be... va ser una demostració de que els gens es transmeten dels pares als fills... no vaig sortir amb un Q.I. tant alt com ma mare, però em trobava dins de les seves expectatives, i vaig complir també amb la meva habilitat en el camp de la informàtica... en fi, que juntament amb altres joves d’arreu em vaig veure sota el regim del recinte (tot i trobar-se quasi be del tot enterrat, era mes gran que una ciutat de 30.000 habitants), i vaig ser criat per varis científics i informàtics, i amb només 10 anys ja tenia el títol que en passat venia a ser un llicenciat en qualsevol tipus de modalitat informàtica de qualsevol universitat.
No va ser pas perquè tots amb qui estudiava eren genis, sinó perquè en el projecte no hi havia temps per perdre amb “absurditats” com vacances d’estiu, caps de setmana o les hores de lleure (a mes a mes, van ignorar assignatures considerades “inútils” pels camps de cadascú... per exemple, deien que per a mi ho era la historia, llengües, filosofia, musica i altres per l’estil... Anàvem molt al gra). En fi, va ser una època d’estudis intensius i severament estrictes... després d’allò vaig passar a quedar sota el control del meu pare, que em va ensenyar tot el que em quedava per aprendre, i de pas també ajudava. Un cop ell va morir, com que no hi havia ningú més capacitat, em van fer el seu successor i varem seguir avançant el projecte fins avui... que em veig envoltat de pedres, herbes rares i dos grillats que no paren de cridar al veure reaccions amb les herbes...
Amb l’estona en que he dictat això, sembla que la biòloga ha trobat quelcom d’interès, i m’hi he apropat a veure que era... tal i com em pensava, ha trobat una “cosa” que es podria dir que es un peix... però que respira i no te forma de peix. Un amfibi potser? Ni idea. Després de mirar-se’l una estona amb unes pinces estranyes, l’ha fotut en un dels pots que he carregat i ha tornat a la seva feina... i conseqüentment, jo he tornat cap al diari (d'acord si, es obvi...).
D’aquí una estona diré al grup que recullin els trastets, sinó se mos farà fosc de camí a la base i em tocarà el rebre a mi...
·····
Són les 4 de la tarda, acabem de marxar del mini-campament que teníem al costat del riu i un dels botànics ha desaparegut, i l’altre no deixa de riure... tot i que jo parlo català i ell francès, els nostres dialectes japonesos no acaben d’assemblar-se ni una mica... (el japonès és el declarat idioma oficial, degut als fets mencionats anteriorment de que gràcies a ells estem aquí...), a mi no se m’acaben de donar bé les llengües... Mentre escric això, la biòloga i els geòlegs intenten esbrinar on es el botànic i que li passa al seu bessó, que m’està posant nerviós...
·····
Les 7 del vespre. Acabem de trobar el cadàver del botànic desaparegut. No sé ben be les causes de la mort, demà enviarem un equip d'especialistes i que investiguin a veure que ha passat. El botànic viu ara no se ben be si riu o plora... ja deia jo... segur que han tocat alguna herba que no tocava...
·····
Són les 8, acabo de parlar amb el cap (amb l’únic que he pogut parlar decentment, ja que tinc la sort que també és català) i tal i com em temia, s’ha enfadat bastant, tot i que era previsible segons ell. El botànic mort era insubstituïble i el necessitàvem, però en fi, li tocarà feina extra al que no deixa de “riure-plorar”, que se l’han dut a la infermeria per esbrinar que li passa. La biòloga, en sortir de la xerrada amb el cap, s’ha dirigit a mi i m’ha parlat en català! (i m’he quedat estupefacte).
M’ha demanat que l’acompanyés a la seva habitació-laboratori amb un ordinador i dues maquines més... volia fer no se quina analítica a la cosa que s’havia trobat al riu, així que, com que no tenia res millor a fer (fins que els tècnics no acabin de fer la instal·lació de la maquinaria i de la base no puc fer gran cosa...), l'acompanyaré. Tot i tractar-se d’un laboratori d’una biòloga (on m’esperava que hi tindria rates, embrions, serps en pots i demés porqueries), te més comoditats que no pas jo, fins al punt en que te fins i tot una prestatgeria amb un gran nombre de volums de diversos “manga” (si, còmics japonesos), mentre que jo no vaig poder endur-me’n els meus de la Terra... sinó en format informàtic.
En fi, que sembla més aviat una habitació d’una noia de la seva edat (per si no ho havia dit abans, ella te 17 anys terrestres i jo 19) que no pas un laboratori... de laboratori, nomes hi te un ordinador, un microscopi... i llibres en format informàtic. Ara hi acabem d’incorporar també un parell de trastos més que no sé ben be per a que serveixen, però que li serien útils... i també aquella cosa. S'ha posat uns guants i ha agafat “allò” mentre m’ho mirava de lluny... pel que pogués ser... no em feia gaire gràcia aquella cosa, i després de veure que hi havia vida realment, he anat a la meua habitació i he agafat la meva preciosa katana... pel que pogués ser, naturalment.
De sobte, el bitxo ha fet quelcom estrany i la biòloga ha deixat anar un crit... jo estava mig desembeinant per si de cas, però resulta que el bitxo acabava de dinyar i ella s'havia espantat. En fi, que ella no s’ho ha pensat 2 cops i de seguida ha agafat una safata, l'ha posat a sobre, ha agafat un estoig... i començat a treure estris per a obrir-lo i remenar per dins a veure com estava fet. Ara sí que em va picar la curiositat, així que m’hi he apropat. Les entranyes em semblaven les normals mes o menys... pel que se d’anatomia, hi veia ossos, el cor, pulmons, estomac, intestins i altres òrgans, músculs i arteries... Pel que he vist, el bitxo estava format com els ulls humans... en el sentit en que tenia una cobertura exterior mes o menys dura i resistent, però apart dels òrgans, que eren fets de quelcom que semblava pell (tenien cobertura molt fina), tot l’interior era líquid.
La biòloga està fascinada al veure les vísceres, separant-les i organitzant-les... “això es tal, això es el no-se-que-dermis, aquí es el no-se-que-nocel...” fins que hem arribat al cervell, que es el que ens ha deixat més sorpresos: es exactament igual que el nostre, però mesura una setena part. En fi, que me n'he anat i ella m'ha dit que demà la passi a buscar a l'habitació, perquè volia tornar a l’expedició de reconeixement... I que mantingués en secret lo del bitxo...
En fi, acabo el diari per avui, ha estat un dia llarg... demà serà un altre dia...
·····

-Fi del primer capítol-