Asgard saga: Kara

Un relat de: Bragi_
Lluites.
Batalles.
Mort.
Victòria.
Derrota.
La historia de l'home sempre ha estat igual.
Reis que desitgen conquerir un pam més de terra.
Homes que volen demostrar el seu valor amb el preu de la sang d'altres.
Dones que queden viudes o són violades i assassinades.
Nens que queden orfes al veure com sons pares son assassinats davant seu.
Barbaritats.
Honor.
Força.
Coratge.
Valentia.
Por.

Midgard es troba dominat pels forts, pels astuts, pels poderosos.

Jo no vaig ser gaire diferent a tots aquells hòmens.
Vaig deixar ma llar com tants d'altres, acudint a la crida del rei amb la promesa de riquesa i poder.
El viatge va ser llarg. Jo, que en ma vida sols havia utilitzat eines del camp, ara em dirigia a terres llunyanes per a plantar un tros te tela de colors. La única dificultat que trobaríem era el fet que aquelles terres ja estaven ocupades, aixi que tocava treure del mig a la gent per les males.

Varem arribar a l'alba del tercer dia.
En el campament que havien muntat els nostres predecessors em varen donar un casc trencat, una cota de malla que no m'estava a mida i una espasa una mica oxidada i poc esmolada. Botí de batalla o equipament recuperat, tant era. L'únic que havia de tenir en compte era donar-los-hi millor us que el seu anterior (o anteriors) propietari.
Després que mos donessin les ordres que tocaven i assignar-me a un batalló (sota el comandament d'un tal Brislaf, algú de qui deien que pareixia astut però no molt fort) mos varen enviar al camp d'entrenaments.
Va ser difícil, però vaig aprendre les tècniques bàsiques... o açò creia.
Després de les lliçons, mos varen enviar a la taverna que havien muntat on ans hi hauria un estable gran.
Ens van donar de menjar una mica de carn i un guisat amb una llesca de pa dur, que molts varem agrair bastant. Després de menjar ens van deixar temps lliure per a fer el que volguéssim, tot i que ens varen recomanar que descanséssim per a la batalla, que tindria lloc ben entrada la nit.
Alguns de nosaltres mai tornaríem amb vida o directament a veure la llum del sol, aixi que era el moment de resar als deus que estiguessin al nostre costat durant el combat... i els que tenien nocions, escriure unes ultimes paraules o modelar en pedra o fusta algun record per a les famílies que havíem deixat enrere.

En el meu cas, vaig resar una mica. Vaig demanar a la deessa Freya més protecció per als meus que no pas per a mi.
Un cop vaig acabar les plegaries, vaig anar a la zona de repòs i vaig dormir una estona.

Quan vaig despertar, em vaig dirigir a la taverna. Una gerra de cervesa tèbia i una conversa amb un home que semblava tenir la mateixa edat que jo, o si més no propera.
Es deia Grahn, venia d'una illa llunyana del nord i, pel que m'explicava, la d'aquella nit era la seua segona batalla en la que participaria, que era bo amb l'arc degut a que era caçador i que el deu Váli el veia amb bons ulls.
Vaig encetar una bona relació d'amistat. Ens enteníem be i, a més, estàvem en el mateix batalló.

Quan va arribar el moment, ens van cridar a reagrupar-nos als afores del campament. L'objectiu quedava una mica lluny, aixi que ens havíem de moure durant el crepuscle per arribar a bona hora a l'objectiu sense cridar l'atenció. El camí va ser esgotador, degut a que la cota de malla pesava bastant. Brislaf ens anava dient als nous algunes tàctiques per a sobreviure en el camp de batalla, i ens consolava dient que, si lluitàvem be però moríem, aniríem a Valhalla guiats per una valquíria. Havia sentit histories sobre elles, i sentia una mescla de por i curiositat per conèixer una. Clar que, per a que açò fos possible, primer hauria de lluitar molt be i després morir en un camp de batalla. Que complicat és el mon...

Arribarem al limit d'un bosc. Per sort, la nit era clara i hi havia lluna plena, pel que es podia veure bé on trepitjàvem. No érem un grup gaire gran, potser unes tres mans d'homes, i d'aquells la meitat érem novells.
Els pocs arquers van encendre ses fletxes i quan Brislaf va donar la senyal, varem atacar.
Les cases, que tenien el sostre de palla, es van encendre en un obrir i tancar d'ulls, i amb crits de tota mena homes, dones i nens sortien de ses cases en flames.
I començà el caos.
La resta de la brigada s'hi van llançar com besties, brandant espases i destrals d'un costat a un altre tallant tot el que trobaven pel seu camí.
Jo també vaig llançar-m'hi amb ells, però degut al pes de la cota de malla i l'espasa em vaig quedar exhaust sols carregar.
Les flames il·luminaven el camp de batalla.
Batalla?
No.
Allò va ser una massacre. Una carnisseria.
Aquella gent sols eren camperols com jo ho era dies enrere, i a més anaven desarmats... excepte per un parell d'intents de convertir una falç o una forca en un intent d'arma que de poc servien contra guerrers experimentats o els arquers. Van ser massacrats, indiferentment de son sexe o edat.
No vaig esser capaç de moure'm després d'una escena tan sanguinària com aquella.

Després de l'assalt, Brislaf ens va reunir i va fer el recompte (baixes: zero; ferits: a un tal Kraim li van tirar una pedra que li va partir el llavi i trencar un parell de dents) i després ens va ordenar apagar els focs de les cases per entrar a saquejar-les.
Quan vaig entrar a la casa que m'havien assignat, vaig quedar horroritzat.
No sols hi havia alguns utensilis de camp d'una qualitat inferior als que utilitzava a la meua aldea, sinó que aquesta gent es trobava enmig d'un lamentable banquet de sopa de ceba i una mica de pa més dur que el que em varen donar a mi. Res de valor, ni tant sols tenien culleres. Acabàvem d'assaltar unes cases de camperols que eren més miserables que nosaltres. Vaig sortir amb gran tristesa a fora. Els altres semblaven decebuts, també amb les mans buides. Brislaf es va enfadar, va enviar cremar els cossos lluny de les cases i ens ordenà instal·lar-nos a les cases provisionalment a l'espera d'un missatger. Aprofitar per descansar i dormir, aquelles eren les ordres.
No em podia treure aquelles imatges del cap. Els crits en un idioma que no coneixia, els plors dels nens i nenes. Vaig resar per ses animes, fins que el cansament em va poder i em vaig adormir.

Em va despertar Grahn, dient que tenia un mal pressentiment. Vam sortir fora. Encara no havia sortit el sol i el foc sobre els cossos ja s'havia apagat. Enlloc seu, sols ossos calcinats, cendres i una lleugera olor a carn cremada. Vam pujar a un dels terrats.
Grahn va mirar cap a totes direccions, però no semblava trobar el que cercava. Poc després, va veure que del bosc d'on vam venir venia un genet a cavall. Potser era el missatger. Quan va arribar al les cases ho va fer a crits. Resulta que l'exercit dels que vivien aquí havien arrasat el campament base feia algunes hores i a dures penes havia aconseguit escapar.
Brislaf va prendre la iniciativa d'anar-nos al punt on els homes del batalló de Skeltutson havien d'atacar ràpidament. A mig camí, em vaig adonar que m'havia deixat la cota de malla a la casa, però ja era massa tard per tornar enrere.
Quan varem arribar al poblat el panorama era semblant al que havíem deixat nosaltres enrere. Els homes de Skeltutson estaven reunits en ambient festiu al voltant d'una foguera, menjant i bevent. Quan Brislaf li va donar les noves, Skeltutson va pensar en tornar al campament i fer-nos a la mar de tornada a casa nostra, degut al fracàs de la campanya. Brislaf hi va estar d'acord, aixi que mos vam dirigir al campament base... o el que quedés d'ell.
Al poc d'abandonar el poblat ens vam endinsar en un bosc, per a no tornar per on havíem vingut per si ens seguien el rastre de la marxa anterior. Ja sortia el sol, però no se sentia el cant dels ocells. Grahn va preparar l'arc i va tensar-lo amb una fletxa a punt per a disparar, cosa que va fer que em posés en guàrdia.
I llavors, un xiulet.
La partida va quedar desorientada, mirant per tots costats. Rere un arbust, sobre un arbre, en un forat... l'enemic podia ser a qualsevol lloc.
Un altre xiulet.
Tots varem agafar les armes preparats per entrar en combat en qualsevol moment.
Un tercer xiulet.
Aleshores varem veure que ens venien per davant i per darrere. No hi havia escapatòria. Lluitar o morir. Vam arremetre contra els atacants. Pels seu aspecte, eren soldats ben formats. Ben equipats. No eren bàrbars armats, eren soldats. La meua espasa va topar amb l'espasa d'un soldat, que després d'un cop sec me la va fer deixar caure.
No vaig pregar per ma vida. Em vaig agenollar davant seu, esperant el cop de gràcia. Llàgrimes als ulls em van negar la vista. Moltes imatges pel meu cap: amics, família, ma terra... tot el que mai tornaré a veure. També vaig pensar en la gent que havia vist morir sens raó. També vaig plorar per ells. Un gran sentiment de culpabilitat per no haver fet el que creia que era lo correcte. Crits, xocs d'espases, homes caient, tant dels nostres soldats com d'enemics, Grahn cridant-me... i l'espasa em cau al damunt.
No recordo res més.

Em desperto. No tinc fred ni calor. No sento la roba ni el dolor. Al meu costat, agenollada, hi ha una dona d'una bellesa que no havia vist mai. M'incorporo, però alhora no ho faig. El meu cos es allà, on havia quedat després de la batalla. També hi havia altres cossos, molt malmesos, tant d'amics com d'enemics.
No, espera. Jo no tenia enemics.
Sols em van enviar a lluitar.
Ens van enviar a morir.
Em miro les mans. Són quasi transparents. Així és el món dels morts?
La dona em segueix fitant.
Ara que m'hi fixo, veig que duu una armadura impecable, lluent. Té el cabell roig com el foc i llarg, amb algunes trenes com marquen les velles tradicions. Els ulls blaus com el mar, reflectint serenitat i decisió, em seguien mirant fixament.
No em puc creure el que estic pensant. Torno a mirar allà on havia tingut lloc la batalla. Tots els cossos malmesos seguien estesos. Sols jo estic per sobre del meu.
La miro de nou i li parlo:
-Qui ets?-.
-Kara- em respon amb una veu tranquil·la i suau.
-Que ha passat?-.
-Has mort- torna a respondre. D'una forma seca, però alhora amable.
-Aleshores... Que haig de fer ara?-.
-T'he escollit-.
-Em... d'acord...-.
La seua veu ressona pel meu cap com el cant mes bell que mai hagués escoltat en vida a cap dona.
En vida. Es estrany com sona.
-I ara... que? Em portaràs a Valhalla?-.
-No-.
-No ho entenc... però... la tradició... les histories... m'ho podries explicar?-.
-Clar-.
Dona de poques paraules. Començo a posar-me un xic neguitós...
-D'això... que he de fer ara?-.
-El que desitgis- va sentenciar.
-El que desitgi? M'ho dius en serio?-.
-Si-.
-Si us plau, porta'm a casa entre els vius-. Li demano sens dubtar. Vull tornar a casa.
-No puc fer açò...-. Em diu tristament. La seua mirada reflecteix que li sap greu. Pobre noia.
-Però... no deies que podia fer el que volgués?-.
-Si... si vols pots tornar a la vida si tant ho desitges...-.
Ací hi ha gat amagat. No m'ha agradat com ha sonat açò...
-Que haig de fer?-.
-Sols la deessa Hela pot tornar-te al regne dels vius, però el preu que hauràs de pagar es molt alt...-.
Hela. La deessa dels morts. Preferiria no tractar-hi, però sembla que es l'única opció...
-I... tu saps quin es aquest preu?-.
-Si... les vides d'aquells que vas estimar en vida-.
Aquesta no me l'esperava. Vaig morir sols per ma culpa, no penso vessar mes sang d'innocents.
-Jo no sóc qui per a decidir qui ha de morir i qui no... accepto doncs el camí per on m'ha dut el destí-.
Una sensació de ressentiment dins meu mesclada amb penediment, culpa i enyorança. Pare, mare, germans, Eir, Hans, Tor... la meua llar, la meua terra... vos trobaré a faltar a tots. No ploreu per mi. Vos hauria d'haver fet cas i haver-me quedat a la granja. Us estimo a tots. Adéu per sempre...
Kara va fer un lleuger sospir d'alleujament.
-És una bona elecció- suposo que ella també hauria fet lo mateix. Em va dedicar un lleuger somriure.
-Aleshores... puc demanar-te quelcom?-.
-Digue'm-.
-Queda't amb mi-.


-Fi del primer capítol-

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de Bragi_

Bragi_

15 Relats

7 Comentaris

9331 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00

Biografia:
Nascut fa mes de dues dècades en un poble que ara és ciutat, entre la mar i la muntanya.
Des de ben petit m'ha agradat sentir histories i rondalles populars que m'arribaven tant de ca nostra, com d'altres paisos.

Espero que vos agradin mons escrits i passeu una bona estona!

Si vols contactar amb mi, mon correu es joniafreedom@gmail.com