On els herois neixen

El regne d'Astragard. Un regne de terres fèrtils, prou rica en recursos i on la gent viu prou be, on diu la llegenda que el va fundar un home no i fort com un drac. El poble admira i victoreja son rei degut a que el veuen com un rei bo i que posa els interessos del poble per sobre dels seus propis. Però hi ha algú en el regne que es tant o més conegut i estimat que el rei, i fins i tot aquest ultim l'admira: Llúria Kurostorm.
Llúria és un dels cavallers més joves i també més hàbils que sempre va a primera línia en el camp de batalla i derrota bàrbars, invasors i delinqüents sempre amb el seu crit de guerra "pel rei i per la terra!". Lleial, noble, honest, fort, bondadós i just. Si hom hi volgués trobar algun defecte, es podria dir que tot i estar rodejat sempre de gent és un home bastant solitari per costum, doncs era orfe i l'havia adoptat un cavaller per a que li fes d'escuder, el qual va morir uns pocs anys després en un combat amb els bàrbars.
Tampoc li agraden massa els elogis ni que desconeguts el tractin com si el coneguessin de sempre. Tampoc acaba d'entendre perquè el feliciten per fer sa feina, ja que com ell diu, té més valor els que treballen la terra o els que es dediquen a guarir als malalts, que no pas brandar una espasa i rodar caps que ho pot fer qualsevol. Se'l podria considerar humil en la seua tasca.
Dia rere dia, rondava en solitari per les viles dels voltants del castell, bescanviant informes amb les patrulles i ajudant a resoldre conflictes que poguessin haver, complint amb els seus deures. Els dies que l'obligaven a descansar, marxava a cavalcar i perdre's allà on no hi hagués ningú. Quan ho veia convenient, s'aturava a deixar reposar el cavall i feia el que pocs es dignaven a fer. Admirava el paisatge. Guaitava els cérvols, senglars i guineus. Escoltava els ocells. Mirava de dalt a baix els arbres. Sentia el vent acaronant sa cara quan contemplava la vista des d'un mirador. Rarament també bescanviava algunes paraules amb caçadors o pastors. Però aviat tot canviaria...
Una nit en que va fer guàrdia nocturna pel castell va veure que el rei xerrava amb els seus estrategues i generals de mes alt rang. El rei el va veure i li va fer senyals que se'ls unís. En Llúria s'hi va apropar. El rei explicava que un dels regnes veïns amb qui tenien molt bona relació des de feia segles els havia enviat un missatger demanant ajudes perquè una plaga havia assolat els conreus i les gents d'allí passaven gana. En ves d'enviar ajuda, volia aprofitar-se'n de l'oportunitat de guanyar aquelles terres i augmentar la seua riquesa.
En Llúria no es podia creure el que sentia. Va ser l'únic en oposar-se als plans del rei, al·legant que aquell era un pla molt cruel i mesquí i que era una traïció a la seua paraula d'amistat amb aquell regne. Al rei se li va canviar la cara al veure que l'heroi del poble era l'únic a qui aquella idea no li agradava i li va dir mig cridant que era una oportunitat única per a que el regne pogués créixer i poder fundar un imperi. Llúria no va cedir i seguia dient que era injust que la gent hagués de patir guerra sens cap motiu (si es que alguna guerra la té) sols per ambició i cobdícia del seu governant.
El rei, en sentir-se insultat per aquelles declaracions, va entrar en colera i el va amenaçar en que si no l'ajudava a conquerir aquelles terres el faria desterrar del seu regne. En Llúria no s'ho va pensar dos cops. Es va llevar el casc i el va deixar caure als peus del rei: -Llavors que així sia. No penso viure sota un tirà.- Va dir. Va donar mitja volta i va marxar ben enfadat de la sala. A mesura que anava avançant, anava traient-se i llançant arreu els pedaços de l'armadura que duia posada. Va anar a la seua estança, es va vestir amb la roba de pell i cuir que tenia per als dies de lleure i en acabat va preparar-se l'equipatge que s'enduria en un sac.
Un arc i un buirac amb fletxes, la seua espasa, un ganivet llarg, una capa i uns pocs aliments era tot el que duia a sobre. Quan es disposava a sortir de l'habitació va veure alguns dels soldats a l'altra banda de la porta. El van informar que el venien a detenir acusat de trair al rei i trencar el seu jurament de cavaller i que no oferís resistència. Llúria sabia que no eren mala gent, sinó que sols obeïen ordres dels de dalt, així que va pensar en que no els havia de ferir.
Va fer dues passes cap a ells amb les mans en alt, i d'una revolada va córrer vers el finestral i va caure un parell de metres avall, topant amb el sostre dels estables. Els soldats van quedar mirant-se'l per la finestra mentre ell es refeia i va saltar fins al terra. Els soldats cridaven per alertar a qui pogués ser a la vora, i la campana de la torre de l'església del castell va començar a repicar com si estiguessin assetjats per l'enemic.
Tot i la foscor de la nit, Llúria va moure's força be entre les ombres i va poder escaquejar-se dels soldats que anaven amb antorxes. Abans de poder marxar, volia comprovar que podria sortir... es va apropar a la porta d'entrada al pati i va veure que encara no l'havien pensat en tancar, aixi que va entrar als estables, va col·locar ràpidament la sella sobre son cavall i va sortir a l'exterior.
Entre els soldats que no sabien que passava i els que no sabien a qui o que buscaven, Llúria va poder creuar el pati sens gaire problemes i es va dirigir cap a la porta. De sobte, el rei va fer aparició i va cridar ordenant que atrapessin a Llúria, el traïdor.
Llúria va fer senyals al cavall per anar a galop, mentre veia com arquers es dirigien als murs i els soldats provaven de barrar-li el pas inútilment. Un cop va creuar la porta va començar a sentir xiulets i cops a terra pel seu voltant, en que va pensar que els arquers ja estaven descarregant contra ell. Va seguir cavalcant durant hores, fins i tot lluny del castell va pensar en que segurament enviarien una patrulla de cavalleria rapida a per ell.
Va pensar que havia d'alertar a les gents del país veí, aixi que va passar pel mig d'un riu per a perdre els rastrejadors que li poguessin seguir la pista. Va seguir cavalcant durant forces hores, però més suaument per a no extenuar el seu cavall.
Al cap d'uns pocs dies de viatjar molt i dormir poc, arriba cansat fins al primer poble del regne aliat. Explica al cabdill de la zona que estan a punt de ser envaïts i que preparessin ses defenses, però el van prendre per foll pel fet que anava brut i perquè els dos regnes eren com germans i que era impossible que entressin en guerra.
Amenaçat de li posessin preu al seu cap, va desistir i va perdre l'esperança de poder salvar aquella gent tossuda que no volia creure ses paraules. Sense casa, amistats ni lloc al que tornar, va marxar d'aquell indret. Ara que ja no el podien perseguir i que acabava de fer el seu ultim servei com a cavaller d'Astragard, va posar rumb cap a lo desconegut.
Els dies es van convertir en setmanes. les setmanes en mesos, i aquests últims en anys. Llúria va viatjar molt. En algunes ocasions havia hagut d'enfrontar-se a gent hostil, mentre que d'altres era tractat com si fos un familiar més. Va aprendre costums, llengües i noves habilitats en combat, així com estratègies militars d'ambients diferents als que estava acostumat. Va creuar càlids deserts, altes muntanyes, prats verds i tundra gelada.
En arribar en una zona bastant plujosa amb uns boscos d'arbres immensos, va decidir plantar-se i quedar-s'hi una bona temporada. Va trobar una vella cabana abandonada i la va arreglar i netejar una mica per a poder usar-la ell. Després de passar-hi la nit, va sortir a trenc d'alba per anar a caçar. Va deixar gairebé tot el que duia i el cavall a la cabana, i a sobre sols va dur l'arc, el buirac i el ganivet.
Al cap d'una horeta de caminar, va poder distingir la silueta d'un cérvol prou gros. Va preparar-se una fletxa i alentir el seu moviment per a que la bestia no s'adonés de la seua posició. El vent bufava del cérvol cap a ell, així que no el podria ensumar. Aprofita un moment en que l'animal ajup el cap per a menjar, tensa l'arc, deixa anar la fletxa... i el projectil impacta al costellam de la bestia, ferint-la de mort a l'instant. No li agradava fer patir un animal.
Es va acostar a la seua presa quan va notar que hi havia quelcom que l'observava entre la malesa. Va preparar una nova fletxa i va començar a escorcollar amb la mirada els seus voltants, cercant qualsevol indici d'hostilitat. De sobte una veu dolça i serena: -Abaixa l'arc, que no sóc cap senglar-. Una dona va aparèixer entre uns matolls. Vestia amb unes peces de roba fetes amb pells de diversos animals, i el maquillatge i l'arc que duia revelava que era una caçadora.
-Aquesta peça l'he abatuda jo, em pertany.- digué la dona. Quan en Llúria anava a replicar, va fixar-se en el cérvol i va veure que a l'altra banda d'on ell havia disparat també hi havia una fletxa. La va senyalar sens dir cap paraula. La dona va fitar la bestia i va sospirar: -Esta bé. Veig que l'hem abatut al mateix temps. Encara que em fa rabia compartiré la presa amb tu. El teu campament para gaire lluny?-. Llúria negà amb el cap: -A poc menys d'una hora d'aquí caminant cap aquella direcció- senyalà.
La dona va mirar cap a la direcció indicada: -T'has assentat a la cabana abandonada? Ans hi havia un caçador vell, però va patir un accident fa cosa d'un any i es va matar. Som-hi doncs.- i va iniciar la marxa.
Llúria no podia deixar que la dona carregués amb el pes de la bestia, així que va carregar-se el cérvol a l'esquena i va caminar rere seu. -Per cert, em dic Lucy, i tu?- va dir mentre se'l mirava. -Em dic Llúria, un plaer- Respongué amb una mica d'esforç pel pes del cérvol. -El plaer es meu- digué ella somrient. Poc a poc, es van anar animant i van xerrar més fluidament. Llúria feia temps que no es trobava còmode parlant amb algú com ho estava fent en aquells moments. De fet no recordava quan havia estat l'ultima vegada que havia bescanviat tantes paraules amb la mateixa persona.
Van arribar a la cabana i Llúria la va convidar a passar. Lucy va quedar força impressionada pel canvi que havia fet amb la cabana, fins i tot el va elogiar. Ell la va convidar a quedar-se a un àpat de cérvol, i ella no s'hi negà. Van seguir xerrant mentre tallaven i preparaven la bestia per a menjar i conservar la pell i les banyes. Van explicar-se una mica el seu passat i com havien arribat a aquell paratge. Pel que Llúria va entendre, Lucy ronda per allà des que era una nena, en que sa família eren mercaders ambulants i en una aturada ella es va perdre, i va aprendre a sobreviure sola gràcies a una caçadora que va cuidar d'ella fins que va fer-se prou forta com per a sobreviure sola. Lucy per la seva banda sols va saber el passat de nòmada de Llúria, però no li va dir res d'Astragard per precaució.
Lucy es va oferir a traslladar el seu campament base a la cabana i poder viure i caçar junts, i Llúria no s'hi va negar pas. Ambdós rondarien potser els 25 anys si fa no fa. Aquella mateixa tarda van anar ambdós a cavall fins on Lucy s'assentava, van recollir i van tornar a la cabana.
Van passar uns quants dies caçant junts i aprenent l'un de l'altre, i alguna cosa creixia dins seu. Unes setmanes mes tard, una tarda en que va refrescar força va caure un xàfec que els va sorprendre, i van tornar corrents a la cabana. Tot just entrar varen encendre foc a la xemeneia i es van treure la roba xopa pensant sols en que no arrepleguessin una pulmonia. De sobte van quedar mirant-se mútuament. Era la primera vegada que ambdós es veien nus. O mes ben dit, era la primera vegada en que sent adults havien vist un cos de l'altre sexe nu. Els sentiments que dormien van aflorar i es van deixar endur pel desig, fins que van caure rendits pel cansament.
Al següent matí en van parlar, i varen decidir fundar una família. Varen seguir vivint com havien fet darrerament, caçant i recol·lectant pel bosc, durant uns quants dies.
Un matí en que es varen separar per preparar una emboscada a un senglar, Llúria va veure en el camí que no gaire lluny d'on ell era hi havia una patrulla de soldats a cavall amb una bandera que recordava vagament, però que reconeixia perfectament: la bandera d'Astragard. Va quedar-se on era mirant-los. De cop va veure com Lucy se'ls va acostar per saludar. Llúria va veure com li mostraven un paper i ella feia el posat que solia fer quan s'enfadava. De sobte van desembeinar les armes i ella va arrencar a córrer cap endins del bosc cap on ell es trobava. Llúria va afanyar-se i va apuntar amb l'arc als genets que la perseguien. Va llançar una fletxa i en va matar el primer. En quedaven cinc, però dos els havia perdut de vista i en veure caure el seu company els tres restants van fer mitja volta. “Tornaran” va pensar.
Va córrer cap a Lucy i en trobar-se la va abraçar. Tenia el pols accelerat i els ulls li ploraven, havia passat molta por amb aquell succés. Llúria la va tranquil·litzar una mica sens abaixar la guàrdia i es van dirigir cap a la cabana. De camí li va explicar el seu passat de soldat i de com havia estat acusat de traïció, i havia hagut de marxar de la seua terra.
En arribar a la cabana, Llúria va agafar la seua espasa, la va desembeinar per veure en quin estat es trobava i la va tornar a embeinar. Se la va posar al cinturó i va agafar algunes fletxes més. Va tornar a sortir de la cabana, i Lucy el va seguir amb arc a les mans: -No et pensis que et deixaré sol, jo també penso lluitar!- li va dir amb la mirada ben seria. Llúria anava a protestar, però coneixent sa tossuderia la va deixar sortir.
Tal com ell creia, els dos genets que havia perdut de vista abans els havien seguit. Era la tàctica que feien servir quan ell era soldat, i degut a la seua eficàcia demostrada dubtava molt que la haguessin deixat d'emprar.
Els dos soldats van ordenar a Llúria que s'entregués, però ell s'hi negà. Quan va veure que els soldats desembeinaven, Lucy va llançar una fletxa amb un moviment molt ràpid que va travessar el coll d'un soldat i el va fer caure mort del cavall. Llúria va preparar també una fletxa i va apuntar a l'altre soldat: -Si no marxeu ara mateix d'aquí us matarem a tots. Avisa a la resta i no torneu mai més!-. El soldat se'l va mirar irat, però va fer cas i va marxar.
-No ens deixaran tranquils tan fàcilment. Si han arribat fins aquí es que, o ofereixen una recompensa descomunal per a mi, o es que també estan amenaçats de mort- sentencià Llúria. Lucy va pujar a la teulada per si veia els quatre soldats per allà a la vora, però sols se sentien els ocells.
Van restar en alerta durant una bona estona, però semblava que els guardes no hi eren. Varen decidir patrullar per a veure si trobaven alguna pista que els pogués indicar per on paraven. Quan ja duien una bona estona rastrejant el bosc, varen trobar fems de cavalls que encara eren frescos. Ans que se n'adonessin, havien caigut en un parany. Dues xarxes varen caure sobre seu i de sobte van aparèixer els soldats. Lucy va quedar atrapada, però la xarxa de Llúria no havia caigut del tot bé i se l'havia pogut treure del damunt. Desembeinant l'espasa disposat a matar, es va encarar amb dos soldats que tenia més a prop. Un tercer s'hi va unir, i la avantatja numèrica feia que estiguessin igualats, encara que s'hagés donat el cas que fossin soldats rasos. Estaven ben entrenats i es notava que el volien capturar viu, doncs no havien provat de colpejar-lo de forma mortal.
Mentre Llúria intercanviava cops amb els soldats, Lucy intentava sortir de la xarxa, que a cada moviment seu semblava que l'estrenyia i l'atrapava més. El soldat restant va agafar-la i la va carregar sobre un cavall com si fos un sac de patates. Al moment, ella va començar a cridar, i Llúria de la ira va decapitar un soldat, partint pel camí l'espasa amb la que es defensava.
A la que van tenir ocasió, Llúria va córrer cap a Lucy, i els dos soldats van pujar sobre sons cavalls en un moment. Abans que pogués evitar-ho, els tres soldats i la seua estimada desapareixien de la seua vista. Per molt que corria no els atrapava. Es va quedar atonit, confús, sens saber ben be que fer. Va recordar la cara del rei. Astragard. Si se l'havien endut a algun lloc, havia de ser allà.
Va tornar a la cabana i va preparar son cavall per marxar. Va agafar el que creia indispensable i va sortir corrents cap al camí. Va veure les petjades recents i les va seguir. Son cavall havia estat dels mes ràpids del regne, però d'allò ja feia un temps, i en aquest temps no havia tingut la necessitat de perseguir ni de esprintar com en aquells moments.
A mesura que seguia el camí, va veure molts llocs que, on anys enrere havien estat paratges macos i rics, ara n'hi havia que es trobaven abandonats, desolats o destruïts. L'ombra de la guerra s'enfosquia a mesura que s'apropava a Astragard. Temia perquè el seu cavall es cansés massa, aixi que de tant en tant afluixava la marxa per a que la bestia no patís. Quan va arribar a la frontera pel camí, va veure que hi havia una gran muralla de pedra que abans no hi era, bastant tocada per alguns llocs i reconstruïda per d'altres. Els guardes estaven en formació i amb la porta oberta, i el van deixar passar sens immutar-se.
Quan va creuar la muralla, no creia el que els seus ulls veien. Les antigues terres fèrtils i grans boscos verds ja no hi eren. Restes de maquines de guerra, paratges cremats i boscos sencers talats. Alguns dels pobles que antigament tenien més presencia ara a dures penes tenien algunes cases que encara s'aguantessin dempeus. El que hi havia en el seu lloc eren campaments, bastant grans... centenars de soldats hi devia haver.
Va arribar on era el castell. Havia canviat força. Per una banda, havien modificat part de l'estructura per fer-lo més defensiu. Per altra banda, havien fet fosses i dues muralles noves, amb algunes maquines d'atac i nombrosos arquers apostats.
Quan va entrar al pati del castell, va trobar una centena de soldats en formació. Dalt d'un petit escenari hi havia Lucy, emmordassada i lligada de peus i mans a un pal d'uns quants metres d'alçada. Al seu costat, una figura que li resultava familiar. Era el rei.
-Per fi has tornat, Llúria!- exclamà el rei en veure'l arribar. -Sabia que algun dia tornaries a mi... d'una manera o altra...– mirà de reüll a Lucy somrient-. Com has pogut veure les coses ens han anat una mica be per aquí... sense tu, l'estratègia de conquerir va anar força be al principi, però després altres països aliats es van girar en contra nostra... i aixi estem, benvolgut amic... -estenent els braços i mirant al seu voltant-. Ens van declarar la guerra i ara som els últims que quedem en aquesta zona del mapa... i tot el que es fora dels murs, forma part d'un regne fantasma... I el culpable de tot això... ets tu, Llúria!!!- La cara del rei estava ben roja d'ira.
Llúria va baixar del cavall. -Jo mai vaig donar suport a una campanya bel·licista que no duia enlloc, rei foll!- cridà. Els soldats van desembeinar, però el rei els va fer aturar-se. -Vas trair al teu regne i al teu rei, Llúria. Tu has dut la desgràcia a la terra... i ara la teua estimada caçadora morirà davant teu per a que sàpigues que se sent quan t'ho treuen tot!-. El rei desembeinà una daga que tenia oculta i la posà al coll de Lucy, la qual intentava evitar i cridar.
-Atura't!!!- cridà Llúria. La ira i el desig de protegir es van apoderar d'ell i el van encegar. Ans que els soldats mes propers pogueren reaccionar, Llúria va obrir-se pas cap al rei, i amb una força descomunal va partir quatre soldats, escuts i armadura inclosos, per la meitat. La sang i membres partits van anar a parar als que quedaven mes propers, els quals varen retrocedir horroritzats per la carnisseria que acabaven de veure. El rei va quedar traumatitzat pel que acabava de veure i de l'espant li va caure la daga al terra, el pols li tremolava moltíssim. A Lucy li havia fet un petit tall al coll i li queia un rajolí de sang.
Llúria no es va aturar allí. Va seguir avançant lentament. Desprenia una onada de terror a la que els soldats no gosaven endinsar-se. El rei, amb els ulls nerviosos i observant atemorit el guerrer més fort i ferotge que mai veuria, va cridar com va poder: -Aaar... arquers!!!-.
Tots els arquers i ballesters que estaven a les seues posicions van preparar-se fletxes i virots respectivament per a disparar. Llúria feia cas omís. -Descàrrega!!!-Va cridar el rei. Amb el moviment d'un llamp, Llúria va travessar un soldat amb la seua espasa i va agar-ne un altre pel coll i els va apropar a ell. Tot de xiulets i cops van començar a sonar gairebé a l'uníson.
En finalitzar la descarrega Llúria va deixar anar els cossos dels soldats, que van desplomar-se a terra plens de fletxes i virots. Una fletxa el va ferir al genoll, però això no el va impedir seguir endavant. Un parell de soldats van abalançar-se brandant com bojos les seues espases per intentar ferir-lo, però d'una estrebada va agafar-ne un pel braç i el va llançar contra l'altre amb gran força, emportant-se per endavant un parell mes que hi havia enrere.
El rei suava una barbaritat i li costava respirar. Notava que s'ennuegava i es posava la ma al coll -Ma... mateu-lo... Maleit sia!!! Mateu-lo!!! Us ho ordeno!!!- deia com podia.
Els soldats més coratjosos (o els més inconscients) van llançar-se sobre Llúria amb l'únic objectiu d'escometre un únic cop mortal. Llúria va seguir amb el seu pas i a mesura que els soldats s'apropaven els anava decapitant o partint en dos, sens baixar el ritme ni mostrar senyals de fatiga. Alguns dels soldats més porucs van arrencar a córrer per no tenir la mateixa sort.
El rei cada cop patia més. Va intentar trobar la daga per tornar a posar-la al coll de la dona, però quan estava a punt d'agafar-la va caure un soldat mort sobre l'arma. En girar-se, va veure que sols quedava en peus Llúria al pati. La resta de soldats havien estat abatuts o havien fugit, inclosos els arquers.
El rei es va agenollar davant seu i li va suplicar clemència i pietat, però d'una estocada va travessar el seu cor i el monarca va deixar de respirar.
Va tardar encara uns segons en asserenar-se. Va mirar a Lucy. Estava pàl·lida i tenia els ulls negats, segurament atemorida per l'espectacle dantesc. La va alliberar i ella va a caure a terra una mica tremolosa. Llúria li va oferir la ma per ajudar-la a incorporar-se, però d'un cop la rebutjà.
-No acabo de creure'm el que acabo de veure- va dir-li ella en un to de veu ombrívol.
-Ho sento, sols volia protegir l'únic important per a mi...- li va respondre ell.
Ella es va tocar la panxa -I ho has fet. Ens has protegit als dos-. Llúria va dubtar un moment confús, i quan s'adonà del que passava obrí els ulls com a taronges:
-No em diguis que...
-Si, tinc una criatura teua dins meu.
Ell la va ajudar a incorporar-se de nou, i aquest cop es va aixecar. La va besar. La va dur en braços fins al cavall i la va fer pujar, i ell agafà les rendes de l'animal i caminà seu costat.
A la sortida del castell hi havia congregats centenars, sinó milers de soldats en formació. Van dubtar uns segons si seguir avançant o no, i van reprendre la marxa.
Un dels soldats va clavar sa espasa a terra i va llançar son casc, i avançà cap a Llúria:
-Ara que el rei ha mort no tenim cap lider- li digué. -Necessitem algú capaç de liderar a tots aquests soldats i ens indiqui a qui hem d'atacar el proper cop-.
Llúria mirà a Lucy i després al soldat, i respongué:
-No hi ha cap honor en fer la guerra, soldat. Hi ha victòries que no s'assoleixen en el camp de batalla i tresors que no són d'or i plata... no, no heu de lluitar mes que per defensar allò que realment aprecieu. No sou herois per llevar altres vides en una guerra, no... Un heroi es el que les protegeix i conviu amb elles dia a dia. Torneu a construir un país de pau com solia ser aquest en el passat i que ningú estigui per damunt dels altres... viviu.-
I dit això, Llúria va marxar amb Lucy i va deixar aquelles terres per sempre més.
Alguns diuen que no va aconseguir salvar Lucy.
Altres que ni tant sols era humà.
El que està clar es que Llúria va viure per sempre en les memòries de la gent a la que va salvar...