FORTUNA

FORTUNA
Una idea fixa ronda pel cap d’en Cinto. Està fart del poble: sempre amorrat a la terra, des que va deixar escola i per distreure’s, jugar a cartes al bar o veure com baixa el riu. Que al poble es coneguin tots, també li retalla la llibertat. Se n’anirà a la ciutat. Allà, pensa, l’estigma de ser de poble en poc temps s’esborrarà. Deixarà el mas i tindrà oportunitats per a tot.
Ho comenta a casa i als amics. Tothom li vol treure del cap dient que al poble hi té feina i a fora les coses van malament i que si el que vol és fer-se ric, està apanyat, que ningú regala res.
Està ben decidit. Arribat el dia s’acomiada dels pares i passa pel bar a dir adéu als companys. Encaixades, abraçades i bons desitjos. «Quan siguis ric, passa per aquí, un dia, i et jugues la fortuna» li deixa anar un i tots riuen. La partida queda a mitges i surten a la porta a veure com puja a l’autobús.
A ciutat, treballa de peó de la construcció. Viu en una pensió i al vespre sopa amb cinc més, tots forasters. «Jo també ho sóc», pensa. A les sobretaules sovint es recorden dels pobles que van deixar. Quan el senegalès va explicar la calor que hi fa sempre i que s’ha de caminar més d’una hora per anar a buscar dues galledes d’aigua, ell va parlar del riu que passa pel poble, les quatre estacions, l’aigua corrent i aquell fred que va glaçar les canonades; el tunisià va dir que al seu poble es coneixien tots i ell va explicar que una vegada li va arribar una carta sense adreça, només amb el seu nom. Al desert hi contraposava el riu, els boscos, els camps... i les morterades de cuscús el feien pensar en les torrades a la llar de foc. A les nits s’adorm amb el soroll dels cotxes i recorda la remor del torrent.
La partida està engrescada quan en Cinto entra al bar. Posa una mà sobre les espatlles dels que estan d’esquena. Es giren i els dos de davant alcen el cap i un diu: «Mira a qui tenim a aquí. Què, ja has fet fortuna?» Se’ls mira i somriu: «Sí, tota. La fortuna és tenir un lloc on poder tornar».