FLOR

FLOR

Passejant
anava per aquest món
als meus incipients quinze anys
amb el cor sol, pensatiu, càndid,
-talment com si fos un rodamon-,
esperant trobar amb afany,
la flor que pogués romandre amb mí
des d'aquell estiu càlid.

Mirant entre l'abundància
a través dels fèrtils camps
solament n'hi hagué una
que es fes veure com a reclam.

Amb gran il·lusió la vaig recollir,
la vaig cuidar amb gran deler
i mercés a ella aprenguí aviat
que era l'amor, primer
i també més tard, el que és sofrir.

Ja abans els grans m'ho deien.
(¡Què il·lús, què infeliç
de no creure'ls) :
Que les flors, malgrat ser boniques,
poc duren i també es marceixen

Des d'aleshores,
sols vaig desitjar de la vida
fós per a tots
un preciós jardí,
en el què,
qui escollís la seva flor
ho fes per raó
de llurs pètals, tija, arrels
i la resta de tot el seu cos,
i no tan sols
per l'olor i color, com vaig fer jo.
Car, és així en què l'amor
no roman pas en olors i colors
que impregnen i evoquen les flors,
sinó dintre de cada flor.