Física recreativa

Quan un fa uns dies que està de vacances, superada la fase inicial en la que encara es porta l'stress a sobre, entra en una etapa en la que els ritmes vitals s'alenteixen, s'assosseguen. Es cau en una mena d'estat d'hivernada, si no fos perquè la gran majoria de la gent gaudeix del seu període vacacional a l'estiu. L'efecte es reforça si es té la sort de fer un viatge de panxing, expressió popular que designa aquell tipus de desplaçament en el que, quan arribes a l'hotel, no tens cap activitat ni cap visita programada "a priori". És llavors quan no et poses ni el rellotge, sabedor de que el temps flueix al teu favor, no en contra com fins ara. T'entretens en contemplar el planeig precís de les gavines, sostingudes per l'oreig matinal, segueixes el vol erràtic de les papallones per les flors de la terrassa de l'hotel, sents amb tota la intensitat la carícia suau del sol a la teva cara. Observes cada detall, cada gest, cada mirada. La importància de les coses es regira i relativitza. Allò que hem deixat enrere, tot el que ens preocupava abans del viatge, passa a un segon pla davant de la fabulosa festa dels sentits. No has de fer res, les teves necessitats estan cobertes, únicament has de deixar entrar l'experiència en la teva ment oberta.
Llavors t'hi fixes. La majoria dels hotels acostumen a tenir servei de buffet lliure. Els primers dies agafes una mica de tot: Et fas una amanida d'enciam, tomata, cigrons, nous, blat de moro, trossos de poma, de pinya, tot lligat amb una salsa de dubtosa procedència. Segueixes amb un segon plat compost per un tros de llom de porc, un peix que no has identificat, encara qui havia una etiqueta amb el nom escrit i algun acompanyament clàssic com patates fregides o rodelles de carbassó. Per postres et fas una mena de pijama amb el púding, una mica de nata, i tota mena de pastes de rebosteria, que et posen el colesterol a cinc-cents. Després de l'empatx i passats els primers dies de menjars pantagruèlics et moderes i experimentes en la teva pròpia boca i estómac la contundència pròpia de la llei de conservació de l'energia, és a dir: L'aliment ni es crea ni es destrueix, només es transforma. Comences a seguir la trajectòria d'unes patates al forn, embolicades en paper d'alumini, que serveixen el dilluns. El dimarts, com que poca gent n'ha volgut, apareixen guisades, tallades més petites, per acompanyar altres plats. Finalment, el dimecres i, davant de l'escàs èxit del tubercle la humil patata acaba els seus dies com a sopa vegetal, passada pel triturador, juntament amb alguns llegums que ja feia dies que s'arrossegaven pel buffet i que havien adoptat diferents formes o presentacions, essent l'únic producte alimentari que pot finir la seva existència en estat gasós, en lloc del líquid, com la majoria dels casos.
Davant d'aquesta prova concloent i commovedora de zel reciclador, m'agradaria dirigir-me a les autoritats en matèria d'alimentació perquè recompensin com es mereixen a aquests hotels, que opten per la millor solució al lògic embafament que produeix la sobreabundància dels buffets. Com que el ritme d'entrades i sortides d'aquests establiments turístics és frenètic, sempre poden trobar algun incaut que se senti temptat, encara que sigui per la novetat, per l'aspecte de les sobres de les sobres de les sobres. Un exemple clar, doncs d'una gestió respectuosa amb el medi ambient i que aposta clarament per la sostenibilitat ecològica i econòmica.