Felicitat ignorada

Un relat de: aleshores
Surto amb temps de casa. Amb l'H-6 em planto a Ramon Albó en un tres i no res i em sobra temps.
Ho hauré fet expressament? Per passejar-me una estona per "Els 15", vull dir: pujar el carrer Mascaró i arribar a l'entrada de la casa on fa 46 anys vivia amb la meva companya i amics. Nostàlgia d'un temps i de persones, d'algunes que ja no hi són. Faig una foto de la porta em miro les boniques cases de davant de la porta que devia veure cada dia en sortir i que no valorava.

Esmorzo on devia haver-hi el "Pagès del Guinardó", el dels entrepans esplèndids d'embotit; ara hi ha un bar on el pastis és excel·lent. En pagar observo el bonsai, un mangraner, i no em resisteixo a dir-li a l'amo, "quina meravella que faci magranes, quan el que tinc al terrat no en fa".

Baixo cap a la parada del 19; encara tinc temps. Ja gairebé hi arribo ja hi soc a prop, sento un bus darrera i penso que serà el meu i el perdré, que ho ha de ser per tal com inconscientment en calcularia l'arribada. I no!, no l'és!, però potser no l'és perquè és precisament el que ve ara darrera . Ho serà i trencara la meva felicitat momentània. Tampoc. Per què penso tot això? Ara ja sóc a la parada, sol, falten 12 minuts. Veig que pugen, un bus i una noia corrent. L'avança. Quan s'apropa més aixeco la ma tot i que no és el meu bus, ella també ho fa mentre segueix corrent encara lluny de la parada. L'autobus para; hi puja. Des de dins saluda i agraeix el gest gratuït que he fet. Un gest insignificant per las pura satisfacció d'ajudar a algú. Ho ha entès. el 19 passa de llarg mentre escric això, No! no, no passa pas de llarg! Segueixo escrivint a dalt!

Una mica més endavant d'on he pujat entra el meu amic. Havíem quedat al final del 19, però ens trobem ja al mateix bus. Passejarem pels vols de Sant Genis dels Agudells (única església la d'aquest antic poble que conserva el seu cementiri associat. Pel camí el meu amic, un xarraire impenitent i viu, comença a enraonar i suscita conversa amb un pare i el seu fill ja grans, que s'asseuen a la vora: Colau, pujades del Carmel, escales mecàniques, Florentino. El més vell s'esforça en demostrar que pot parlar bé la llengua catalana.

Baixem i ens dirigim cap al camí; darrere d'una espècia d'era que queda tapada per un munt de terra, una parella es morreja d'amagat i deixa de fer-ho quan ens veuen. Comencem a pujar la costa amunt que se'ns presenta tot seguit. Pel camí que enfilem hi ha gent que corre, altres que passegen; pins, alzines i roures. Al fons el palau de les Heures i les Llars Mundet.

Remuntem per un corriol dret cap al camí de la gossera (revolt de la Paella). A mig alçada baixa una noia que pregunta per orientar-se. Va tota sola, és valenta. A mi no m'agrada caminar tot sol em trobo vulnerable.

Més endavant voluntaris passegen els gossos orfes, alguns amb unes proteccions contra possibles mossegades, als braços.

Deixem els camins que duen a la Font Groga i a Sant Medir a l'esquerra. Les cireres d'arbós, cara el sol de migdia, comencen a estar vermelles. En un altre vessant, des d'un mirador amagat on algú hi ha instal·lat un banc veiem la gran ciutat i, també, en un pleg de la vall una casa solitària, misteriosa, gairebé tenebrosa, en mig del bosc i que provoca un cert neguit.

Seguin baixant per les Llars Mundet el jovent que es troba allà potser no sap que aquell moment és el millor de la seva vida: que succeeix en aquell precís instant, mentre prenen el sol asseguts amb companys. Ells potser no en són del tot conscients.

Discutim i parlem amb el meu amic que ja he dit que és un xarraire impenitent: m'explica el seu viatge a Tortosa amb els jubilats de la seva antiga empresa.

Agafem el metro de tornada. Arribo a casa descanso m'he llevat d'hora i ara mateix m'envaeix una son dolça abans de dinar.

Repasso la foto que he pres del lloc on era en aquells en moments en què ignorava ser feliç.

Comentaris

  • Bon relat[Ofensiu]
    MariaM | 27-11-2022 | Valoració: 10

    Molt bon relat! Desprén realitat i veritat.
    Qué en som de rucs quan en acabar el dia, o en qualsevol instant, no ens en adonem dels moments de gràcia que vivim!
    Cordialment.
    MariaM

  • Una passejada[Ofensiu]
    Prou bé | 15-11-2022

    Una trobada amb un amic que acompanyi la passejada, però una vivència única, introspectiva, entranyable amb enyor i reconeixement de llocs i situacions passades.
    Amb aquesta excusa un relat magnífic!
    Amb total cordialitat.

  • Agraïments [Ofensiu]
    PERLA DE VELLUT | 14-11-2022

    Hola, Aleshores: Gràcies per la teva visita i la teva opinió sobre el meu relat "Història de Manuel", on em dius: Mahuel o Manuel.
    Sí, portes raó, la història és així.
    Cordialment.

  • Felicitat momentània: [Ofensiu]
    PERLA DE VELLUT | 14-11-2022 | Valoració: 10

    Redactes molt bé tota l'acció biogràfica d'aquest relat amb una certa enyorança, que sent viva entre les teues paraules. Una descripció viva dins del teu ésser.
    El que més m'ha tret l'atenció és: "m'envaeix una son dolça abans de dinar".
    M'ha agradat.
    Cordialment.

  • Relat[Ofensiu]
    Rosa Gubau | 13-11-2022

    que sota una aparença d'anyorança, ens explica que el pas del temps, ens fa valorar detalls que abans miravem tan sols de reüll.

    Una història que m'ha agradat molt, tant de redactat com de contingut.

    Cordialment.

    Rosa.