Fe

Ara també en gastem de fe. Però la dirigim a una altra mena de poder que ens sotmet tant o més que el que podien venerar les nostres àvies: el poder de la raó, el del coneixement científic, el de la dada estadística.

Jo, que sempre havia passejat altiu el ja clàssic: "crec en el que veig, sento...", em trobo també en la cerca de quelcom més enllà de la raó.

No ens ha convençut mai la fe en un ésser superior que guia la nostra vida i jutja els nostres actes. Però tampoc no ens convenç la cega filiació al racionalisme més extrem.

Hores d'ara no tinc cap dubte de l'existència d'alguna cosa, d'una mena de fil conductor que lliga la humanitat en totes les seves èpoques. I com n'estic segur? No en tinc ni idea, no ho puc explicar, no li puc donar nom... No fotis que deu ser que tinc fe!

M'ha agradat el teu relat i comparteixo aquest neguit, aquesta cerca d'alguna cosa més.

Una abraçada i gràcies pel teu comentari... poderós.

Roger

Sembla ser que en aquest relat s'hi pot interpretar el mateix que jo vaig escriure en un altre, però de maneres, situacions i vides diferents. No sé si et trobes en un bon moment. M'has parlat una mica de la teva malaltia. En això som companys de viatge. Però ei! És un viatge! I la vida també ho és! Millor que no ens anclem en passats, i guaitem què estem fent ara i perquè. Malgrat el meu freqüent pessimisme, sé que la vida també ensenya coses bones i que ens fa sentir dignes de nosaltres mateixos en un joc on hem d'agafar l'instrument i tocar. Les melodies a vegades poden ser tristes, però la creativitat regala molta força.
Gràcies per dir-me que em cuidi moltíssim. Si no és cap molèstia, fes-ho tu també.

Ánims i força!


Sergi

un tema molt profund.
Certament aquells tocats per la fe, viuen d'una altra manera, menys fosca, menys desesperançada.

Aquells ponts establerts entre els humans i Déu, han donat autèntiques meravelles, com Bach i molts artistes que han posat al seu servei aquest diàleg amb Déu, per confegir meravelles.

Jo que no sóc creient, sé que em perdo un diàleg fantàstic i fèrtil, que podria donar d'altres fruits, encara que aquest diàlegs fossin imaginats, tant se val.

Bon relat!

gypsy

que saber-te comentar els relats, el que si et puc dir és que els llegeixo tot i que et comento poc per aquest motiu.
Això que dius "El ritual de les negres pedres, lliscant per les seves mans de nàcar creava una atmosfera màgica" i el que deien o pensaven mentre ho feien segurament també.
Tot tant polit, tant clar...
Gràcies per llegir-me i pel teu comentari