Existeixo (I)

Et veig allà, assegut, al fons del bar. Entro per la porta i tothom es gira. Menys tu. Tu no saps que existeixo. Jo, contràriament, porto dies observant-te i pensant com pots ser. Sento un neguit cada vegada que et veig, una curiositat... a vegades no em deixa pensar en res més. Estic a la feina i me'n recordo de tu. Me'n vaig a casa i penso en tu. I tu no em coneixes. Ni has tingut la intenció de fer-ho mai. Em desespero. Només pensar que avui t'he de tornar a veure i amagar, entre rialles amb els meus companys de feina, que només estic esperant que arribis, em fa posar malalta. Només pensar que una vegada has arribat, ja no escolto els meus companys perquè estic concentrada en mirar-te de reüll i que no es noti... em fa posar els pèls de punta. Quina esgarrifor!!!Alguns dies reflexiono i me n'adono que estic tonta. Jo, allà al bar, rodejada de gent, però sentint-me terriblement sola. I tu, allà al bar, al fons del bar, sol, completament sol. No podríem compartir la nostra soledat? Potser tu no te'n sents de sol. Potser tens un munt de gent que t'estima i a qui estimes i per això no necessites a ningú que et faci companyia, allà al bar. O potser només vas al bar perquè realment et sents sol i tan sols vols rodejar-te de gent. Encara que no els coneguis ni et coneguin. Potser... potser tu em busques... i no saps que estic allà, al teu davant. A vegades tenim l'amor davant els nostres ulls i no el veiem... Però, no, no és veritat. Tu no saps ni que existeixo. Qui diu però que tu ets el meu home ideal?