El que he perdut

No confio en tu.
He deixat de fer-ho.
Et tenia com un Déu,
amb la teva majestuositat.

Admirava el que eres,
on havies arribat.
Fins que vaig descobrir
com ho havies aconseguit.

Per a mi la gent que mereix respecte,
és la que treballa,
la que lluita per arribar on vol.
Sense trepitjar a ningú.

Sense mentides,
sense enganys,
sense manipulacions.
A base d'esforç i superació.

Ja no ets el que eres,
ni el que podries haver estat.
Si en algun moment havies de ser algú,
es va perdre pel camí.

Potser ja no et veig
amb els ulls amb que ho feia
perquè creient en tu,
em vas fer molt mal.

Pensava que creies en mi.
Però em vas utilitzar.
Em vas fer mal
d'una manera que no es pot descriure.

Vas fer que jo perdés
la il·lusió, les ganes de lluitar.
Tot per no adonar-me
del que eres en realitat.

No m'adonava
que el que feies no era valorar-me
sinó aprofitar-te de mi,
de la meva ignorància.

Però tot això ja s'ha acabat.
Ja no pots controlar-me.
La confiança que ens teníem s'ha perdut.
Com es perd l'amor amb la infidelitat.

Fins que un perd el que tenia
No ho valora.
Jo t'he perdut.
I ara et valoro.

He perdut altres coses,
altres formes de viure,
altres formes d'il·lusió,
altres formes de riure...

Però de tot el que he perdut,
precisament a tu,
ja no et trobo a faltar.
Igualment, si hi penso, ja estava sola.