ESTAFA PER MÒBIL

És una pena que ens haguem d’estar, fins i tot, de fer favors, però, us ho dic per tal de què ho tingueu en compte.
La mare d’una amiga estava amb uns coneguts, dinant a la terrassa d’un restaurant, quan se’ls hi apropà una dona de mitjana edat, ben vestida, podria ser una d’ells, vaja. Arribava trasbalsada, molt nerviosa perquè li havien robat el cotxe, feia uns moments; hi tenia el mòbil dintre de la bossa, algú n’hi podria deixar un per poder avisar al seu marit?. Ella, n’hi deixà el seu i la dona s’apartà de la taula per tal de fer la trucada; s’explicava nerviosa i prou alterada. Regressà, tot seguit, i, agraïda, els retornà el mòbil.
Encara eren a les postres, quan la dona aparegué de nou, seria possible que tornés a deixar-li el mòbil?. El seu marit no arriba i potser no s’han entès. Uns instants després tornà, deixà el mòbil, somrient agraïda i se n’anà.
Tot normal. Tanmateix, el dinar i la sobretaula.
Quan la mare de la meva amiga arribà a casa tots estaven neguitosos i plorant per ella, sense que ella en sabés el motiu. Resulta, que havien rebut una trucada dient que la tenien segrestada i que la prova era que estaven parlant des del seu mòbil; descrivien com era i com anava vestida en aquell moment. Així, que, a la primera trucada, astorats, acordaren transferir la quantitat que se’ls demanava, al compte fixat, i la segona fou per confirmar que tot s’havia efectuat segons l’acordat.
Fàcil i ràpid. No deixis que et passi; no deixis el teu mòbil a cap desconegut, en cap lloc i en cap ocasió.
Seguien moltes recomanacions; que aquesta era la darrera modalitat d’estafa, que ens cuidéssim, perquè, aquests, els pispes, estan cada vegada més vius.
Donat que no tinc la intenció de plagiar ningú, us confesso, que el que us he explicat, correspon a un whatsapp que he rebut i que he versió nat a la meva manera, tan sols per alertar-vos del perill. Disculpeu-me la llicència.
I, com que una feta porta a l’altra, aquí en teniu una de real, no virtual.
Anava amb bus en hora punta, a penes si me’n vaig adonar, més aviat intuí, que un home, ben vestit, amb una gavardina penjada al braç, em va empènyer per passar endavant. Me’l miro i li dic que m’ha pres la cartera. Abans que ell pogués badar boca, astorat, el conductor en veu alta i sonora, digué que ja n’estava tip, que ahir havia fet el mateix. L’home, recuperat de l’afrontament, m’assenyalà a terra i, amb tota la seva sang freda, em digué “senyora la té a terra”.
Ell baixà amb aplom i jo ho vaig fer dues parades més enllà, amb la mosca al nas, però. Reconeixia que tenia ofici, però, m’empipava haver fet el ridícul, tot i haver recuperat el que era meu.
En arribar a casa, encara em durava l’enuig. Cada vegada es feia més difícil treballar amb tranquil·litat i marcar el teu terreny, per bé que, segons el contingut de la meva bossa, malgrat la competència,, tampoc m’havia anat tant malament la jornada.