Estacions

He llegit molta producció literària teva i vull dir-te que tens la mà trencada creant ambients. Com ho aconsegueixes? Doncs, servint-te d'un recurs narratiu que el teu admirat Josep Pla dominava amb mestria: la descripció.
La gran varietat d'adjectius que uses donen als teus texts un to líric innegable. Fins i tot, quan acabes de llegir-los t'adones que estàs assaborint una prosa poètica de gran nivell literari.
És ben cert que els trens et captiven, ho has demostrat moltes vegades. Però, Copèrnic, és que ho portes a la sang, ho has viscut des de casa, des de ben petit. I les vivències de la infància no s'esborren mai de la vida, com molt bé deies en el teu comentari.
Per acabar torno a fer una referència musical: en aquest cas, escoltar la cançó de "El tren de mitja nit"(Sau), tema molt conegut, però bonic.
Gràcies per visitar-me ahir un parell de vegades.
Sempre és un plaer rebre la teva visita al meu raconet.
Molts petons i aquest cop són matiners (ahir a la nit el nostre web sí que estava ben garratibat, balb, rígid, encarcarat...) Es veu que necessitava descansar i jo també me'n vaig aprofitar.
Volia ser breu, però, ja ho veus, no t'he pogut deixar abans... És que sóc una pesada, he,he.
Que tinguis un bon dia, astrònom.

per aquest relat tan evocador, Copernic. I encara més gràcies per convidar-me a comentar-lo.

Jo també sóc una assídua dels trens i les estacions i, com a tal, m'he sentit plenament identificada amb aquesta barreja de decadència, melangia, desencís i fascinació que transmets.

Tot i així, el relat se m'ha fet curt. Vull dir que és com si la relació d'adjectius i noms em suggerís un munt de coses que esperava d'alguna manera veure desenvolupades i que, de sobte, s'han esvanit.

Et felicito, doncs, i t'expresso el meu desig - potser de companya de viatges ferroviaris - de treure més suc a aquests retards, a aquestes catenàries que s'espatllen i a aquestes estacions atrotinades que, per sort o per desgràcia, han format part - formen part - del paisatge de la nostra vida.

l'atenció sobretot aquesta frase, perquè és un tema que em subjuga: "Tot i així, mai he perdut la fascinació per les velles estacions, amb les vies colonitzades per la vegetació, l'edifici deixat, malmès per les inclemències del temps, els rellotges trencats, marcant una hora fixa i definitiva, l'abandonament absolut, la desolació total."

Les cases buides però amb records dels antics estadants, les estacions abandonades però més o menys conservant les antigues andròmines (taquilles, vies, andanes, bancs, rellotge, quiosc...), els pobles en ruïnes i alhora amb prou records del passat a les cantonades i dins les cases... tot això em desvetlla molt fàcilment la imaginació, encara que abans no hagi estat mai en aquell indret. Suposo que li deu passar a molta gent.

Hi ha les pel·lícules de Guerin, "Innisfree", "Tren d'ombres", que parlen de tot això. Són històries i reflexions que m'entusiasmen.

...he pensat que nosaltres som trens. Trens en vies que miren cap l'infinit, trens en via morta, tren sense destí definit; trens, en fi, que esperen a l'andana el xiulit del cap d'estació per posar-se en marxa. A més a més de l'escrit teu, el record d'una certa estació d'una línia França-Espanya que mai s'acabà, per un túnel pirenaic- en un paisatge meravellós... doncs allà mor entre les herbes i les visites 'turístiques'...
I les vegades que de Port-Bou he hagut de fer canvis de tren... O després a Perpiynà, nits a l'estació... no acceptant les claus d'un apartament a la costa de l'amo de la llibreria Catalogne...
Tot això, xicon, són "figues d'un altre paner", que ara no cal ni anomenar...
Bo! Salut i rebolica!