Estacions

Un relat de: copernic

Quan vaig veure aquell dibuix il·lustrant la portada d'una revista d'informació sindical, ja vaig intuir que algun dia li hauria de dedicar un article. Avui, que he fet neteja amb destí al contenidor de paper, he tornar a trobat aquest gravat, que trobo alhora irònic i suggestiu. La portada mostra una estació de tren, les andanes i les vies convergint cap a l'infinit. El pas del temps i l'abandonament ha fet créixer per tot arreu herbes i arbustos, fins i tot un petit arbre d'espècie desconeguda ha nascut entre les vies. Les orenetes descansen sobre la catenària, mentre una gavina porta menjar per a les seves cries, que esperen impacients en un niu construït en la conjunció d'un fanal de dos braços. Un rellotge marca les dues menys cinc, mentre un home espera a l'andana, un individu molt abrigat amb una espessa barba blanca i una maleta al seu costat, tot el conjunt envoltat per una llarga teranyina. L'home fa el gest de mirar el seu rellotge de mà, del que penja una aranya, però en realitat esguarda l'horitzó a la recerca d'un tren que s'intueix que no arribarà mai. El text, combinat amb el dibuix, no pot ésser més irònic: El sindicat en qüestió exigeix la modernització de la xarxa ferroviària.
En haver nascut i viscut en una població amb estació internacional tinc una especial fixació en els trens i en tot el que els envolta. M'he passat mitja vida entre andanes i sales d'espera, pendent d'horaris i problemes amb la catenària, pujant a expressos, creuant passos a nivell. En les nits d'insomni, he sentit el silenci trencar-se en el xerric de les rodes sobre els canvis de vies. He patit retards, he aguantat revisors prepotents, he conegut guardaagulles, factors, maleters i taquillers. He suportat el fred, la calor, el vent, la intempèrie a les andanes, en les llargues esperes de jornades escolars o laborals que resten en l'oblit. Tot i així, mai he perdut la fascinació per les velles estacions, amb les vies colonitzades per la vegetació, l'edifici deixat, malmès per les inclemències del temps, els rellotges trencats, marcant una hora fixa i definitiva, l'abandonament absolut, la desolació total. Pot ésser perquè el món ferroviari em sembla una al·legoria diàfana de la vida, pot ésser perquè em sento inevitablement seduït pels ambient decadents, abans de portar la revista al contenidor, llenço un darrer esguard a aquest dibuix subjugant: Els suaus turons que envolten la planura, les escletxes de l'andana curulles de males herbes, la vida que es renova en el cicle etern de les estacions, les vies estenent-se, en perspectiva, cap a l'infinit.

Comentaris

  • Descripcions impecables[Ofensiu]
    Mercè Bellfort | 01-10-2008 | Valoració: 10

    He llegit molta producció literària teva i vull dir-te que tens la mà trencada creant ambients. Com ho aconsegueixes? Doncs, servint-te d'un recurs narratiu que el teu admirat Josep Pla dominava amb mestria: la descripció.
    La gran varietat d'adjectius que uses donen als teus texts un to líric innegable. Fins i tot, quan acabes de llegir-los t'adones que estàs assaborint una prosa poètica de gran nivell literari.
    És ben cert que els trens et captiven, ho has demostrat moltes vegades. Però, Copèrnic, és que ho portes a la sang, ho has viscut des de casa, des de ben petit. I les vivències de la infància no s'esborren mai de la vida, com molt bé deies en el teu comentari.
    Per acabar torno a fer una referència musical: en aquest cas, escoltar la cançó de "El tren de mitja nit"(Sau), tema molt conegut, però bonic.
    Gràcies per visitar-me ahir un parell de vegades.
    Sempre és un plaer rebre la teva visita al meu raconet.
    Molts petons i aquest cop són matiners (ahir a la nit el nostre web sí que estava ben garratibat, balb, rígid, encarcarat...) Es veu que necessitava descansar i jo també me'n vaig aprofitar.
    Volia ser breu, però, ja ho veus, no t'he pogut deixar abans... És que sóc una pesada, he,he.
    Que tinguis un bon dia, astrònom.

  • Gràcies[Ofensiu]

    per aquest relat tan evocador, Copernic. I encara més gràcies per convidar-me a comentar-lo.

    Jo també sóc una assídua dels trens i les estacions i, com a tal, m'he sentit plenament identificada amb aquesta barreja de decadència, melangia, desencís i fascinació que transmets.

    Tot i així, el relat se m'ha fet curt. Vull dir que és com si la relació d'adjectius i noms em suggerís un munt de coses que esperava d'alguna manera veure desenvolupades i que, de sobte, s'han esvanit.

    Et felicito, doncs, i t'expresso el meu desig - potser de companya de viatges ferroviaris - de treure més suc a aquests retards, a aquestes catenàries que s'espatllen i a aquestes estacions atrotinades que, per sort o per desgràcia, han format part - formen part - del paisatge de la nostra vida.

  • m'ha cridat[Ofensiu]
    pereneri | 10-09-2007 | Valoració: 10

    l'atenció sobretot aquesta frase, perquè és un tema que em subjuga: "Tot i així, mai he perdut la fascinació per les velles estacions, amb les vies colonitzades per la vegetació, l'edifici deixat, malmès per les inclemències del temps, els rellotges trencats, marcant una hora fixa i definitiva, l'abandonament absolut, la desolació total."

    Les cases buides però amb records dels antics estadants, les estacions abandonades però més o menys conservant les antigues andròmines (taquilles, vies, andanes, bancs, rellotge, quiosc...), els pobles en ruïnes i alhora amb prou records del passat a les cantonades i dins les cases... tot això em desvetlla molt fàcilment la imaginació, encara que abans no hagi estat mai en aquell indret. Suposo que li deu passar a molta gent.

    Hi ha les pel·lícules de Guerin, "Innisfree", "Tren d'ombres", que parlen de tot això. Són històries i reflexions que m'entusiasmen.

  • Moltes vegades...[Ofensiu]
    rnbonet | 10-09-2007

    ...he pensat que nosaltres som trens. Trens en vies que miren cap l'infinit, trens en via morta, tren sense destí definit; trens, en fi, que esperen a l'andana el xiulit del cap d'estació per posar-se en marxa. A més a més de l'escrit teu, el record d'una certa estació d'una línia França-Espanya que mai s'acabà, per un túnel pirenaic- en un paisatge meravellós... doncs allà mor entre les herbes i les visites 'turístiques'...
    I les vegades que de Port-Bou he hagut de fer canvis de tren... O després a Perpiynà, nits a l'estació... no acceptant les claus d'un apartament a la costa de l'amo de la llibreria Catalogne...
    Tot això, xicon, són "figues d'un altre paner", que ara no cal ni anomenar...
    Bo! Salut i rebolica!

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de copernic

copernic

338 Relats

1182 Comentaris

372306 Lectures

Valoració de l'autor: 9.78

Biografia:
Per qüestions de feina he hagut d'interompre la meva producció periodística i literària. Després del tsunami i amb l'aigua al seu lloc torno a començar: Déiem ahir...