ESPIFIADA AMB CUA

Un relat de: MariaM
Aquest matí he estat al Tanatori de Les Corts per pregar i acompanyar a una amiga en el comiat del seu germà. No hi he anat per compromís, fa temps que no em deixo seduir pels convencionalismes socials que tant sovintegen en aquests casos.
Després de donar el condol he esperat, un xic apartada, que ens avisessin per a la cerimònia. Mentre, sense cap possibilitat d’aturar-lo, el meu pensament ha començat la dansa del campi qui pugui. La celebració ha estat digna , íntima i sentida. N’he gaudit. Amb tot, havia de fer un esforç per tornar on era perquè el pensament m’enviava, de tant en tant, missatges que la memòria havia arxivat en algun indret prou recòndit.
Han estat rondant pel meu caparró d’ençà que ahir m’assabentaren de la mort d’en Ramon i, sobretot, del lloc on seria la cerimònia.
He vingut en diferents ocasions a aquest tanatori i cada cop, irremeiablement, no puc estar-me de reviure un fet que, en el seu moment em trasbalsà i que pel que es pot veure encara perdura l’impacte.
Recordo aquell dia, vaig entrar al tanatori amb presses, no m’agraden les presses, però m’havien entretingut a darrera hora. Em dirigí directament al taulell on es mostren els llibres pels condols; m’havien dit que l’Eduard era a la capella n. 1. Així que, en el primer, vaig escriure unes paraules personals i sentides, sortides del cor.
En arribar a la planta on són les capelles de vetlla vaig trobar-hi l’amiga que m’havia informat del succés. Mentre m’abraçava em conduí fins la capella n.8, on en realitat era l’Eduard; per telèfon s’havia equivocat de sala, estava tan afectada... Des d’aquell moment vaig sentir ganes de desaparèixer “tierra trágame”, quina planxa!
Naturalment, no en vaig dir res de la meva espifiada, però estigué rumiant sobre la conveniència d’anar o no a excusar-me amb la família de l’altre difunt per allò del què diran, què pensaran, i així evitar possibles malentesos.
I com que en aquesta vida no saps quan l’encertes o l’endevines, després del que em semblà el més correcte, hi vaig anar, efectivament.
A la sala hi havia tan sols tres o quatre persones; dues de molt grans, amb els cabells blancs, serenes, la més menuda amb un lleuger somriure als llavis.
En adonar-se de la meva presència el xiuxiueig cessà, es feu el silenci i, de sobte, sense perdre el somriure però visiblement trasbalsada, tot obrint els braços, deixà anar: Filla! Vaig creure que m’havia confós, es clar, i restí sense poder dir res encerclada com estava en una abraçada.
I, a més d’això, girant-se cap a l’altra figureta murmurà: és la Maria! Vaig emmudir. No entenia res, no comprenia res, en quin embolic m`hauria ficat? Per a mi eren unes completes desconegudes, però...
Entre les dues i encara tenint-me mig abraçada m’empenyeren cap endins fins aturar-se davant l’urna. I, tot seguit la pregunta de ritual, si el trobava canviat. Mentre tancava els llavis invocava tots els sants, necessitava una resposta ràpida i adient, no volia ferir la susceptibilitat de ningú, - força – els hi digué. Em sentia atordida i, per un moment, vaig fixar la mirada en el mort, amb respecte, però, sobtadament molt sorpresa: la fesomia em resultava no del tot desconeguda, tenint en compte les circumstàncies i salvant les distàncies dels anys, més de trenta, si no m’equivocava i ell era qui em creia que era, no ens havíem tornat a veure.
De cop i volta la situació i la ubicació en el temps se’m feren presents. Ell havia estat un espectador fidel i callat, de l ‘època llunyana en què feia teatre. Les representacions sovintejaven perquè érem tan agosarats que amb tres o quatre assaigs estrenàvem una obra. Ell se’n perdia poques, certament. Mai, però, havíem parlat. Solament un dia el vaig poder mirar d’a prop, des de l’escenari estant, obertament i a plaer. Representàvem “Com si fos un tros de vida”, de l’Eduard Criado; el protagonista és un escriptor i jo feia el paper de mussa la seva imaginació. Anava tota de negre amb malles, els cabells mig recollits en un monyo i entremig uns filets platejats i lluents com per a donar-li –crèiem- un aire fantàstic. De tant en tant m’asseia –el personatge- a la vora de les bateries de les files de llums i deixava anar les cames tot balancejant-les.
I fou aquell únic dia que gosà venir fins el llindar de la porta del meu camerino, just en el precís moment que entrava el mateix autor per saludar-nos, a les actrius. En sortir ja no hi era.
Amb tot això havia estat reflexionant mentre ella, la mare, atenia uns amics. No m’havia deixat marxar. I ara era jo qui tenia preguntes a fer. Com sabien el meu nom, de què em coneixien, què se n’havia fet del qui, aparentment, era el seu fill, durant tots aquells anys?.
S’escapolí de les persones que arribaven i em respongué encantada i com reeixida, al que em tenia més que intrigada. El resum és aquest: el seu fill, l’Ignasi, era un amant del teatre i, per una sèrie de circumstàncies, que no vénen al cas, quan descobrí el nostre grup, no se’n perdia ni una, de funció. A la seva habitació tenia moltes fotografies, generals i meves en particular; també guardava alguns programes de mà.
Li havia confessat que jo li agradava i que faria els possibles per conèixer-me i que fóra aquell dia, just el dia que el veié de més a prop, quan pensava parlar-me. Aquell dia no fou. Quan tornà a la propera representació, jo no hi era; m’havia retirat del grup i del teatre per casar-me li van dir. Certament, fou així... però vatua Déu sí que el vaig captivar!
Malaguanyat Ignasi! Quines males jugades ens gasta el destí. Ves a saber si amb ell...

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer