Esperances impossibles

Un relat de: Bonhomia

Neura d'emocions...
neura de pèrdua...
neura per estar boig...
per tu i l'impossible...

Amagat en un arbust negre,
ploro de soledat,
la que em van regalar al néixer,
per trobar-te a faltar sempre.

Si no véns,
moriré aquí,
en un bosc encantat,
de tristors i mortals melanconies.

Sóc el maniàtic de l'amor,
mania meva natural,
per voler estar amb tu,
i arribar massa lluny.

Una farola m'il.lumina,
de nit,
en aquest carreró desert,
jo tirat,
esperant el teu cor,
esperant el teu amor.

Si tornes algun dia,
dona'm una mica
de la teva sang,
perque pugui respirar
i olorar-te,
el teu cabell, la teva cara,
mentre agonitzo
gràcies a tu,
gràcies a les teves esperances.

Comentaris

  • sol...[Ofensiu]
    annah | 13-06-2009 | Valoració: 10

    esperant la persona estimada... una esperança impossible que fa agontzar...

    Qui va dir que l'amor és un sentiment molt injust: que no et deixa viure, però a la vegada t'impedeix morir?
    El teu poema m'ha l'ha fet recordar.

    Un poema ple de sentiments, emocions, amor... fabulós!!

    Un petó immens!!

    Anna

l´Autor

Foto de perfil de Bonhomia

Bonhomia

646 Relats

1852 Comentaris

513879 Lectures

Valoració de l'autor: 9.87

Biografia:
L'armonia commou la selva verge de paratges interexternalitzats mentre els estels ens somriuen dolçament i les nits i els dies es confonen en boira d'un nou color que brillarà per la mare universal que va fer-nos i cerquem cuidar... si és que aquestes paraules contenen cert ressò d'esperança en un món tan difícil i complicat.