Escolta, rossa, ens coneixem?

En Benjamí va agafar la carpeta de currículums amb possibles candidats de la barra del bar, discretament, sense que ningú se n’adonés. Se l’havia oblidat feia una estona després de diverses cerveses i d'uns quants xupitos de més. Bàsicament, l’havia eclipsat una rossa espatarrant, perdent la noció de la realitat.

Tot d’un plegat havia esdevingut un atontat, sense criteri ni racionalitat, i s’havia posat a seguir-la cap al carrer, com si fos una mascota adoptada, dòcil i mansament.
Quan ella se’n va adonar, el va escridassar perquè se n'anés i la deixés tranquil•la. Però ell, tossut com qualsevol mascle en zel, obstinat, va continuar caminant zoombiment, com un be degollat, uns metres per darrere.

Fins que, quan la rossa descomunal va entrar al seu cotxe i es va treure la perruca amb un gest teatral, amb el braç estirat com si saludés fent una reverència a un públic imaginari, alliberant la seva calba de la pressió estètica peluda i rinxolada, ell va descobrir inesperadament, a través de la finestreta lateral, que en realitat es tractava del seu company de despatx.

Un advocat amb qui treballava des de feia més vint-i-cinc anys. Creia conèixer-lo a consciència, des de la universitat, havia estat convidat a la seva boda, havia tractat la seva família tota la vida, als seus amics, fills...hauria estat capaç de descriure’l com un amic íntim, de confiança, com si d’un germà es tractés, sabent-ne tota la seva vida i les seves anècdotes, de pe a pa, els seus gustos, les seves manies...però certament només les diürnes i les confessables.

Li havia quedat clar, meridianament clar, tot just dient-li: escolta, rossa, ens coneixem?